Així es delinquia i es castigava a l'Espanya de Franco

Barcelona"Aquí veureu la diferència entre el món miserable dels furts famèlics i l'alta societat, on els crims anaven per altres camins, es matava molt i es guanyaven molts milions", anuncia Andreu Martín, que amb una llarguíssima i prolífica trajectòria com a escriptor de novel·la negra comissaria l'exposició Crim i delicte, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 26 de febrer. L'exposició retrata una època, la postguerra espanyola, a través de la delinqüència, però també mostra com actuava una policia amb pocs recursos: "Quan els preguntaves si tenien ordinadors se n'enreien, ni tan sols tenien cotxes", assegura Martín. "Era una policia que perseguia i castigava, paranoica", afegeix l'escriptor.

Com que no existia l'habeas corpus, els policies inculpaven quan aconseguien una confessió: "Els jutges miraven cap a una altra banda. Hi havia un jutge molt conegut que feia que qui mirés a l'altra banda fos l'acusat, per no haver-li de veure les marques que li havia deixat la policia", explica Martín. I hi havia negociació: "Potser el delinqüent havia comès dos crims i la policia n'hi feia confessar set; a canvi li garantia que no el castigaria tant, i així l'agent en qüestió s'enduia més mèrits", detalla.

A les parets de les sales del museu es poden llegir les fitxes policials i conèixer el llenguatge (en castellà, sempre) emprat per la policia dels anys grisos del franquisme. Hi ha des de pistoles de joguina i de fabricació casolana, que sí que disparaven, fins a destrals utilitzades en homicidis dits "passionals", passant per planxes d'impressió, aparells de fusta casolans per trucar els comptadors o insígnies militars adquirides al mercat ambulant per simular fraudulentament invalidesa de la Guerra Civil. Tots els objectes provenen de l'antic Museu de l'Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, que va crear el 1955 Octavio Pérez-Vitoria, catedràtic del Seminari de Dret Penal i fundador de l'Institut. "És una allau de realitat. Tots aquests objectes van estar en mans de delinqüents de debò i no de pel·lícula, i els van fer servir per fer mal", detalla Martín.

A les fitxes i a les portades de premsa hi ha casos tan coneguts com el de Dolça Neus, que el 1981 va ser arrestada perquè es va considerar que va ser qui va induir la seva filla, de 14 anys, a disparar un tret al clatell del seu marit. Els jutges van dictaminar que la dona i els seus cinc fills van planificar el crim contra el marit i pare que els havia maltractat durant anys. Un altre famós és el Dioni, l'exvigilant de seguretat que va robar una furgoneta blindada amb 289 milions de pessetes de l'empresa per a la qual treballava, mentre era aplaudit pels transeünts. L'exvigilant després va ser tertulià de televisió. Hi ha molts més crims, com l'atracament al Banc Central, que es va produir a Barcelona el maig del 1981. Mai s'han aclarit del tot els motius dels atracadors. Hi ha qui diu que tenia com a objectiu obtenir documents comprometedors del cop d'estat de Tejero, que es va produir el febrer d'aquell mateix any, i qui defensa que simplement volien diners. Va durar 37 hores, es van retenir 300 persones i en va morir una. "L'últim que s'ha sabut és que el cervell de l'atracament, dies abans, es passejava per la Rambla buscant gent que volgués participar en l'atracament, com qui convida a una festa", afirma Martín.

Nicolás Franco i el robatori de milers de litres d'oli

Que la justícia mirava cap a una altra banda queda clar en el robatori en el qual va estar implicat el germà de Franco, Nicolás Franco. Els delictes més espectaculars que mostra l'exposició són precisament els que es produïen a les altes esferes. Un d'ells és el de la Refineria del Noroeste de Aceites y Grasas (Reace). El consell administrador de la Reace era el responsable de guardar en uns dipòsits de Vigo una gran quantitat d'oli d'oliva propietat de l'Estat. Van confondre públic amb privat i se'l van vendre. El 25 de març del 1972, durant una inspecció inesperada, es va descobrir que havien desaparegut més de 4 milions de litres d'oli valorats en 250 milions de pessetes. Nicolás Franco mai va comparèixer davant un tribunal perquè se suposava que estava malalt. La resta d'implicats van morir en circumstàncies poc clares. Isidro Suárez Díaz, que va intentar dissimular reemplaçant l'oli amb aigua, va morir el 5 d'abril del 1974 mentre es dutxava a la presó de Vigo. José Maria Romero va intentar fugir a França i va tirar una maleta amb tots els documents des d'una finestra del tren. Ell, la seva dona i la seva filla van ser trobats morts a casa seva a Sevilla el 30 de setembre del 1972. El taxista que transportava molts dels implicats, Antonio Cordovés, va morir assassinat. El cas mai va ser resolt. Antonio Alfagema, conserver i un dels altres implicats, també va ser assassinat i ho van tapar com si fos un problema de faldilles. El judici pel robatori de l'oli va ser anomenat per la premsa de l'època com "el procés de les grans absències". Alguns diaris en van fer força sorna.

Un altre cas que no s'ha pogut aclarir és el de l'assassinat de Carmen Broto, una prostituta amb orígens humils que es va relacionar amb jerarques de la dictadura, empresaris famosos, com Juan Antonio Muñoz Ramonet, i fins i tot amb dignataris de l'Església. El cas, que va popularitzar Juan Marsé amb la novel·la Si te dicen que caí, es va resoldre aparentment la mateixa nit. Dos dels detinguts, curiosament, es van suïcidar amb cianur i el tercer va gaudir de dos indults del dictador i va tenir els millors advocats.

L'enginy dels petits delinqüents

Molts crims contra dones quedaven impunes, perquè fins al 1963 marits i pares podien matar esposes i filles si les sorprenien en adulteri. Era, la de la postguerra, una societat molt tolerant amb les estafes. No estava gaire mal vist l'estraperlo ni les ensarronades ni els furts fruit de la misèria. I aquí, com es pot veure a l'exposició, hi va haver molt d'enginy. Una de les fitxes explica el cas d'un home que es va dedicar a recollir capses de mistos buides, les va anar desplegant i amb mercromina les va anar pintant fins a convertir-les en bitllets de loteria. La droga, sobretot la marihuana i, en altes esferes, la morfina i l'heroïna també circulaven enmig de la grisor del franquisme. L'exposició acaba, cronològicament, amb l'arribada de la màfia italiana a Barcelona i el cas Vaccarizzi, assassinat amb una escopeta de caçar elefants mentre parlava amb una dona des de la finestra de la Model.

La ficció, còmic, novel·la i cinema, també ha tractat a bastament el crim a l'Espanya franquista. Però els delinqüents mai han après de la ficció: "Aprenien al carrer o a la presó", diu Martín, que ha tractat al llarg de molts anys amb policia i criminals. "Sempre he hagut de rascar molt, però fins que van arribar els Mossos d'Esquadra no es van obrir realment les portes de les comissaries ni per als escriptors ni per als periodistes", afirma.