Història de dues ciutats a ritme de jazz llatí
Chico & Rita , l'aventura animada i conjunta de Fernando Trueba i Javier Mariscal, és una fita important en el deprimit panorama estatal de cinema d'animació adult. Superant insatisfactòries propostes anteriors com De profundis (Miguelanxo Prado) o Un perro llamado dolor (Luis Eduardo Aute), Chico & Rita és el primer llargmetratge d'aquest gènere que es pot comparar sense complexos amb produccions europees com ara les de Sylvain Chomet ( Benvinguts a Belleville ).
El treball de recreació del paisatge urbà de Nova York i, sobretot, de l'Havana de finals dels anys 40, és extraordinari: gairebé pots sentir el perfum de les guaiabes o el brogit suau dels descapotables. La pel·lícula és una experiència sensorial amb una banda sonora vibrant, de ritmes càlids i exuberants -reinterpretats per Bebo Valdés, també inspirador del personatge de Chico-, un exercici d'immersió en un temps i un espai icònics, una carta d'amor a una cultura que, de passada, esdevé una lliçó pedagògica sobre música caribenya i ens parla del viatge d'anada i tornada del jazz nord-americà a Cuba, un procés de contaminació que va enriquir les dues escenes musicals i que va donar com a fruit el que avui es coneix com a jazz llatí.
La pel·lícula té dos problemes, però: d'una banda, un guió (escrit per Trueba en col·laboració amb l'escriptor Ignacio Martínez de Pisón) que cau en massa llocs comuns de l'imaginari cubà, que esprem els protagonistes i la seva història d'amor fins que no queden més que els arquetips d'un bolero; de l'altra, una animació poruga dels personatges, que no gosa aixecar el vol de la realitat i que, tal com Mariscal explicava a l'ARA, persegueix que l'espectador s'identifiqui amb la història enlloc d'admirar únicament l'exquisida reconstrucció de l'Havana i la música de Valdés.
Màgia animada
És una ambició legítima, la gran preocupació del gènere: com donar vida a allò que no en té? Però com ha demostrat Pixar, tot comença pel guió, i no té res a veure amb el realisme amb què dibuixes els personatges. Bona prova d'això és que quan la pel·lícula fuig del guió, en alguns números musicals i en el magnífic deliri que representa el viatge de Cuba a Nova York, aconsegueix moments d'autèntica màgia animada.
