La història secreta de l’arribada de ‘Bola de Drac’ als quioscos

BarcelonaSegons l’informe sobre la indústria del còmic de l’associació Tebeosfera, el 2016 es van publicar a Espanya 683 còmics d’origen asiàtic, la majoria procedents del Japó. La xifra representa un 23,83% del mercat espanyol, on un de cada quatre còmics que es publiquen són manga. Juntament amb el còmic europeu i el nord-americà, el japonès és un dels pilars de la indústria. Fa només 25 anys, tanmateix, el còmic japonès era un gran desconegut per al lector occidental i, tret d’alguna excepció notable com l’Akira de Katsuhiro Otomo, trobar un manga en un quiosc català era missió impossible. Però aquest panorama va canviar radicalment de la nit al dia, i el responsable va ser un noi amb cua de mico i un pentinat estrany a la recerca d’unes boles màgiques.

L’arribada als quioscos de Bola de Drac el maig del 1992, dos anys després que es comencés a emetre l’ Bola de Dracanime va ser el detonant de la gran explosió del manga a Espanya. La tirada inicial de la sèrie, de periodicitat setmanal, era de 100.000 exemplars en català i 50.000 en castellà, unes xifres que permeten fer-se una idea de l’impacte de Son Goku a Catalunya. “Va ser un èxit brutal”, assegura Oriol Estrada Rangil, divulgador de manga i autor del documental Songokumania i d’un recent llibre homònim. “El primer lloc on es va vendre va ser al Saló del Còmic i, tal com arribaven les caixes, s’obrien i se’n venien tots els exemplars sense parar. Se’n van vendre milions i, tot i que no hi ha xifres oficials, no tinc cap dubte que és el còmic en català més venut de la història”. Ni Tintín ni Astèrix ni Massagran: el rei de les vinyetes en català és Son Goku.

El salvador del món del còmic

L’impacte de Bola de Drac en la indústria del còmic va ser tan brutal que és difícil quantificar-lo. El sector vivia a principis dels 90 un moment delicat. Les vendes estaven estancades o en descens, les revistes de còmic adult havien desaparegut del mapa i el públic del còmic no aconseguia renovar-se. Amb Bola de Drac i l’arribada del manga, l’edat dels lectors es rejoveneix i es recupera el públic femení que s’havia esfumat als 80. Però el més sorprenent d’aquest fenomen que va transformar el sector de la nit al dia és que va anar d’un pèl que no es produís.

Com explica Estrada a Songokumania. El big bang del manga, el primer impuls que va tenir Antonio Martín -director editorial de Planeta DeAgostini- quan va descobrir Bola de Drac a TV3 va ser comprar-ne els drets d’explotació, contractar uns dibuixants i adaptar la sèrie d’animació al còmic. Era el que s’havia fet feia poc amb un altre anime d’èxit, Campeones. Per sort, a Planeta DeAgostini hi treballava un jove redactor, Cels Piñol, que coneixia el manga original i, sobretot, era molt conscient del fenomen fan que existia al seu voltant i del tràfic clandestí de dibuixos de la sèrie: ell mateix havia venut milers d’exemplars d’un fanzín dedicat a Bola de Drac. Piñol i un col·laborador expert en manga Alfons Moliné van convèncer Martín per desestimar la idea de la versió espanyola.

Una negociació complexa

El que no sabien encara era que publicar el manga original no els seria gens fàcil. El 1991 Bola de Drac no s’havia publicat encara fora de l’Àsia. Les editorials japoneses de manga ni tan sols tenien departament internacional: per a ells el manga era un producte autòcton, sense interès per al públic occidental. I amb un mercat de 120 milions de japonesos, es podien permetre ignorar la resta del món. L’edició espanyola de Bola de Drac, per tant, acabaria sent la primera versió occidental que es va publicar del còmic. Però abans calia trencar la barrera mental dels editors japonesos. Planeta va començar enviant per fax una carta a Shueisha, l’editorial del manga. La resposta, el silenci. Lluny de desanimar-se, Planeta va tornar a insistir la setmana següent. I així es van estar set mesos, enviant un fax cada setmana.

A Shueisha, mentrestant, el departament legal acumulava els faxos sense saber què fer-ne fins que algú va tenir la pensada de contactar amb Tuttle-Mori, una agència que aconseguia les llicències d’obres estrangeres al Japó. Allà hi treballava Chigusa Ogino, que es va fer càrrec de la negociació i va trucar a Barcelona. Després de vint minuts parlant amb interlocutors que reien perquè no entenien l’anglès, i a punt de tirar la tovallola, Ogino per fi va contactar amb la secretària de Martín, Montserrat Salmón. Elles dues acabarien redactant el contracte per publicar Bola de Drac, que ocuparia només una pàgina i mitja (els d’avui dia tenen centenars de pàgines). Quatre mesos després d’aquella trucada, Bola de Drac arribava als quioscos.

Un nyap d’edició?

Però l’aventura no acaba aquí. La urgència per arribar al Saló del Còmic i la falta d’experiència de Shueisha els van fer acceptar unes condicions de Planeta de les quals es penedirien. L’edició de Planeta de Bola de Drac es va fer en format de comic book de grapa de 32 pàgines, l’estàndard de la indústria espanyola, tot i que els capítols del manga eren més llargs i sempre quedaven tallats. També es va invertir el sentit de lectura del còmic per adaptar-lo al costum occidental i, sense voler, es van invertir també les onomatopeies japoneses. Quan alguns exemplars de l’edició espanyola van caure en mans d’editors japonesos, Shueisha es va convertir en la riota del negoci per permetre aquell nyap d’edició -segons els criteris japonesos- i van obligar Planeta a corregir les onomatopeies a partir del número 27. Tampoc va ser fàcil fer comprendre a Shueisha la idea de desdoblar Bola de Drac en dues sèries: l'original (coneguda com a Sèrie Blanca ) i una altra de numeració més avançada (Sèrie Vermella), però al final se’n van sortir.

L’odissea per publicar-la l’explica amb tot luxe de detalls Estrada a Songokumania, a més de recopilar testimonis de com el fenomen Bola de Drac -tant la sèrie de televisió com el manga- va canviar la vida de moltes persones i va ser la llavor de la generació otaku. “Per a molta gent, Bola de Drac va representar el descobriment del Japó i d’una cultura nova que vam fer molt nostra -recorda Estrada-. I a través de la secció de correu del còmic es van conèixer molts aficionats que s’acabarien dedicant al manga; va ser un punt de trobada”. El correu de Bola de Drac va ser determinant per cultivar la passió d’aficionats com Óscar Valiente, l’actual director de Norma Editorial, i Marc Bernabé, l’autor de Japonés en viñetas.

El fenomen de Bola de Drac va fer que tots els editors s’afanyessin a publicar manga amb l’esperança de repetir un èxit similar que fins ara no han trobat. Però per què? “És la pregunta que es fan tots els editors -riu Estrada-. A banda de la qualitat dels dibuixos i la història, segurament té a veure amb la capacitat per atreure públics de diferents edats. Però Bola de Drac és un fenomen que avui dia seria irrepetible. La falta de planificació dels inicis va fer que la gent s’hagués de buscar la vida per aconseguir marxandatge de la sèrie, fotocòpies o fanzins. No era com col·leccionar cromos. Avui dia, amb internet, això no passaria. A més, la indústria del manga ara està molt organitzada i per cada manga que aconsegueix les llicències es fa un estudi i un pla de màrqueting”.

Estrada subratlla que el de Bola de Drac no va ser només un fenomen cultural, sinó també social. “I es pot separar perfectament del fenomen del manga, perquè lectors de Bola de Drac que després no van llegir més manga n’hi ha molts. I tanmateix, és el principi de tot el que va venir després”, diu Estrada.

Les fotocòpies de Son Goku: el fenomen d’una generació

El 19 d’abril del 1992, unes setmanes abans de la publicació del manga de Bola de Drac, La Vanguardia informava que el Mercat de Sant Antoni s’havia desbordat per la invasió de col·leccionistes de fotocòpies de Bola de Drac. La febre per les fotocòpies del manga que es va generar arran de l’emissió de la sèrie a TV3 és un fenomen irrepetible. Com que Bola de Drac només s’emetia a Catalunya, el País Basc i Galícia, les empreses de marxandatge, que funcionaven a nivell espanyol, van desestimar la possibilitat d’aconseguir llicències per a productes de la sèrie. Gran error: quan la songokumania va esclatar, la canalla no trobava res al mercat fins que de sobte van començar a circular, de manera clandestina, fotocòpies d’alguna revista francesa amb dibuixos de Bola de Drac o d’algun manga adquirit en un viatge al Japó. Vinguessin d’on vinguessin, els aficionats les intercanviaven com si fossin tresors, sense importar-los que de tant fotocopiar-les algunes semblessin obres d’impressionisme abstracte. Al capdavall, eren exclusives i aportaven informació sobre el futur de la sèrie.

“Tot plegat era romàntic perquè mai sabies què hi trobaries i constantment descobries tresors -recorda Oriol Estrada-. Algunes de les fotocòpies més famoses ni tan sols eren originals: n’hi havia una que era una paròdia porno amb el Goku, la Bulma...” Estrada revela a Songokumania que un dels grans traficants de fotocòpies de Goku va ser Óscar Broc, futur periodista cultural, que es va retirar del negoci quan la dimensió de tot plegat va fer intervenir la Guàrdia Urbana i la Guàrdia Civil, que van arribar a decomissar 5.100 fotocòpies de Bola de Drac “Si s’hagués fet tot bé no hauria sigut el mateix -comenta Estrada-. Va ser un fenomen que va acabar definint la comunitat otaku”.

Reedicions, novetats i exposicions per celebrar l’aniversari

Coincidint amb els 25 anys de la publicació del manga, Planeta Comic tornarà a editar la primera etapa de Bola de Drac, però en una nova versió en color. El primer volum de Bola de Drac Color: Origen i Cinta Vermella, que es publicarà la setmana vinent, recuperarà el format de lectura japonès. En paral·lel, Planeta ha engegat fa poc la publicació Bola de Drac Súper, que inclou noves aventures de Goku en “edició nostàlgica” a l’estil de Bola de Drac (Sèrie Vermella). Per descomptat, l’aniversari de la publicació tampoc passarà inadvertit per al Saló del Manga, on treballa el mateix Oriol Estrada, que ja està preparant les d'activitats que celebraran als 25 anys de l'arribada al quiosc de la Sèrie Blanca de Bola de Drac.