La història del nen que amb cinc anys va aprendre a escoltar

BarcelonaFins als cinc anys, l'Enric Romaní creia que al món les dones i els infants no tenien veu. Nascut amb una sordesa profunda, de petit només sentia els sons més greus, entre els quals les veus dels homes. A casa seva no entenien què li passava: es relacionava bé amb la gent però no parlava. "Els diagnòstics no eren clars. Fins i tot algun metge va dir que segurament tenia autisme", recorda Romaní. No va ser fins que va complir cinc anys que li van diagnosticar sordesa i va començar a aprendre a parlar. "Vam arribar al límit. Si un infant no ha après a parlar a partir dels cinc anys, després és molt complicat que ho faci, perquè les parts del cervell dedicades a la parla ja estan desenvolupades", explica Romaní.

Per instint ell ja havia entès que les persones ens comuniquem verbalment i s'esforçava per desxifrar els llavis de la gent del seu entorn. "Ho feia de forma natural. Després em van posar els aparells i vaig anar-ho associant. També em van ensenyar a pronunciar i a desenvolupar la sensibilitat de les orelles", recorda Romaní. Però, a banda de saber parlar, va haver d'aprendre a escoltar. "Encara n'estic aprenent. He de saber identificar els sons. A vegades em confonc, no sé d'on venen –assenyala–. És com si tingués una boira a les orelles que no s'aclareix mai". Precisament així, Boira a les orelles, es titula l'espectacle que explica la seva història i que s'estrena el 8 de gener al Maldà.

Moltes maneres d'ajudar

Des de fa més de dues dècades, Romaní forma part de la companyia Els Pirates Teatre com a escenògraf. En una pluja d'idees per a nous espectacles, la possibilitat de convertir la sordesa en material escènic va aparèixer de sobte i, poc a poc, va anar agafant forma. "Volíem abordar algun tema personal, que ens toqués de prop. Quan vam tirar-ho endavant ens vam adonar que sabíem molt poc de la sordesa malgrat conèixer l'Enric de tota la vida", explica el director de Boira a les orelles, Adrià Aubert. Per a Romaní, formar part d'aquesta aventura ha suposat "veure la sordesa amb una mirada nova, des de fora".

L'espectacle plasma una de les "grans sorts" de l'Enric: "He crescut en un ambient en què m'han tractat de la manera més natural possible. No m'han sobreprotegit, i davant les típiques barreres sempre he trobat solucions", assenyala. De fet, un dels motors del muntatge és "combatre els prejudicis i aportar una mica de llum" a la sordesa explicant que "hi ha moltes maneres d'ajudar", diu Aubert.

Tot plegat es vehicula a través de tres intèrprets –Bernat Cot, Laura Pau i Lluna Pindado– i una part audiovisual amb entrevistes gravades a la família i els amics de Romaní. "Hi ha cançons, text i coreografies. Vol ser un retrat de la sordesa que barreja la part documental amb la part més poètica", apunta Aubert. Com ja es podia esperar, l'escenografia ha anat a càrrec de Romaní, que ha ideat una estructura en forma de paraboloide hiperbòlic que juga amb les línies rectes. "És una manera de mostrar que, encara que algú senti poques coses, sempre pot crear el seu espai auditiu", explica Romaní. Les funcions tindran lloc fins al 7 de febrer i algunes incorporaran sobretítols i interpretació en llengua de signes.