Una història islandesa de venjança

Barcelona“Defineixi's”, li demana a l'Ingimundur un psicòleg. “Soc un home” diu ell. “Pare. Avi. Policia. Vidu”, afegeix, cada vegada més exasperat. “I què vol?”, insisteix el psicòleg. “Construir una casa”, remata. Així presenta el caràcter rocós del seu protagonista Un blanco, blanco día, la pel·lícula de l'islandès Hlynur Pálmason, una de les joies amagades en la programació de l'edició online del Festival D'A, ja disponible a Filmin. L'Ingimundur és un heroi que sembla sortit d'un western de John Ford: un home gran però encara robust, reservat i sòlid com una roca. Te l'imagines caçant a la muntanya, esperant que la presa aparegui.

Pálmason és més jove i té un aspecte més polit i amable, però també és un caçador pacient, en el seu cas d'imatges. Va estar dos anys filmant amb una càmera de 35 mm els voltants d'una cabana perduda en mig del no-res, capturant el pas del temps i la memòria de les estacions. No tenia finançament i ni tan sols el permís per fer servir aquella casa en la pel·lícula que volia rodar, però havia de ser aquella casa. “Està aïllada del món i és una mica aspra, però no d'una manera romàntica. És una mica com el personatge”, explica el director.

L'Ingimundur té motius per ser com és. Fa un parell d'anys, la seva dona es va precipitar per una muntanya amb el cotxe i va morir. D'ençà, l'únic consol de l'home és construir una casa per a la seva filla, mirar-se vídeos de la seva dona i estar amb la seva neta, la Salka. És una vida sense dies perfectes però sí amb petits moments de pau que desapareixen de cop quan descobreix que, abans de morir, la seva dona li estava fent el salt. El seu instint de policia es reactiva, i l'empeny a un camí de venjança i autodestrucció del qual només el pot salvar, potser, l'amor de la nena de 9 anys. “Cada pel·lícula té un cor i el de la meva és aquesta juxtaposició entre dos tipus d'amor –explica Pálmason–. El d'un avi per la seva neta és pur i simple, un amor incondicional. El d'un home per la seva dona és completament diferent. Hi ha una línia molt estreta entre estimar-la i odiar-la, pot canviar en una fracció de segon. És brutal, com el clima d'Islàndia”.

L'origen del film és a A white day, una sèrie de fotografies d'animals salvatges i del paisatge islandès durant tempestes de neu que Pálmason va realitzar al llarg d'uns anys. “Cada hivern sortia a la neu i aconseguia un parell d'imatges –explica–. Un dia les vaig posar totes juntes i va començar a sorgir una narrativa”. En paral·lel, el director va descobrir una vella dita anònima que, de fet, ha acabat obrint el film (“En els dies que tot és tan blanc que no es distingeix entre el cel i la terra, els morts poden parlar amb els vius”) i que el va inspirar a donar-li forma a la història. “L'última peça diria que és la meva relació amb els meus avis, perquè ha sigut molt important en la meva vida i ara l'estic perdent perquè ja són molt grans i s'estan morint”, comenta.

Un 'western' del nord

Un blanco, blanco día es mou entre la frontera del gènere policíac i el drama, però amb un tractament del paisatge i dels personatges que inevitablement recorda el western clàssic. A Pálmason no li desagrada la idea. “Està més a prop del western que del thriller, això està clar, perquè el resultat de la investigació és el de menys. També podria ser un drama, però té molt d'humor, com molts westerns. L'altre dia vaig veure amb la meva filla Valor de llei, el western de John Wayne, i és molt divertit i molt físic. Així que sí, estic d'acord que la meva pel·lícula és un western, o més ben dit, un northerner, ja que Islàndia està més aviat al nord”, apunta irònic.

Ída Mekkín Hlynsdóttir, la filla amb qui el director veia fa uns dies Valor de llei, apareix a Un blanco, blanco día interpretant un dels papers clau del film, la neta del protagonista, l'únic lligam emocional capaç de frenar la seva escalada de venjança. “Va ser molt divertit treballar amb ella i tenia molta química amb l'Ingvar [Sigurdsson, que interpreta l'Ingimundur i va guanyar el premi al millor actor de la Setmana de la Crítica de Canes]”, explica Pálmason, que acostuma a involucrar els seus fills en els seus projectes artístics, que a més del cinema inclouen fotografies, pintura i instal·lacions de vídeo. “Sempre estic jugant i treballant amb ells, així que hi estan acostumats; per a ella va ser una cosa natural. Evidentment, em preocupa el seu benestar i la vaig preparar psicològicament explicant-li que el rodatge seria molt dur i acabaria els dies esgotada. Però el costat bo és que vam passar molt temps junts, temps de qualitat. Vivíem a la mateixa casa i ho fèiem tot plegats. I ella estava amb mi des de la primera hora del matí fins a l'última hora de la nit, probablement dormint al cotxe. Així que ha sigut una experiència molt especial per als dos”, explica Pálmason.