Tariq Ali: "Churchill de vegades era un fill de puta, i de vegades va ser el nostre fill de puta"

LondresTariq Ali, nascut a Lahore –avui dia, el Pakistan–, acaba de complir 80 anys. El 1963, amb només 20 anys, va arribar al Regne Unit. Dos anys després, aconseguia la presidència de l'Oxford Union, el club de debat de la universitat, tradicionalment copat per estudiants conservadors. Intel·lectual de gran pes dins d'una esquerra internacional, va estar molt influenciat tant pel Maig del 68 com per l'oposició a la Guerra del Vietnam. Des d'aleshores, la seva activitat pública, i el seu intervencionisme en la vida política i cultural britànica i internacional ha sigut i és encara constant. El seu últim llibre ho demostra. Winston Churchill, sus tiempos, sus crímenes (Alianza Editorial), traduït al castellà per Alejandro Pradera Sánchez, és un intent de dessacralitzar una figura a hores d'ara sagrada al Regne Unit. Hi rescata aspectes de la personalitat del Vell Lleó que les últimes dècades, si no desconeguts, s'han preferit amagar sota la catifa per destacar només el lideratge durant la Segona Guerra Mundial.

Churchill era un fill de puta, però un fill de puta del seu temps?

— Més o menys. De vegades era un fill de puta per si mateix, i de vegades va ser el nostre fill de puta.

Per exemple?

— Com quan va decidir que no podia contenir-se davant del Tercer Reich, i hi va fer front. Durant alguns anys, doncs, va esdevenir el nostre fill de puta. Durant la guerra freda, va esdevenir el fill de puta dels nord-americans, i així va continuar. Políticament, era una figura molt conservadora que, idealment, hauria preferit empènyer els alemanys a lluitar contra els soviètics. Era l'objectiu de tota la classe capitalista occidental i els seus partits. Que lluitessin entre ells i que es destruïssin entre ells per aconseguir un avantatge. Però això no va resultar.

Quins van ser els seus principals errors i els seus principals encerts?

— Va cometre molts errors. Estava sempre al costat equivocat, i va estar al correcte en un moment crucial de la Segona Guerra Mundial, perquè els conservadors no tenien ningú més. Ja era bastant vell. Si no hagués sigut ell, hauria sigut un altre, però possiblement no hauria lluitat amb el mateix afany ni amb el mateix vigor que ell va mostrar.

La seva gran motivació era la defensa de la democràcia liberal?

— La seva gran motivació era que, passés el que passés, calia salvar l'imperi britànic. Aquesta va ser la seva primera lleialtat. Ni tan sols cap a Anglaterra, sinó cap a l'Imperi. Això va determinar la seva manera d'operar a casa i a l'estranger.

Des d'aquest punt de vista, doncs, va fracassar. L'imperi es van enfonsar després de la Segona Guerra Mundial.

— És clar. Pensem en el context. Pensem en el pla Marshall, els diners que els nord-americans van donar als europeus per recuperar-se. Va ser un esdeveniment força sorprenent en la història mundial. Els nord-americans podrien haver intentat fer-se càrrec d'Europa directament. Però no ho van fer. Preferien el seu mètode: trobar persones i països que poguessin dirigir països i imperis per a ells, normalment països. I al Regne Unit, Churchill es va convertir molt aviat en part integrant de l'imperi americà. I els Estats Units era l'únic país del món al qual els britànics podien deixar el seu imperi.

Al llibre vostè posa molt l'accent en el racisme de Churchill. Però, ha sigut just amb ell? Ho dic perquè, si el passat és un país estranger, com podem jutjar des de la nostra visió actual actituds que potser fa cent anys eren comunes a tota la societat, com ara el racisme i la creença que la raça blanca era superior a la resta?

— He estat just amb Churchill. Molts de nosaltres vam ser crítics amb ell durant molts anys. També al Regne Unit. Hi havia sectors importants de la classe obrera britànica, els treballadors a Escòcia, els obrers a Gal·les, i a algunes parts d'Anglaterra, que l'odiaven, que el consideraven un monstre, i que el veien com el seu enemic. Quan vaig arribar per primer cop al Regne Unit, acostumava a sorprendre'm quan sentia els amics anglesos dient: "Oh, els meus pares odiaven Churchill!".

Quan va començar la renovada glorificació de Churchill?

— És el resultat d'una decisió presa per Margaret Thatcher d'intentar reviure la idea del Regne Unit com un petit imperi. Especialment vinculat a la guerra de les Malvines [Tariq Ali en diu Malvines, com els argentins, no Falkland, com els britànics]. Necessitaven una figura. I així es va reconfigurar l'esperit de Churchill per lluitar contra els argentins. Però abans, en els anys seixanta i setanta, se'n van fer moltes sàtires, acudits i crítiques. Ara, però, Churchill s'ha convertit en una icona religiosa, i per això vaig decidir escriure el llibre.

Què ens diu la glorificació de Churchill sobre el Regne Unit actual, sobre els seus mitjans de comunicació i els seus polítics?

— Churchill és l'única figura important que els queda. Està vinculat a la Segona Guerra Mundial, l'única vegada en tota la història d'aquest país que molta gent, de dretes i d'esquerres, està d'acord que van tenir un bon paper per ajudar a derrotar Alemanya. I és cert! Per descomptat, alguns membres o exmembres honestos del Partit Conservador, com Michael Heseltine, que va ser ministre del govern de Thatcher, de vegades recorda als seus conciutadans que no cal donar-hi més voltes, que va ser l'Exèrcit Roig i els nord-americans que van guanyar la Segona Guerra Mundial. Per tant, la gent és conscient del que ha passat. Però fan servir Churchill sense parar, ja ho sabeu. Per tant, és important fer-ne critica i produir una història alternativa. I estic molt satisfet amb la quantitat de cartes i correus electrònics que rebo de joves, des dels instituts fins a les universitats, donant-me les gràcies, i dient-me que no tenien ni idea del que explico al llibre.

Vostè ha sigut molt criticat des de la dreta. S'ha dit que el seu llibre era "un insult marxista a la història". S'ho pren com un atac personal, intel·lectual, polític?

— És un atac polític amb què pretenen dir que tot el que surt de la dreta és veritat, i que ara dominen la historiografia. Cosa que no sempre ha estat així. L'escola d'historiadors del Partit Comunista va produir alguns dels historiadors més meravellosos de la historiografia. En tot cas, que la dreta l'hagi criticat i hagi parlat "d'insult marxista a la història" li ha anat molt bé al llibre. Molta gent l'ha conegut a partir d'aquestes crítiques.

Hi ha cap diferència en política exterior britànica entre l'època de Churchill i l'actual?

— La política exterior britànica no va canviar després de Churchill. Van continuar amb la mateixa política criminal de Churchill a Grècia, etcètera. I el que Blair va fer a l'Iraq, en realitat Clement Attlee [primer ministre laborista que va succeir Churchill el 1945], ja ho havia fet el 1945 i el 1946. El moviment progressista britànic no ha entès que hi ha una línia de continuïtat en termes de política exterior. I la política que farà Keir Starmer [actual líder laborista i molt probablement proper premier] serà la mateixa. Starmer no és un polític. Se sent més com un agent de l'estat secret, de l'estat profund. Continuarà fent el mateix.

I això explica per què els britànics, i també Starmer, continuen oposant-se a un alto el foc a Gaza?

— Absolutament.

Més enllà de l'extermini total dels palestins a les mans d'Israel, creu que hi ha alguna altra possible solució perquè tots dos pobles visquin en pau?

— Si els nord-americans volen, sí. Però la Casa Blanca encara veu Israel com l'única colònia fiable dels Estats Units a l'Orient Mitjà. Sense els israelians, tots els governs de la zona serien proàrabs i els àrabs els odien. A Washington consideren que, tard o d'hora, els àrabs se'n desfaran, dels seus governs corruptes que donen suport a Washington i, per tant, què faran si no tenen Israel al costat? Aquest és el pensament estratègic darrere del seu suport al cent per cent a Israel.

Fins quan?

— Fins que sentin que ja no serveix als seus interessos.

Malgrat la brutalitat de l'atac de Hamàs, des del punt de vista polític té alguna racionalitat?

— Permeteu-me que us digui que de cada moviment d'alliberament nacional, sigui quin sigui, les persones que no en formem part no podem dictar ni la tàctica ni l'estratègia de com lluiten. No ho vam fer al Vietnam, quan volaven cafès als carrers de Saigon, ni amb el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria durant la guerra contra els francesos. Sempre hi ha el mateix debat. La meitat dels líders africans que lluitaven contra els britànics van ser acusats de terroristes en un moment o altre. Nelson Mandela va ser qualificat de terrorista per Margaret Thatcher. Aquest debat és molt antic i ha quedat encotillat per la creixent i profunda islamofòbia que hi ha a molts països europeus, en un grau o un altre.

Parlem de Franco i Churchill. Fins a quin punt Churchill va tenir un paper rellevant davant dels nord-americans perquè no se'n desfessin, després de la Segona Guerra Mundial?

— Franco lluitava contra els seus enemics, socialistes i comunistes i, per tant, Churchill volia que Franco guanyés la guerra. No és cap secret, tot i que sabia que una victòria de Franco seria la d'una forma de feixisme que reforçaria Alemanya i Itàlia. No tenia una posició coherent sobre el feixisme. Era molt profranquista. I no li importaven les dictadures. Malgrat els seus discursos, Churchill no era un gran amant de la democràcia. Després de la guerra, l'únic poder que hauria pogut deposar Franco eren els russos. Stalin li hauria pogut dir a Churchill: "Mira, potser Franco no va lluitar contra tu al Regne Unit, però va enviar voluntaris espanyols a lluitar a Leningrad contra el nostre país. Tenim milers de presoners espanyols, i per això volem que aquest règim desaparegui". Però Stalin ho va deixar córrer, potser perquè va obtenir algunes concessions de Churchill. Els Estats Units, en tot cas, molt probablement haurien donat suport a Stalin per desfer-se'n, de Franco, si hagués volgut. La història d'Espanya hauria sigut diferent.