Els cadàvers de la batalla de Waterloo es van robar per fer sucre

BarcelonaUn grup d'historiadors i arqueòlegs belgues consideren que s'han trobat pocs cadàvers dels milers de soldats i cavalls morts a la batalla de Waterloo, el 1815. Per què? Doncs perquè els habitants de la zona van robar els cossos i van utilitzar-ne els ossos per blanquejar sucre de remolatxa. En la batalla en què el duc de Wellington va derrotar Napoleó van morir entre 10.000 i 30.000 soldats francesos, britànics, alemanys i holandesos, i en els anys posteriors els cadàvers van ser desenterrats i venuts a la indústria sucrera.

Tal com recull l'agència Efe, l'historiador belga Bernard Wilkin, responsable dels Arxius de l'Estat a Lieja, ha explicat aquest dijous a la radiotelevisió pública belga RTBF que cap al 1820 als voltants de Waterloo "la remolatxa va suplantar el blat". "Es va establir la indústria sucrera, amb forns d'ossos. El valor de mercat dels ossos, teòricament d'animals, es va disparar", informa Wilkin sobre els anys que van seguir una batalla en què també van morir milers de cavalls, dels quals gairebé tampoc no es troben esquelets. Els pagesos de la zona, que sabien on eren les fosses comunes, i conscients del valor dels ossos, haurien desenterrat els cadàvers per recuperar-ne les restes òssies i vendre-les com si fossin d'origen animal perquè als alts forns se'n fes una pols que filtrava el xarop de sucre.

"A partir del 1834, les fonts escrites mostren que els incidents es multipliquen: els viatgers informen d'haver vist cossos desenterrats, parlamentaris denuncien trànsit d'''ossos putrefactes" i l'alcalde de Braine-l'Alleud, a tocar de Waterloo, adverteix amb un cartell que les exhumacions estan prohibides i són punibles", diu l'historiador. Als arxius comunals de Braine-l'Alleud hi ha documents que mostren que l'alcalde "parlava clarament de l'exhumació de cadàvers per comerciar-hi", alertava contra aquesta pràctica i recordava a la població que era un delicte recollit a l'article 360 del Codi Penal de l'època.

Millor mel que sucre...

La investigació, en què també han participat el professor d'arqueologia de la Universitat de Glasgow Tony Pollard i l'historiador alemany Robin Schäfer, ha permès trobar documents en arxius belgues, francesos i alemanys que avalen la seva tesi. Segons les dades obtingudes del Parlament belga, el país no va exportar ossos a França entre el 1832 i el 1833, però el comerç es va disparar a partir del 1834, quan es van vendre 350.000 quilos de restes òssies. En altres casos les fonts són menys directes, però sí prou eloqüents: un article del 1879 del diari alemany Prager Tagblatt editat a Praga suggeria que utilitzar mel per endolcir els aliments evitava el risc que "els àtoms del besavi es dissolguin al cafè", explica el diari britànic Daily Mail, que també publica aquest dijous la investigació.

Treballs anteriors de Pollard havien mostrat que alguns ossos dels morts de Waterloo s'havien triturat i utilitzat per fabricar fertilitzants, recorda el Daily Mail. Pels ossos s'arribaven a pagar "centenars de milers de francs de l'època, diverses vegades el que pot guanyar un treballador en tota la vida", afegeix l'historiador belga a RTBF, que es pregunta si aquest sucre va arribar als pastissos de l'època i si els ancestres dels belgues actuals “eren caníbals” involuntaris.