BarcelonaNo era gens habitual que una dona acusada de bruixeria tingués una bona defensa. Per això és força excepcional el cas de Caterina Freixa, a qui van defensar alguns dels juristes més influents del seu temps. Al segle XVII, Freixa va obrir un debat en el qual els seus defensors es van posar les mans al cap i es van preguntar on eren les proves del seu delicte.
Catalunya va ser especialment precoç perseguint bruixes a principis del segle XV. Les autoritats locals, sobretot als Pirineus, van treballar amb ganes per enviar a la foguera els membres d’una suposada secta diabòlica que, deien, feien servir ungüents fabricats amb greix de voltors, sang de ratpenats i infants lactants, volaven dalt de cavalls i someres, adoraven el Diable o boc de Biterna, i entraven de nit a les cases per ofegar els infants. La precocitat, intensitat i duresa de la persecució a Catalunya no troba paral·lel en la resta de territoris peninsulars. La primera legislació específica documentada a Europa contra el suposat crim de bruixeria és catalana. La van firmar el 1424 els senyors de la vall d’Àneu i el comte de Pallars, Arnau Roger IV. Precisament, enguany se'n commemora el sisè centenari amb diferents activitats en localitats del Pallars i el congrés Els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que s'ha celebrat aquesta setmana a la Universitat de Barcelona (UB) i que ha impulsat i dirigeix un dels màxims experts a Catalunya en la matèria, Pau Castell, professor d'història medieval de la UB.
Caterina Freixa era una dona jove, tenia menys de 25 anys, i s'havia casat feia poc amb un petit propietari rural quan va ser acusada. Era veïna de la parròquia d'Horta d'Artés (avui el municipi d'Avinyó, al Bages) i se la va jutjar el 1619. "Es va acusar Freixa d'haver extirpat mitjançant arts diabòliques, sense deixar ni una mínima cicatriu, part del fetge d'un infant, Valentí Galobart, que va morir pocs dies després", diu Josep Capdeferro, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. "Va ser inculpada per una veïna que li tenia molta animadversió, segons els advocats defensors, i va ser interrogada sota tortura, com malauradament era habitual a l'època", afegeix Capdeferro, que va explicar aquest cas al congrés de la UB.
Els arguments dels defensors
El novembre i el desembre del 1619, juristes importantíssims de Barcelona van estar creuant arguments perquè fos condemnada o alliberada. "A favor seu es van posicionar catorze juristes, encapçalats per Pere Antoni Jofreu, i Jaume Càncer i Joan Pere Fontanella, els dos advocats més prestigiosos de la Catalunya moderna", detalla Capdeferro. Els juristes defensors, que estaven vinculats a la Generalitat i eren afins a la Companyia de Jesús, van destacar la condició social de Freixa, que era bona, i van deslegitimar la veïna que la va inculpar: Joana Pla, àlies Simoneta. "La van qualificar de mentidera, inconstant i enemiga capital de Caterina Freixa", explica Capdeferro. Per tant, segons els defensors de l'acusada, Pla era indigna de crèdit. Els advocats van protestar perquè Freixa havia estat detinguda i va ser empresonada tan sols amb el testimoni de Pla, i se'n va obtenir la confessió sota tortura. "Els advocats es van focalitzar en Pla, mentre que el fiscal acusador, Felip Vinyes, parlava de 14 dones que havien testificat i inculpat Freixa. Segurament hi havia inculpacions en cadena, obtingudes sota tortura", destaca Capdeferro.
Un dels principals arguments dels defensors és que no hi havia cap prova de cap delicte. "On és el cos del delicte? On és l'homicidi d'infants? On són els llamps i la devastació dels camps? On és la mort d'ovelles i altres animals? On és l'homenatge o el pacte total o parcial amb el dimoni? On és el culte i adoració del dimoni? On s'ha renegat de la fe i hi ha sospita d'heretgia? On s'han trobat olles amb ungüents i altres instruments de perfídia? On són les marques i signes aparents al seu cos?", van al·legar els advocats. Quan es va acusar Freixa de provocar calamarsades, els advocats van exclamar que era una fal·làcia la idea que una persona pogués incidir i condicionar fenòmens atmosfèrics. "Si dones com elles poguessin condicionar els elements naturals, als prínceps no els caldria enviar més militars a la guerra; es limitarien a fer devastar i incendiar les terres i viles dels seus rivals", van argumentar.
"En l'al·legació o memorial, els defensors van mostrar sense fissures la seva indignació per la superstició de la gent ignorant que culpava persones innocents de desastres naturals o malalties i morts de persones i animals. En canvi, Felip Vinyes va sostenir posicions obscurantistes, segurament alineades amb el bisbe de Vic, que era senyor jurisdiccional del territori on es produïa aquella cacera de bruixes", afirma el professor d'història del dret. Entre altres coses, Vinyes va qualificar de manera reiterada els seus contraris de "patronos lamiarum" (advocats de bruixes).
Sense diners per a una defensa
La majoria d'acusades, però, no van gaudir d'una bona defensa. Segons el dret penal de l'època, qualsevol persona acusada en un judici criminal tenia dret a nomenar advocats i presentar la seva defensa. També podia apel·lar a altres tribunals superiors o demanar al tribunal una valoració per part d'un expert en dret. Tanmateix, hi havia un problema de recursos. "Totes aquestes actuacions havien de ser habitualment sufragades per les mateixes acusades, cosa que feia que només aquelles persones amb mitjans econòmics o amb suport de familiars o amics hi poguessin recórrer", explica Pau Castell.
D'altra banda, Castell ha pogut constatar que en la majoria de judicis no es conserven articles de la defensa i en molts casos es van cometre irregularitats: s'oferia una defensa, però era una simple formalitat que no anava enlloc. Així, per exemple, el 1548, quan es va jutjar Pere de l'Hereu a Mont-ros, a la Vall Fosca, aquest va respondre davant l'oferta de defensa: "I qui voleu que em defensi, si no puc parlar amb ningú!" Sovint els defensors eren amics o familiars sense coneixements de dret. Un altre factor era la por: "Hi havia por de defensar una persona acusada de bruixeria derivada de la pressió popular", assenyala Castell. En un informe, que es va enviar el 1622 al virrei del Principat, es fa explícita aquesta pressió: "Les que han estat empresonades per aquest delicte han estat tan oprimides que ningú s'atreveix a defensar-les ni gosa parlar per elles, ni tan sols el marit o un familiar, perquè tot el poble s'esvalotaria contra ells".
El destí final de Caterina Freixa
"En els pocs casos en què les defenses van ser efectivament donades i se'n conserva una còpia, les acusades van acabar sent gairebé sempre absoltes", diu Castell. Una de les instàncies on sempre podien defensar-se era el Tribunal del Sant Ofici. Castell destaca el cas de Joana Toneta, d'Escaldes (Andorra), jutjada pel Tribunal de Corts d'aquelles valls i que va acabar en mans dels inquisidors de Barcelona el 1574. "Malgrat haver confessat ser bruixa i haver reconegut una sèrie de crims davant del jutge seglar, el tribunal inquisitorial no va poder ratificar aquelles confessions i li va concedir defenses, al llarg de les quals l'acusada va demostrar l'enemistat amb alguns dels seus acusadors, i va acabar sent absolta", detalla el professor de la UB.
De moment, no sabem quin va ser el destí de Freixa. Hi ha un document on s'ordena que la portin d'Artés a Barcelona. Aquí se'n perd el rastre.