Quan Catalunya va tenir un 'tribunal constitucional' propi
Troben documentació inèdita del segle XVII sobre quatre judicis contra els abusos de poder de les autoritats
BarcelonaPau Montell devia passar fam i va robar dos melons de l’hort d’un notari de Cardona el 1703. Sense judici ni cap investigació el van sotmetre a la vergonya pública, un càstig que consistia a exposar el presoner amb algun senyal que denotés el seu delicte. Però el setembre del 1703 un tribunal va castigar qui havia decidit condemnar Montell sense l’oportunitat de defensar-se: el Tribunal de Contrafaccions de Catalunya. Ramon d’Anglassill, procurador del duc de Cardona, i dos dels seus agents van ser inhabilitats durant tres anys.
"S’havia transgredit el dret de la comunitat dels catalans a no ser punits de manera arbitrària", explica Josep Capdeferro, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser una condemna amb una forta càrrega simbòlica, perquè era un home força humil contra els homes d’un dels senyors més poderosos de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions era mixt: el formaven sis jutges, tres eren doctors del Reial Consell i els altres tres eren un eclesiàstic, un noble i un ciutadà de Barcelona. Va tenir una vida breu, del 1702 al 1713, i va actuar en prop d’una vintena de causes. Fins i tot va continuar actuant malgrat la convulsió causada per la Guerra de Successió (1701-1715).
Josep Capdeferro i la historiadora Eva Serra van documentar a fons el Tribunal de Contrafaccions i es creia que no tenia antecedents. Però ara Capdeferro ha trobat documentació que demostra que durant l’etapa en què Catalunya va estar sota domini francès, entre el 1641 i el 1652, després del Corpus de Sang, hi va haver un tribunal semblant format per tretze jutges. "Seria també un tribunal mixt i paritari entre el rei de França i la comunitat política de Catalunya, tot i que la paritat es feia de forma rotatòria. En un judici hi havia set jutges del Reial Consell i sis dels estaments, al següent sis de reials i set dels estaments, i així successivament –detalla Capdeferro–. Fins ara se sabia que aquest mecanisme per resoldre les contrafaccions havia estat institucionalitzat a l'acord de Péronne que va firmar Lluís XIII el 19 de setembre del 1641 amb les institucions catalanes. Concretament, es menciona en el capítol 14è. El que no se sabia ni tampoc fins ara s’havia documentat és que s'arribés a posar en funcionament, cosa que ara sé que va passar en quatre ocasions entre els anys 1642 i 1647".
A la contra d'Europa
L'acord de Péronne va ser un dels capítols d’un llarg conflicte: la Guerra dels Segadors (1640-1652). El detonant de la guerra va ser la presència dels terços castellans allotjats a Catalunya. Felip IV va enviar el seu exèrcit amb l’objectiu de posar fi a la revolta dels pagesos i de passada canviar l’estatus constitucional. La monarquia espanyola caminava cap a un model absolutista, de defensa dels interessos del sobirà per sobre de tot, en la línia que culminaria posteriorment Lluís XIV a França. Catalunya, en canvi, posava l’accent en la comunitat política, defensava el respecte a les lleis i que es posessin límits a l’exercici del poder reial.
El 23 de gener del 1641 l’exèrcit de Felip IV va trencar la línia de defensa del Llobregat i amenaçava directament Barcelona. I en aquell moment la Junta General de Braços va lliurar-se a la sobirania de Lluís XIII de França. L'acord de Péronne es va negociar amb el rei francès i el seu primer ministre, el cardenal Richelieu, el setembre del 1641. El document reconeixia el rei de França com a comte de Barcelona, i el compromís de respectar les constitucions catalanes.
"La qüestió és fascinant: en el cor de la Guerra dels Trenta Anys, entre estadistes europeus de primera fila com Lluís XIII o Richelieu i Mazarin, quan l'autoritarisme regi avançava amb força en molts països d'Europa, trobant pocs frens o contrapesos, els representants de les institucions catalanes, principalment la Diputació del General o Generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, van aconseguir que s'activessin unes comissions judicials mixtes per jutjar les actuacions d'oficials reials contràries als drets de Catalunya", explica Capdeferro, que recorda que "aquest tipus de tribunals eren una excepció a Europa perquè limitaven el poder dels monarques en un moment en què l'absolutisme estava en auge". Tot plegat, en un moment en què les guerres se succeïen, la filosofia política de l'absolutisme era força útil per a les monarquies, perquè així podien reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics.
No van ser judicis fàcils: hi va haver moltes incidències per la forta càrrega simbòlica que tenien. "Per exemple, hi va haver una forta pugna per si un cas s'havia de jutjar abans o després d'un altre. Té sentit perquè tant el virrei i els seus assessors com els diputats del General volien tenir la majoria al tribunal el dia que es jutgés el cas de més gravetat", explica Capdeferro. L’historiador n'ha trobat quatre casos. El 1642, Joan Nadal de Prat, que havia estat fidel a les autoritats franceses, va ser privat pel nou virrei del càrrec que havia detingut des de feia dècades com a jutge a Barcelona. Nadal va considerar que havia estat destituït sense motiu i va reclamar ser restituït. Va perdre. Un altre cas va tenir lloc la tardor del 1645, quan alguns veïns de Palamós van veure com les tropes franceses ocupaven el poble i els soldats s’allotjaven a les cases. Els veïns van considerar que eren unes ocupacions il·legítimes i les autoritats del poble ho van denunciar. Tampoc van guanyar el cas.
"El que més soroll va causar va ser l’expulsió de tres canonges de la seu de Barcelona. El desembre del 1645, el virrei comte d’Harcourt va decidir que la seu de Barcelona era indòcil i va fer fora els canonges Miquel Joan Osona, Francesc Taverner i Ramon Coll i els va enviar a Roma. Amb aquesta expulsió volia donar exemple", explica Capdeferro. "Harcourt vulnerava les llibertats eclesiàstiques, que impedien a les autoritats civils enjudiciar, i més encara sense judici, persones de condició eclesiàstica", afegeix l’historiador. Malgrat tot, els canonges no van guanyar el cas.
Dels quatre casos, només un el van guanyar els denunciants: el del comerç de sal. El governador dels comtats del Rosselló i la Cerdanya va publicar unes crides prohibint als seus governants el comerç de sal amb súbdits francesos. En aquest cas, la decisió del governador anava en contra de la llibertat de comerç: "Un principi constitucional importantíssim per als catalans", recorda Capdeferro.