Història

Jesús Alturo: "El bilingüisme és la primera etapa d'extinció d'una llengua indígena"

Filòleg, paleògraf i historiador de la cultura

5 min
Jesús Alturo

BarcelonaJesús Alturo i Perucho (Pont de Suert, 1954) és filòleg, paleògraf, historiador de la cultura i catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser un dels primers professors de llengua catalana del tardofranquisme i té una curiositat inesgotable. Ha publicat unes 400 recerques, que se centren en la història de l’escriptura i dels textos llatins, catalans i occitans, dels còdexs, de les biblioteques i de la història de la litúrgia i de l’Església. Ho qüestiona tot i assegura que la seva metodologia és relacionar, tant com li és possible, disciplines i coneixements. Aquesta actitud l'ha portat a fer descobriments, els últims anys amb la col·laboració de Tània Alaix, que han estat notícia. La darrera troballa la va fer pública en el discurs de comiat com a professor de la UAB.

Fa pocs dies va fer una lliçó de comiat com a professor universitari de la UAB amb l’anunci d’una troballa. Va dir que textos que fins ara s’atribuïen al bisbe i abat Oliba, considerat un dels impulsors del romànic i personatge clau de la cultura catalana, els havia escrit en realitat el gramàtic Guibert. Qui era Guibert? 

— Guibert va néixer cap a l’any 985 a Lieja [a l'actual Bèlgica] i es va establir a Vic. Tenia una mentalitat molt oberta, molt avançada al seu temps, i una formació cultural extraordinària. 

On es va formar?

— A Lieja, que en aquella època era considerada l’Atenes del Nord i tenia molta anomenada. Va ser una ciutat que va treure molt profit de la reforma carolíngia, i Guibert n'era un deixeble brillant. No sabem qui eren els seus pares ni quina era la seva família abans que arribés a l’actual Catalunya. Tanmateix, el seu nom s’ha conservat en tres documents de començaments del segle XI que vam trobar la Tània i jo a l’Arxiu Ducal de Medinaceli. Tenia un estil molt personal, un domini extraordinari de la llengua llatina i coneixia molt bé els autors del món clàssic romà, els textos sagrats i la literatura patrística [dels primers segles del cristianisme]. No era un home medieval, perquè ni el seu llatí ni la seva mentalitat s’adequaven a l’època. Era un humanista del segle XV que per a desgràcia seva va néixer a finals del segle X. Hi ha una dita en llatí que diu que sabem que va existir el gegant si tenim el seu dit gran. D’ell ens ha quedat el dit. 

¿I el seu llegat va persistir?

— Va tenir una gran influència, perquè va educar els seus fills i les seves filles sense distinció de sexe, cosa que també era molt avançada en aquell temps. Sospito que també va acabar de formar la seva pròpia muller. El seu fill gran el va succeir en la càtedra de gramàtica de l’escola diocesana de Vic; a la vegada, van formar altres generacions que van ocupar càrrecs de responsabilitat en el món cultural i eclesiàstic de Vic. Va projectar una millora cultural en les generacions que el van succeir. Demostra que la tasca d’una sola persona pot ser fonamental per canviar una mica el món. 

Què li va fer pensar que ell era realment l’autor de textos com Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona o que hagués participat en la redacció de les Constitucions de pau i treva, uns textos que denunciaven la violència dels nobles feudals contra els pagesos i que l’abat i bisbe Oliba va introduir als bisbats i comtats catalans?

— Guibert no només va participar en la redacció de Pau i treva, sinó que va intervenir en la formulació del seu contingut, en col·laboració amb el bisbe de Vic. De fet, Oliba va firmar molt poques obres, però se li han atribuït la majoria per un estudi que va fer Lluís Nicolau i d’Olwer [autor de Literatura Catalana. Perspectiva general (1917), la primera història de la literatura escrita íntegrament en català] i que després han anat repetint altres historiadors. D'alguns sermons i poemes que se li havien atribuït ja hem demostrat que en realitat ell no en va ser l’autor. En el cas de Pau i treva, Guibert hi va intervenir perquè tenia una gran sensibilitat social, que es traspua en aquests textos. Malgrat que el bisbe Oliba era un home de pau, no deixava de formar part dels qui ostentaven el poder. És com si Guibert hagués llegit Rerum novarum [Alturo parla en to irònic, perquè és una encíclica publicada pel papa Lleó XIII a finals del segle XIX sobre les condicions de les classes treballadores]. El text demostra uns coneixements profunds dels textos bíblics que defensen els camperols enfront dels poderosos. El gramàtic va ser també el responsable principal de l’edició crítica de les obres del poeta romà Virgili feta a Vic amb la col·laboració dels seus fills.

I a part de la sensibilitat, quins altres elements fan pensar que Guibert hi va intervenir?

— L’ús de l’hipèrbaton. Sempre busca la musicalitat de les paraules. 

Hi ha un moment que Guibert desapareix de l’escena pública. Què succeeix?

— Mor cap a l’any 1054, però desapareix de l’escena pública a la dècada dels 30. Tenia un gran domini de la llengua i la literatura i una gran cultura i devia suscitar enveges. Guibert, com Mozart, va tenir el seu Salieri. En aquest cas, el personatge de Salieri l’hauria encarnat Ponç Bonfill Marc, gran jutge i excel·lent home de lletres, impulsor i director de la traducció al català del Liber iudicum i de la primitiva versió escrita dels Usatges. Podria haver vist que Guibert li podia fer ombra. A més, Ponç Bonfill Marc tenia molt bona relació amb la comtessa Ermessenda i podria haver influït perquè tant la comtessa com el bisbe Oliba perdessin la confiança en Guibert. 

Al llarg de la seva carrera ha fet molts descobriments i ha qüestionat coses que durant anys es consideraven del tot certes. Fins i tot va fer retrocedir la formació del català al segle IV. 

— Tinc una metodologia pròpia. Crec molt en la interdisciplinarietat. Els coneixements s’han de relacionar tant com es puguin: la gramàtica, la litúrgia, la història... 

Quina ha estat la descoberta més gratificant?

— Potser una de les descobertes més gratificants va ser un còdex que tenia un col·leccionista particular que complementava els textos d’Egèria. Va ser una dona del segle IV a qui se li atribueix el relat d’una peregrinació a Terra Santa. Crec que devia ser occitana i devia ser algú molt important, perquè quan arribava a una població l’anaven a rebre totes les autoritats. Era una dona molt curiosa, molt observadora i una excel·lent escriptora. A més, escriu en llatí popular i ens dona molta informació de la litúrgia de l’època. 

Vostè que s’ha dedicat durant tants anys a estudiar la llengua, com veu la situació actual del català?

— Si perdem la llengua, perdem l'esperit, perdem la identitat, ho perdem tot, perquè quedem diluïts. Les llengües es mantenen si hi ha un ús social, si no passen a ser llengües sagrades com el sànscrit. Hi ha un principi sociolingüístic que diu que el bilingüisme, i aquí s'ha d'entendre la diglòssia, és la primera etapa d'extinció d'una llengua indígena.

stats