Una història de teatre i supervivència al gueto

BarcelonaEls primers minuts d’El amor en su lugar, l’última pel·lícula de Rodrigo Cortés, són un tràveling impressionant i angoixant seguint els passos d’una jueva tancada dins el gueto de Varsòvia un gèlid hivern del 1942. En uns minuts el director fixa el context de control policial, terror i misèria en què ocorrerà la pel·lícula. Perquè quan la noia aconsegueixi arribar al seu destí, un teatre on interpreta una comèdia musical, l’acció ja es quedarà dins d’aquell micromon –no tan petit com el taüt de Buried, la pel·lícula que va llançar la carrera de Cortés, però deunidó, la pressió del directe– i transcorrerà en temps real. L’obra avança a escena mentre, entre bambolines, els actors han de superar els entrebancs de viure cada dia al caire de la mort. Es tracta de sobreviure en aquest infern mantenint la dignitat i l’amor, si pot ser. Però podrà ser?

El amor en su lugar, que ha arribat aquest divendres als cinemes, és una història d’aire clàssic, èpica, bonica i dramàtica. Va ser el novel·lista alemany David Safier (autor de novel·les com 28 dies, sobre la revolta al gueto de Varsòvia) qui va descobrir la història real d’un grup de jueus que el 1942 van representar al teatre Fémina una comèdia musical escrita dins mateix del gueto pel dramaturg i compositor polonès Jerzy Jurandot, i de la qual es conserven les lletres de les cançons. L’obra, que es titulava justament com la pel·lícula, “permetia que la gent rigués de les condicions del gueto perquè amb balls, cançons i acudits es parlava de la mort, la malaltia, la corrupció, la violència, i permetia a la gent exorcitzar el que estava vivint”, explica Cortés.

Safier va fer el primer esborrany de la història i després Cortés va elaborar-ne el guió, “un embolic narratiu de mil dimonis”, perquè la pel·lícula mostra els punts de vista dels diferents personatges i, a la vegada, entra i surt de l’obra. “Si a Buried posava espelmetes a Hitchcock, aquí les encenia a Billy Wilder, perquè sentia que necessitava impregnar la història d’aquest pessimisme divertit i del seu fatalisme lúcid i ple de romanticisme”, diu el director.

Els protagonistes són un triangle amorós –format per l’actriu danesa Clara Rugaard, l’irlandès Ferdia Walsh-Peelo i el nord-irlandès Mark Ryder– però també els personatges que els envolten, i fins i tot el públic. Tots tenen algun secret amagat, tots pateixen per la seva integritat quan la situació es posa lletja i apareixen els soldats al teatre. Però no es tracta d’una pel·lícula política ni d’ideologia, sinó d’història en minúscules.“Sobretot la idea era no donar lliçons i explicar una història d’éssers humans, sense cognoms. El meu deure és guiar la mirada de l'espectador, no l'opinió. Perquè parlem de gent que el seu primer impuls és viure mitja hora més. No els pots jutjar, no pots decidir que un és covard i l’altre un heroi, són éssers humans prenent decisions a tota velocitat”, explica el director.

El amor en su lugar és, en darrer terme, un cant a l’art com a aliment de l’ànima, i més en circumstàncies adverses. “Pertànyer al teatre és una benedicció i una maledicció. La funció s’ha de fer, siguin quines siguin les circumstàncies, es mori el teu pare o tinguis febre, i tot sempre acaba sortint. Igual com un actor fa el que sigui per un aplaudiment, i això és meravellós perquè regala hora i mitja de felicitat a algú altre, i és terrible perquè respon a vanitats, inseguretats, debilitats i tot és veritat a la vegada. És el que passa a la pel·lícula, que moltes coses són veritat a la vegada”, explica Cortés, que enguany també ha publicat la novel·la Los años extraordinarios (Literatura Random House) i ha dirigit La broma, un episodi del remake d’Historias para no dormir.