La història dels dibuixos de Josep Bartolí

BarcelonaEl 1984, poc després d'exposar els seus dibuixos a Terrassa, Josep Bartolí va regalar-li al seu nebot Georges Bartolí –o Jordi, com ell li deia– la seva última còpia de Campos de concentración, el llibre que havia publicat el 1944 a Mèxic amb els seus dibuixos dels refugiats republicans als camps de concentració francesos. En la dedicatòria hi va escriure: “Per al Jordi, aquest testimoniatge fotogràfic que potser un dia contribuirà a trencar la conspiració del silenci”. Potser ja intuïa que aquell nebot seu tan interessat en la memòria de l'exili republicà continuaria la seva lluita per denunciar les injustícies comeses pels defensors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Però segur que no imaginava que un llibre de fotos i textos de Georges Bartolí amb dibuixos de Josep Bartolí inspiraria un dibuixant francès, Aurel, a explicar la història de Josep Bartolí en una pel·lícula animada que veurien més de 180.000 espectadors a França i que guanyaria el premi EFA a la millor pel·lícula europea d'animació.

Bartolí ha estat present aquest dimecres per partida doble a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: Josep Bartolí a través d'una petita mostra de quatre dibuixos que s'ha inaugurat dins del marc del nou cicle La vitrina del document del mes, i el seu nebot Georges per presentar les obres, que tot i no haver-les triat les considera “una selecció molt pertinent” del treball sobre els camps de Bartolí i també “molt personals”. De fet, entre els personatges retratats hi ha el pare del Georges, Salvador Bartolí. I una de les obres, que mostra un braç envoltat de filferro i una figura petita allunyant-se, està dedicada als germans de l'artista: Lluís, Joaquim i Salvador. “És el dibuix que fa quan aconsegueix fugir de França i deixa els germans enrere”, diu Bartolí, que ha triat aquesta mateixa obra per tancar el recorregut de l'exposició del seu oncle, que s'inaugurarà al setembre al Memorial del Camp de Rivesaltes.

Enterrats a la sorra de la platja

Gràcies a la pel·lícula Josep, el públic coneix bé les històries d'infàmia i humiliació que mostren els dibuixos, però no tant la intrahistòria dels dibuixos, que Josep Bartolí va fer en tres etapes. “La primera va ser al camp del Barcarès, on va fer uns esbossos que va enterrar a la sorra de la platja quan se'l van emportar a l'hospital i gairebé es mor de tifus –explica Georges Bartolí–. En una segona etapa, al camp de Bram, va fer més esbossos en una llibreta que va aconseguir gràcies a un gendarme. Aquesta llibreta l'acompanya en la fugida a Mèxic, on ja descansat reconstitueix els dibuixos a partir dels esbossos que havia fet al camp”. A més dels 116 dibuixos que conserva l'Arxiu de Barcelona –i que es poden consultar al catàleg en línia–, també es conserven els esbossos de la llibreta, en mans d'un particular, i alguns dels que va enterrar a la platja del Barcarès, que Bartolí va recuperar abans que la humitat els fes malbé.

La meitat dels dibuixos dels camps van ser utilitzats a Campos de concentración, però d'altres es van publicar en diverses revistes durant els anys de l'exili de Bartolí, que no va tornar a Catalunya fins que Franco ja era mort. La col·lecció sencera es conserva a l'Arxiu de Barcelona arran de la donació feta el 1989 pel mateix artista. “Va ser gràcies a Jöelle Lemmens, que era vídua del pintor Floreal, una mena de fill espiritual del meu oncle que tenia contactes amb gent del PSUC i amb el mateix Pasqual Maragall –recorda Bartolí–. I finalment van acordar la donació dels dibuixos a canvi d'una pensió vitalícia, que és una manera intel·ligent d'adquirir un fons sense gastar-se una pasterada”.

La col·lecció sens dubte s'ha revaloritzat després de l'èxit del film Josep, que a França ha tingut un impacte que el nebot de l'artista qualifica de “terratrèmol” polític. “Molta gent cau de cul al saber que el camp de concentració va ser una invenció de l'administració francesa –apunta el nebot de l'artista, que no pot estar més feliç per la difusió que ha tingut la pel·lícula–. Per mi és una amplificació enorme del que va passar quan vaig publicar La retirada fa onze anys, que va arribar després de molts altres, però potser va funcionar millor gràcies als dibuixos del meu oncle. Però, clar, només el van comprar 10.000 persones, i Josep l'han vist ja centenars de milers”. Georges Bartolí lamenta que La retirada no tingui encara edició en català i ja està en converses amb el servei de publicacions de l'Ajuntament per mirar de resoldre-ho. “Però el millor és que gràcies a Josep la gent sap més de la història de França i d'Espanya –subratlla–. Perquè no es tracta de donar a conèixer la figura el meu oncle, que al cap i a la fi és una història més, fins i tot banal, sinó el que van passar el mig milió de refugiats republicans quan van creuar els Pirineus”.