11 nits carregant el cos de José Antonio Primo de Rivera

BarcelonaVan ser 467 quilòmetres a peu. És a dir, la distància entre Alacant i El Escorial, un recorregut fet durant 11 fredes nits del novembre de 1939. La Guerra Civil havia acabat quan va tenir lloc aquell fosc pelegrinatge que semblava una mena de ritual pagà. Un fantasmagòric caminar entre torxes i braços alçats, travessant camps secs i pobles on a totes les cases es plorava un mort. Una processó per portar les restes mortals d'un home de 33 anys del cementiri on l'havien enterrat en una fossa comuna, fins a una sepultura digna de reis: era José Antonio Primo de Rivera, fundador i ideòleg de Falange Espanyola.

Ara fa uns anys, l'escriptor i periodista valencià Paco Cerdà (el Genovès, 1985) va topar per casualitat amb unes imatges a YouTube. "Va impressionar-me el que vaig veure. La composició de plàstica feixista, aquell cadàver creuant pobles que semblava Moisès partint les aigües. Una posada en escena obertament totalitària i d'una megalomania descomunal. Una Espanya fosca i un moment de la història del qual no havia llegit res, el trasllat del cos de José Antonio fins a El Escorial travessant una Espanya on la guerra havia acabat feia poc. Passant per pobles on pocs anys abans s'havia votat per l'esquerra, on havien estat les Brigades Internacionals. I pocs mesos després arribava aquella desfilada entre salutacions feixistes", recorda. Cerdà ja no va poder descansar. "Ho volia saber tot, d'aquelles imatges fúnebres, fantasmagòriques, quasi d'una textura irreal. La ruta que van seguir, on es van aturar. Qui portava el cos de José Antonio, què s'hi deia i quina cobertura propagandística se'n va fer. El que més m'impressionava era veure com una persona tenia més força un cop mort que viu. José Antonio, que en vida havia tingut tot just el 0,4% dels vots amb un màxim de 46.000 votants, ben lluny del suport de Mussolini o Hitler, de sobte era el gran màrtir", explica. El resultat ha estat el llibre Presentes (Alfaguara), un fascinant viatge a la foscor.

Autor de diferents llibres de no-ficció literària com El peó (premi Cálamo al Llibre de l'Any 2020) o 14 de abril (premi de no-ficció de Libros del Asteroide 2022), Cerdà va començar a investigar sobre aquell moment en què la Falange Espanyola i José Antonio semblaven marcar el camí d'una nova Espanya. "Per a aquella gent era l'inici d'una nova era", diu Cerdà, que ha reflexionat com Francisco Franco, un militar pragmàtic, va saber utilitzar el cadàver de José Antonio, convertint-lo en un símbol però allunyant-se a la vegada de bona part de les idees que defensava aquell home executat pels republicans a Alacant. "José Antonio va ser una figura molt complexa que va ser executat quan era ben jove, amb 33 anys. Tenia una postura anticapitalista curiosa, parlava de la nacionalització de bancs, d'un desig de justícia social i de la demonització de la democràcia, deia allò de no ser ni de dretes ni d'esquerres... una posició prou diferent de la de Franco. Al bàndol nacional, no ho oblidem, hi havia persones amb postures molt separades. José Antonio estava obsessionat amb la figura de Mussolini i, com ell, era un poeta frustrat", comenta l'autor, que ha volgut recordar aquells dies de novembre del 1939 per entendre com "molts cops en parlar de José Antonio en veritat es parla de la construcció que Franco va fer de la seva figura, no de qui va ser ell en vida".

Segons Cerdà, "és sorprenent que poca gent recorda aquell pelegrinatge en què van portar el cos de José Antonio, recuperat d'una fossa comuna i enterrat en un nínxol a Alacant, fins al monestir d'El Escorial", on va ser enterrat al costat de reis i emperadors, fins que anys més tard el van portar al Valle de los Caídos. "Va ser una de les demostracions funeràries i d'exaltació més impactant de la història d'Europa occidental. Milers de persones travessant tot un país amb un mort. Els protagonistes, en aquell moment, no podien imaginar com quedaria oblidat, tot plegat", comenta Cerdà, que al llibre parla de "les menudes realitats amagades d'aquells dies". Una reflexió sobre la por i les ganes de viure, sobre aquells que van decidir lluitar fins al final i els qui van preferir rebre José Antonio com un heroi, quan no hi creien, en ell. "Bona part de la gent que rebia el seu cos actuava moguda per la por. Per les ganes de viure. Llegint sobre aquells dies entens com un individu pot acabar dissolt dins de la massa, per sentir-se protegit, encara que sigui justificant idees terribles. Fa por", diu Cerdà.

Consultant tota mena de fonts, Cerdà vol reconstruir què passava a Espanya en aquells 11 dies de 1939. Ni abans, ni després. "Què passava a sota de la catifa? Què passava amb els perdedors de la guerra, amb els marginats?", es preguntava. Fent servir la mateixa estructura que ja va fer servir al llibre 14 d'abril, sobre la proclamació de la Segona República, uneix històries anònimes i famoses, de guanyadors i de perdedors. "Volia parlar dels exiliats, dels batallons de treballs forçats, dels mestres represaliats, de les dones violades, però també dels suposats guanyadors de la guerra que descobrien una nova realitat, com un requetè carlista que mor per culpa de les ferides de guerra aquells dies. O els mutilats, com un soldat franquista que ha perdut la mandíbula i implora per carta al líder de Caballeros Mutilados, el general Millán-Astray, no haver de fer cua per comprar llet i sucre", explica. Perquè darrere dels discursos barrocs sobre el naixement d'una nova Espanya imperial, hi havia fam.

"En dictadura, les cròniques periodístiques amaguen la veritat, però trobes pistes del que passava als anuncis dels diaris: gent oferint-se per treballar, gent que es ven la vaca, gent que vol comprar pròtesis per poder caminar...", diu. El llibre és un viatge a una època fosca, que espanta, amb els militars classificant les ferides de guerra amb un sistema de punts per donar feina o pensions als soldats. "Hi havia 587 tipologies diferents de mutilacions. Van fer una mena de classificació, puntuant. Si has perdut un braç, 30 punts. El penis, 70. La llengua, 30 –detalla Cerdà–. Tot rodejat d'un discurs que fregava el deliri, com en els 12 manaments joseantonianos, una mena de parenostre falangista en què es parlava d'adorar un sol profeta, José Antonio, un fet que incomodava part de l'Església. Aquell caminar amb el cadàver semblava un ritual pagà, de fet". Cerdà va preguntar a l'arxiu del Vaticà si hi havia cap document relatiu al trasllat del cos de José Antonio i va trobar unes cartes on es feia evident que l'Església no va donar permís per enterrar José Antonio a la cripta d'El Escorial. Llavors no es va fer públic, esclar.

Al llibre, Cerdà parla del cantant andalús Miguel de Molina, que havia donat suport als republicans i els mateixos dies del trasllat del cos de José Antonio va jugar-se la pell quan va decidir seguir actuant després de ser apallissat per "rojo y maricón". Ens parla de comunistes polonesos que van acabar a Espanya i dels afusellats republicans al cementiri de Paterna, ferida que encara fa mal, on va ser executat el besavi de l'autor, Francisco Arroyo Rubio, regidor d'Unió Republicana a Burjassot.

I el fil narratiu és aquell lent caminar portant un cadàver per Alacant, Albacete, Conca i Toledo, amb representants de totes les seccions de la Falange fent torns per portar el fèretre. Allà on la secció de Girona passava el relleu a la de Lleida, s'instal·lava un pilar de marbre recordatori, un hito joseantoniano. Desenes de pilars, cada 10 quilòmetres allà on les 50 seccions provincials es passaven el fèretre, com si fos un viacrucis falangista en un llarg recorregut que Cerdà ha fet en cotxe, però caminant alguns trossos, per intentar entendre aquells dies. Un trasllat que es va fer seguint el "paso joseantoniano", com es deia, una mena de pas militar. "Vaig fer 10 quilòmetres, els que feia cada secció, per aquelles carreteres. Però sense fer el pas, no fos que algú pensés que era boig", bromeja el periodista valencià, que s'ha documentat fins a l'últim detall.

Així ha recorregut els camins per on el 1939 van passar escriptors falangistes com Agustí de Foxá, Dionisio Ridruejo i Rafael Sánchez Mazas. "Ells narraven aquella epopeia feixista, però jo volia fer el contrast entre el que ells explicaven i el lloc de merda on dorm l'Eulalio, un republicà tancat en un camp de presoners de França. Un home aferrat a una relació per carta amb una tal Sílvia, a qui no coneix personalment, i amb qui somia en caminar en llibertat per París". Un joc d'extrems amb imatges tan simbòliques com la filla de Franco comprant els llibres infantils protagonitzats pel popular personatge de la Celia, una nena, quan la seva autora, Elena Fortún, arribava exiliada a Buenos Aires. O en aquell cementiri d'Alacant d'on van treure el cos de José Antonio no gaire lluny d'on el 1942 hi enterrarien el poeta Miguel Hernández, que va morir el 28 de març del 1942 a la presó on l'havia reclòs la justícia militar franquista, que l'havia condemnat a mort, una pena que després va rebaixar per la de trenta anys de presó.