‘La historia de mi mujer’: amb Léa Seydoux no n’hi ha prou per ser feliç
Invocant els clàssics del cinema d’època, Ildikó Enyedi signa una crònica matrimonial amarga que mai acaba d’aixecar el vol
'La historia de mi mujer'
(2 estrelles)
Direcció: Ildikó Enyedi. Guió: Ildikó Enyedi a partir d'una novel·la de Milán Füst. 169 min. Hongria, Alemanya, França i Itàlia (2021). Amb Léa Seydoux, Gijs Naber i Louis Garrel. Estrena als cinemes
Després de gairebé dues dècades sense dirigir un llargmetratge, l’hongaresa Ildikó Enyedi tornava el 2017 i s'enduia l’Os d’Or del Festival de Berlín amb En cos i ànima. Sempre amb un peu al territori de la fantasia, allà narrava una gèlida història d’amor que, paradoxalment, s’anava fonent en l’espai nevat dels somnis que compartien els amants. A La historia de mi mujer, que protagonitzen Gijs Naber i Léa Seydoux, tan terrenals com ben plantats, la incògnita rau precisament en si l’amor farà acte de presència en l’insòlit matrimoni entre un capità de vaixell amb mal de mar i una noia a qui coneix en un restaurant.
A partir d’una de les seves novel·les preferides de l’adolescència, publicada el 1942 pel seu compatriota Milán Füst, Enyedi es proposa observar l’arbitrarietat històrica del ritual del matrimoni i l’escassa autonomia que permetia a les dones des d’una perplexitat típicament masculina. Potser l’excessiu respecte pel material de partida l’ha acabat buidant de misteri, perquè alguna cosa falla. Que el cim de la passió intermitent entre la Lizzy i el Jakob es filmi a distància, a través d’una porta, acaba sent indicatiu de l’asèpsia que recorre unes imatges amb poca capacitat per emocionar. Són gairebé tres hores que acaben deixant un regust de fotocòpia d’època, mentre recordem la principal lliçó dels films de Dorothy Arzner, la pionera del Hollywood sonor: casar-se no sempre és una bona idea.
