BarcelonaMichael D. Bailey (Cleveland, 1971) és professor d'història de la Universitat d'Iowa (Estats Units) i un dels màxims experts en la cacera de bruixes que va assolar Europa entre els segles XV i XVII. Milers de persones, sobretot dones, van acabar executades acusades del fals crim de bruixeria. Bailey, que no creu en la màgia, va ser un dels fundadors de la revista acadèmica Magic, Ritual and Witchcraft, i també ha investigat a fons la història de la màgia, les creences i les supersticions. L'historiador va ser a Barcelona per inaugurar el congrés Els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es va celebrar a la Universitat de Barcelona (UB) per commemorar els 600 anys de les Ordinacions de les Valls d'Àneu (1424), un text jurídic català considerat pioner en la legislació contra el suposat crim de bruixeria.
La creença en l’existència de bruixes i en el seu poder per fer mal era força universal; poques societats no hi creien. Com i per què va començar?
— Els antropòlegs argumenten que era una manera d’explicar allò que no s’entenia. Moltes persones sabien que a vegades s’emmalalteix, que hi ha tempestes, sequeres... Les bruixes servien per explicar-ho quan aquests fenòmens eren inusualment freqüents. La línia és molt difusa. ¿Per què a vegades les malalties, el mal temps o la mort poden considerar-se alguna cosa natural i altres és culpa de les bruixes? Sovint, una vegada la creença en les bruixes havia penetrat en la societat, s’identificava algú amb qui es tenia una certa animadversió com el culpable de la malastrugança.
Hi ha un moment, i això només va passar en certs punts d’Europa, que les bruixes ja no eren tan sols individus amb poder per fer mal, sinó que es van convertir en una conspiració col·lectiva contra la cristiandat. Què va succeir?
— Va succeir en un moment molt concret, entre el 1420 i el 1430. Tenim diferents textos que descriuen reunions nocturnes, sàbats i conspiracions amb dimonis per destruir la cristiandat. Va aparèixer amb algunes diferències però també amb moltes similituds als Pirineus catalans, a Itàlia entre Roma i Florència i a l’oest dels Alps. No és una creença que surti del no-res. Les autoritats eclesiàstiques estaven convençudes, des de feia segles, que hi havia grups d’heretges que es trobaven a la nit per conspirar contra els bons cristians i l’Església. Hi havia també la creença popular que hi havia esperits que apareixien de nit. A vegades eren perillosos, a vegades no. D’altra banda, l’Església cristiana sempre havia defensat que la majoria d’encanteris, sortilegis o qualsevol mena de màgia era demoníaca. Al segle XIV, les autoritats eclesiàstiques van declarar oficialment que qualsevol invocació demoníaca equivalia a adorar el diable i era una heretgia. És una suma de factors, però encara no sabem exactament per què passa en aquests llocs concrets i en moments concrets. Les condicions específiques de cada lloc van ser importants.
Hi ha molta coincidència entre la persecució contra els jueus i la caça de bruixes.
— Absolutament. Hi ha una relació entre els estereotips contra els jueus i la idea d’una conspiració de bruixes i els sàbats. En concret, el libel de sang (acusacions falses i difamatòries en què s’afirma que s’ha utilitzat la sang de les víctimes o s’ha menjat carn humana en rituals religiosos) va començar a Anglaterra el 1144 i es va escampar per tot Europa. Hi havia la creença que els jueus segrestaven infants cristians i utilitzaven la seva sang. Clarament, aquestes creences després es van utilitzar contra les bruixes. Se les acusava de matar infants de nit i després menjar-se’ls o utilitzar-los per als seus rituals. Les autoritats eclesiàstiques també van començar a dir que secretament els jueus robaven hòsties consagrades i les profanaven. Les primeres execucions per aquest crim van tenir lloc al segle XIII. Les mateixes acusacions es van fer durant la cacera de bruixes.
Hi ha força obsessió amb el sexe. En la majoria de judicis s’acusa les víctimes de la cacera de bruixes de participar en orgies.
— El cristianisme és una religió força obsessionada amb el sexe. Hi ha la creença que el sexe és una cosa dolenta i només es pot tolerar si té com a objectiu la reproducció; per tant, ha de ser entre un home i una dona i dins el matrimoni. Qualsevol altra pràctica sexual es considerava una depravació. En els judicis de bruixeria, les descripcions de les orgies i els sàbats podien ser força extremes, però les autoritats eclesiàstiques durant l’Edat Mitjana atribuïen relacions sexuals depravades a tots els grups no cristians. Acusaven els heretges de fer orgies, i descrivien de forma despectiva el sexe de jueus i musulmans.
Hi va haver molts judicis i molts veïns que van assenyalar dones i homes i els van acusar de ser bruixes i bruixots. ¿Hi va haver una massa crítica contra aquests judicis?
— Hi havia dubtes i escepticisme davant l’existència de bruixes i bruixots i veus crítiques. Per exemple, hi ha documentació escrita d’una font eclesiàstica medieval que diu que els vols de les bruixes són una invenció, imaginacions de persones ignorants. Al segle XV també hi va haver molt debat. Alguns defensaven que tot eren imaginacions, d’altres que tot era real menys el vol de les bruixes, i alguns que no importava si era real o imaginari, perquè igualment era una amenaça. I hi ha exemples de com la població a vegades també va ser reticent. Bernardí de Siena va fer un discurs el 1427 animant els sienesos a fer un pas endavant i assenyalar bruixes. No va tenir la resposta que esperava. El debat va continuar fins al segle XVIII.
A les colònies britàniques a Amèrica hi va haver dos judicis molt popers: a Salem (Massachusetts) entre el 1692 i el 1693 i a Stamford (Connecticut) el 1692. Malgrat que tenen el mateix context històric, geogràfic i religiós, van acabar molt diferent.
— Van acabar molt diferent per les condicions específiques de cada població. A Salem van executar 19 persones; a Stamford no hi va haver cap execució. La creença d’una conspiració, amb bruixes reunint-se durant el sàbat, ja s'havia estès per Europa a principis del segle XV. A partir d’una sola acusació, es podia anar assenyalant altres víctimes, perquè s’entenia que hi havia tot un col·lectiu al darrere. Això no vol dir que sempre una sola acusació acabés amb una gran cacera de bruixes. A Salem, a finals del segle XVII, algunes noies joves van començar a tenir "comportaments estranys". Es va dir que eren víctimes d’un encanteri i es va escampar el pànic. Primer hi va haver algunes poques acusacions, però ben aviat se n’hi van sumar moltes. A Stamford també hi va haver una noia jove que va tenir "comportaments estranys" i, com a Salem, hi va haver un judici perquè es van prendre seriosament aquestes acusacions, però moltes es van desestimar. De les cinc acusades, tres no van arribar a anar a judici. Només una va acabar sent considerada culpable, però a principis del 1693 la van alliberar. En canvi, a Salem, 200 persones van ser acusades. Trenta van ser declarades culpables, dinou de les quals van ser executades a la forca (catorze dones i cinc homes). Hi ha molts estudis sobre el cas de Salem. Hi havia molta tensió social entre diferents residents per motius econòmics, i conflictes militars amb els nadius americans. A Stamford també hi havia tensió, però potser era menor. Tan sols podem donar aquesta explicació, perquè no hi ha documentació que digui per què un grup reacciona o accepta aquest tipus d’acusacions i un altre no.