Les 12 troballes arqueològiques més importants del 2023

BarcelonaSota terra i sota el mar s'hi amaguen escenaris de batalla, restes de pol·len i de carbó, fórmules per embalsamar cossos, temples de civilitzacions desaparegudes, vaixells amb històries tràgiques... L'arqueologia no només es dedica a buscar tresors per exhibir a les vitrines dels museus sinó que intenta comprendre i trobar noves pistes sobre el nostre passat. Unes pistes que a vegades aporten més informació que les fonts escrites o les contradiuen. Aquí teniu alguns exemples de tot el que s'ha descobert aquest 2023 que està a punt d'acabar.

La relació de Barcelona amb els boscos de Collserola és llarguíssima. Una investigació de l’arqueobotànica Sabrina Bianco va permetre constatar que des de la Bàrcino romana fins a l’Edat Mitjana la ciutat es va nodrir bàsicament de tres espècies: l’alzina, el bruc i l’arboç. Després hi va haver força canvis. L’arqueòleg Mikel Soberón ha estudiat els registres del port i els impostos als vaixells a partir del segle XV. Molts dels vaixells que entraven a Barcelona en aquella època transportaven llenya que arribava, sobretot, del Maresme.

Des de fa més de vuit anys, el Servei d'Arqueologia i la Universitat de Barcelona escorcollen els sediments de Barcelona. Entre moltes altres coses, allà s'hi amaga la dieta dels barcelonins des de fa segles. La recerca va permetre saber que les reines de la taula des de temps de romans fins al segle XIII van ser les ostres. A partir del segle XIII fins a finals del XV, el mol·lusc que predominava a les taules era el musclo. Després, almenys fins al 1714, es van imposar les tellines. Podria ser un canvi de gustos o de moda, però té una estreta vinculació amb els canvis al litoral.

No és cap secret que les drogues es consumeixen des de fa milers d'anys, però a la cova des Càrritx, a Menorca, se'n va trobar per primera vegada l'evidència perquè en quedava el rastre als cabells que es van analitzar. Tots els cabells havien estat tallats i tenyits de vermell i s'havien guardat en 10 tubs de fusta i d'os en una de les cambres més recòndites de la cova, que es feia servir com a cementiri. Hi devia haver jerarquies, perquè tan sols s'han conservat una desena de tubs i es calcula que a la cova hi ha les restes de 210 individus. Per tant, no tothom tenia dret al ritual dels cabells ni probablement a consumir drogues. La cova des Càrritx, que va ser ocupada fa uns 3.600 anys, es va fer servir com a espai funerari durant 15 generacions, és a dir, uns 600 anys.

El setembre del 1813, als afores d'Ordal (Alt Penedès), va tenir lloc una cruenta batalla que va deixar un rastre que encara avui perdura. L'arqueòleg i historiador Pablo Carrasco Gómez, que investiga diferents escenaris bèl·lics de les guerres napoleòniques al País Basc i Catalunya, hi va trobar botons d'artillers britànics i de soldats francesos d'infanteria, monedes encunyades a Barcelona durant l'ocupació francesa (1808-1814), armes que es van destrossar en un combat cos a cos... Tot plegat permet reconstruir la batalla que va tenir lloc una nit de lluna plena. "Va ser una batalla sagnant, amb moltes més baixes del que és habitual en aquests combats", assegura. Hi van lluitar anglesos, alemanys, italians, espanyols, suïssos, irlandesos... tots contra els francesos. La coalició aliada es disposava a conquerir Barcelona, però les tropes d'avantguarda van topar amb una sorpresa: els francesos havien decidit esperar-los a Ordal. La derrota va deixar força tocats els aliats, que van passar a avançar amb més prudència. De fet, no van entrar a Barcelona fins a l'abril del 1814. Hi va haver centenars de baixes i les fonts escrites asseguren que van ser els mateixos veïns els que van enterrar els soldats morts en fosses comunes, que de moment no s'han trobat.

La cultura argàrica la formaven més d'un centenar d'assentaments, entre els quals ciutats fortificades que ocupaven uns 35.000 quilòmetres quadrats. El bon estat de conservació de les tombes va permetre fer unes anàlisis genètiques que qüestionen moltes de les coses que es donaven per assumides sobre la prehistòria més recent. El relat convencional considera que a l'Europa mediterrània no hi va haver civilitzacions fins a una època molt tardana, amb l'arribada dels fenicis i els grecs. Però les troballes que va fer el Grup de Recerca Arqueoecològica de la UAB al subsol d'un dels enclavaments més importants d'aquesta societat, La Almoloya (Múrcia), demostren que entre els anys 2200 i 1550 aC ja hi havia una societat força sofisticada. Tanmateix, era una societat tan poc sostenible que va desaparèixer totalment. El seu entorn es va degradar molt, va quedar desforestat i cada vegada les diferències socials i econòmiques eren més marcades.

Més de 1.000 presoners de guerra australians van morir al vaixell japonès Montevideo Maru. El vaixell, que transportava soldats i civils que havien estat capturats durant la caiguda de Rabaul (Nova Bretanya), va ser torpedinat pel submarí nord-americà USS Sturgeon davant la costa de les Filipines. Els mariners nord-americans no sabien que estaven enfonsant un vaixell ple d'aliats aquell 1 de juliol del 1942. Durant 80 anys, la ubicació exacta del vaixell ha estat un misteri. Fins aquest any. L'embarcació era a més de 4.000 metres de profunditat i trobar-la ha tancat un dels capítols més tràgics de la història marítima australiana del segle passat.

Unes obres del carrer Girona van fer emergir les restes del Convent dels Caputxins de Montcalvari. Fa 300 anys, durant la Guerra de Successió, aquest racó de Barcelona devia ser un infern. Des del Convent dels Caputxins de Montcalvari, els austriacistes, comandats pel general Villarroel, van intentar resistir: l'11 d'octubre del 1713 al recinte religiós hi havia 400 fusellers. Van aguantar l'escomesa uns mesos, però el 17 de maig una bateria d'artilleria de 16 peces va obrir una esquerda als murs del convent i els seus defensors van fugir fins al Convent de Jesús de Gràcia. Pràcticament només en va quedar runa. Amb les restes del convent, van aparèixer bales de canó dels dos exèrcits, fragments d'una pica beneitera, una làpida amb una creu i una inscripció on només es pot llegir part de les paraules: "Paray..., Claua..., Clauti..."

Es pensava que era tan sols una llegenda, com moltes, la majoria força difamatòries, que s'han difós al voltant de l'emperador Neró (37-68 dC), però les restes arqueològiques van constatar que era cert: Neró tenia un teatre privat. Les restes del teatre eren sota el pati interior del Palazzo della Rovere, seu de l'Orde Eqüestre del Sant Sepulcre de Jerusalem, actualment llogat a un hotel. Neró es va fer construir un luxós teatre, i així ho relaten autors com Plini, Suetoni i Tàcit, per poder recitar poesia en públic. La troballa va treure a la llum una riquíssima decoració arquitectònica, consistent en marbres blancs i marbres de colors, columnes estriades d’ordre jònic i estucs recoberts de làmines d’or.

L'any 132 els jueus es van rebel·lar contra la decisió de l'emperador Adrià (que va governar entre el 117 i el 138) de convertir Jerusalem en una colònia romana, Aelia Capitolina. Va haver-hi combats cruents i alguns dels insurrectes es van amagar a les coves del desert de Judea (a l'actual Estat d'Israel) i s'hi van emportar part del seu botí de guerra. En una d'aquestes coves, dalt d'un penya-segat sobre el mar Mort, al nord de l'oasi d'Ein Guedi, un equip d'arqueòlegs va trobar quatre espases romanes molt ben conservades. No és habitual que sobrevisquin prop de 2.000 anys, però el microclima excepcional de la cova, batejada com la cova de les Espases, en va preservar tots els elements: les fulles de ferro, les fundes, la creuera i l'empunyadura.

Part de les restes de l'antiga ciutat romana de Puteoli, un dels ports mediterranis més estratègics de l'Imperi Romà, descansen des de fa segles sota les aigües de la costa napolitana. La darrera troballa d'aquest any van ser els altars d'un temple dels nabateus, un poble nòmada àrab establert al desert de Jordània i al nord d'Aràbia. En el seu temps de màxima esplendor, els nabateus eren els mercaders que connectaven l'Imperi Romà amb els productes de luxe que procedien d'Orient. Fa 2.000 anys, el temple estava situat a uns 45 metres de la costa en una carretera que conduïa a la platja. Els arqueòlegs en van poder llegir una inscripció: "Zaidu i Abdelge van oferir dos camells al déu Dushara".

A la vasta necròpolis faraònica de Saqqara, els arqueòlegs van resoldre un enigma que ha fascinat milions d'apassionats per l'egiptologia durant dècades: com s'ho van fer fa més de 3.000 anys per preservar els cossos i com els embalsamadors van arribar a adquirir els coneixements químics per evitar la putrefacció dels cadàvers. Es va analitzar el contingut de 31 vasos de la 26a dinastia, que va governar entre el 664 i el 525 aC, i s'hi van trobar restes d'olis i resines de ginebró i de cedre, però també d'arbres tropicals com l'elemí i l'arbre dels festucs, greixos animals, cera d'abella, betum del mar Negre... Als vasos es detallava, per exemple, quines substàncies s'havien de col·locar al cap o com i amb què s'havien d'impregnar les teles amb les quals s'embolcallava el mort.

Els drons (amb sensors remots i tecnologia Lidar, basada en el làser) van permetre identificar des de l'aire una ciutat fins ara amagada per la vegetació i en una zona força inexpugnable a la selva de Campeche (Mèxic). La ciutat l'han batejat amb el nom d'Ocomtún (columna de pedra), perquè n'hi ha moltes a la zona. Aquesta antiga ciutat ocupava unes 50 hectàrees i hauria estat ocupada al voltant del 250-1000 dC. Tenia diversos edificis de pedra, alguns de grans dimensions, i piràmides de més de 15 metres d'alçada.