La història de Llers, el poble que va saltar pels aires durant la Guerra Civil

Llers (Alt Empordà)El 8 de febrer del 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, l'església de Llers, un poble a tocar de Figueres, va esclatar en mil bocins. A causa de l'explosió, 160 cases van quedar totalment derruïdes i van morir una desena de persones sepultades per la runa. La voladura, però, no va ser un atac aeri de les tropes franquistes, sinó que van ser els mateixos soldats republicans els que, en plena retirada, van fer detonar l'església. Durant la guerra, a l'interior hi guardaven prop de 200 tones d'arsenal explosiu i, amb l'arribada imminent de l'exèrcit de Franco, van decidir fer esclatar la munició abans que caigués en mans de l'enemic. Van avisar tots els veïns del poble perquè marxessin de casa, però l’ona expansiva va ser igualment devastadora.

Catalina Vergés, nascuda el 1930, encara conserva els records d’aquells dies a la memòria: “Abans del 8 de febrer, alguns pagesos voluntaris intentaven buidar tot l’armament de l’església, però no van ser-hi a temps perquè els nacionals ja eren aquí i ens van avisar que l’edifici podia explotar en qualsevol moment”, recorda. Jordi Cufí, nascut el 1937, tenia només dos anys el dia de l’explosió, però encara té molt presents les vivències que explicaven els seus pares: “Ens vam amagar en una trinxera d’un camp dels afores, però el meu pare no va voler marxar de casa, perquè desconfiava de l’explosió”. “I va tenir molta sort –continua—, perquè va caure tot el sostre, però ell es va salvar protegit per l’escala, que no va caure”.

Vergés i Cufí són dos dels testimonis del documental, estrenat en dues parts i disponible a Llerscultura.cat, que ha produït l’Ajuntament de Llers, amb el suport del Memorial Democràtic, sobre l'explosió de l'església. Al documental també hi apareix Joaquima Oliva, nascuda el 1952, que posa veu a la terrible història que va viure el seu pare durant la guerra.

Republicans matant republicans

“La meva família era republicana, però els soldats republicans van detenir el meu pare, l'avi i l'oncle per una trifulga amb una mula i els van engarjolar a l'església plena de dinamita", explica Oliva, que segueix: "Tenien la intenció de fer explotar el campanar amb el meu pare a dins el dia 7 de febrer, però, per sort, es va poder deslligar i va apagar la metxa a temps”. “Llavors, el dia 8, els van portar a un mas fora del poble i els van afusellar, però el meu pare, amb set bales al cos, no va morir i un camió d'exiliats el va recollir i el va portar fins a l’hospital militar del Portús", continua. "Finalment, el pare va acabar al camp d'Argelers, però també va aconseguir escapar-se i el mateix 1939 va tornar a Llers per reunir-se amb la meva mare", acaba Oliva.

Per a la veïna, l'episodi de Llers encara és ple d'interrogants i ferides obertes: "Costa molt d’entendre aquestes disputes de republicans matant republicans i no té cap sentit que no preveiessin el mal que faria l'explosió de l'església”. Oliva troba algunes respostes en els esdeveniments recents del procés independentista: “Després de l’1 d’octubre entenc més coses; entenc que per als soldats de la resta d'Espanya, abans de republicans del mateix bàndol, érem catalans, i tant els fotia matar un català com un gos”, conclou. 

El procés de reconstrucció

Després de l'explosió, el nucli de Llers va quedar arrasat, ple de runa, pols i un aire calent irrespirable. Durant els següents dies, els prop de mil habitants que vivien al poble es van resguardar i alimentar en cases de coneguts de poblacions veïnes. Més de la meitat ja no van tornar mai més a viure a Llers, com els nois de Can Ramis o Can Terrats, escampats per la comarca. Alguns veïns, però, com els pares de Catalina Vergés o Jordi Cufí, sí que van tornar al cap de pocs dies i van intentar refer les cases sobre els mateixos fonaments per fer-les mínimament habitables. "Mentre els pares reconstruïen les parets amb les seves mans, dormíem al ras sobre una tina de vi", comenta Cufí.

Malgrat els intents aïllats d'algunes famílies d'aixecar les parets ensorrades per l'explosió, la majoria d'edificis no es van reparar i les ruïnes van passar a formar part del dia a dia de la gent durant molts anys. Franco no volia reparar els danys de les masies perquè la destrossa es conservés intacta com un monument nacional contra la "barbàrie roja". I, en comptes de reconstruir les cases afectades, el dictador, a partir del 1943, a través del programa Regiones Devastadas, va decretar la construcció d'un poble nou, en una esplanada a mig quilòmetre de l'antiga església. "Ens ho van vendre com un procés d'ajuda a les famílies que havien perdut la casa, però no els van regalar res i van haver de comprar-les o llogar-les de nou", afirma Vergés.

Avui, les noves construccions apadrinades per Franco continuen sent una barriada separada del poble vell de Llers que, a poc a poc, ha anat curant les seves cicatrius tornant a aixecar moltes de les cases arrasades. En el nucli antic, encara es conserven alguns rastres d'arcs i parets de l'explosió entre edificis moderns. I, al nord del poble, mirant cap a l'Albera, també es veuen les restes de l'església i de les cases que no es van poder reconstruir. "Per a mi, Llers és el poble més bonic, me l’estimo i me n’alegro que l'arreglin, que expliquin la seva història i la gent vingui a viure-hi", reconeix Vergés. "El passat ja no es pot canviar, però explicant tot el que van viure les nostres famílies podem intentar que no es repeteixin més guerres", conclou Joaquima Oliva.