Empresàries, poetes, prostitutes, màrtirs i santes: així eren les dones a l'Antiga Roma

Barcelona"Parlar de la història de Roma a través de les dones et permet explicar una altra història. No parlar només de política, batalles i emperadors, sinó dels altres milions de persones que van viure a l’Imperi Romà", explica Emma Southon, doctora en història antiga per la Universitat de Birmingham. "És molt interessant i fins i tot més divertit saber què feien els qui no pertanyien a l’elit", afegeix. Les dones queden al marge en molts relats i no es troben en molts textos clàssics, però Southon ha anat esgarrapant d’aquí i d’allà fins a reconstruir-ne algunes vides que explica al llibre La historia de Roma en 21 mujeres (Pasado y Presente). "Són dones que potser es deixen entreveure als textos, però has d'anar amb cura perquè els han escrit homes", destaca Southon.

Historiadora i autora d'Agripina. La primera emperatriz de Roma (2018), Southon ha trobat moltes pistes a l’arqueologia, perquè algunes d'aquestes dones van poder explicar part de la seva vida als seus epitafis. Saber qui eren o com van viure durant més d'un mil·lenni també fa replantejar què volia dir ser romà. "És important perquè et mostra més com podia ser la societat de l’època. Si d'aquí a 500 anys algú expliqués la història del Regne Unit o Espanya des del punt de vista de la família reial, no ens hi sentiríem gaire representats", destaca.

Southon parla amb força ironia de moltes dones, algunes esdevingudes mites sota una mirada masculina, com Lucrècia (la dona casta i abnegada que apareix més d’un centenar de vegades a la literatura romana) i Túlia (arrogant, ambiciosa, impulsiva i adúltera). N’apareixen moltes altres que als llibres pràcticament no es mencionen, com la poeta Júlia Balbilla (72-130 dC). Només se’n conserven quatre poemes, que va escriure, mentre era a Tebes, a la cama esquerra de la colossal estàtua del faraó Amenofis III. Deixar l'empremta als monuments mentre es fa turisme té una història llarguíssima: hi ha 107 fragments de grafits de l’època romana al cos del faraó. Els poemes de Balbilla són força provocadors. Demostren que tenia coneixements profunds d’història, religió, mites i llegendes egípcies i perses, i que el seu grec eòlic era impecable. Southon dona altres detalls de moltes altres dones que van deixar al seu rastre a les parets, com Júlia Fèlix, una empresària pompeiana.

Fascinats per la virginitat

De manera irònica, Southon també repassa alguns estereotips. Al llibre explica, per exemple, el càstig que va rebre la vestal Opia, la feina de la qual, com totes les vestals, era estar 24 hores al dia alimentant el foc sagrat de la deessa Vesta. Era molt important que les vestals fossin verges. De fet, els seus pares les oferien per al càrrec abans dels deu anys i per un servei de trenta anys durant els quals no podien tenir cap mena de relació sexual. "Als romans els fascinava la virginitat, però el més divertit és que ni tan sols estaven d’acord sobre per què les vestals havien de ser verges. Cada autor té una versió diferent", detalla Southon. En canvi, eren molt més oberts i tolerants amb la diversitat sexual. "No eren com els cristians, que veien el sexe com una cosa bruta. I eren extremadament explícits i molt gràfics; hi hauria qui s’horroritzaria llegint els poemes de Catul o Marcial", explica la historiadora. "Els homes podien tenir relacions sexuals amb qui volguessin i quan volien, i posaven penis a tot arreu perquè era un símbol de bona sort. Però amb les dones era diferent", afegeix. Sovint també tot era culpa de les dones. Mai es van plantejar que la infertilitat fos una cosa masculina, era exclusivament un problema femení.

"Quan escrius històries de dones també et trobes que sovint surten a la història perquè són transgressores. És el cas d’Agripina la Jove (15-59 dC), que va decidir saltar-se els límits que li imposava la societat de l'època. Les fonts de què es nodreixen els historiadors la van vilipendiar per atrevir-se a governar. Un altre cas és Sèptima Zenòbia, que es va proclamar emperadriu a Síria i va intentar liderar un exèrcit", destaca l’autora.

Pertànyer a la família imperial, segons com, no era un avantatge. August (63 aC-14 dC) va legislar molt i sovint les seves lleis afectaven directament les famílies. Per exemple, va prohibir als membres de la classe senatorial casar-se amb esclaus, actors o treballadors sexuals i va penalitzar als que decidien no casar-se. Per incentivar la reproducció, va fer una nova llei amb la qual alliberava les dones de la tutela de pares i marits si tenien tres fills o més. Tanmateix, la seva única filla, Júlia, que va tenir cinc fills, no se'n va beneficiar. August la va enviar a l'exili a l'illa de Pandatària (actualment Ventotene). "Per a August, Júlia era un úter amb potes", diu la historiadora. Quan la van exiliar, havia estat casada tres vegades, en va enviudar dues i el tercer marit la va abandonar. En morir, August ho va deixar tot a la seva última esposa, Lívia Drusil·la, i al fill d'aquesta, Tiberi. Aquest últim va decidir retirar a Júlia qualsevol assignació i la filla d'August va morir en la misèria.

Malgrat totes les desigualtats, Southon descarta que a Roma hi pogués haver un moviment feminista. "La solidaritat entre diferents classes era impensable. Les dones eren abans que res membres de la seva família i de la seva classe. La idea de veure una esclava com una igual era del tot impossible", assegura.