La història de Barcelona a través dels seus teatres
Una enciclopèdia recull per primera vegada totes les sales des del segle XVI
Barcelona"Volíem escriure un llibre sobre pedres i, sense saber com, se'ns ha omplert de vida", avisen els periodistes Xavier Muniesa i Carme Tierz. Els autors de Barcelona, ciutat de teatres (editat per Viena i l'Ajuntament de Barcelona) han passat els últims vint mesos rastrejant hemeroteques i arxius per documentar de manera exhaustiva tots els teatres que ha tingut la ciutat des que el 1597 s'hi va fundar el primer, el Teatre de la Santa Creu (l'actual Principal). De la A a la Z, del Teatre Adrià Gual al Teatre Zorrilla, han pogut documentar a la ciutat 181 sales de teatre professional, amb pagament d'entrada i programació estable (en queden fora els circs i cafès teatre i els ateneus amateurs). Els més complicats de rastrejar han sigut els que ja han desaparegut de la geografia urbana, però han arribat fins a l'espai més petit, com el Salón Mágico i La Puntual, i fins al més actual, com els Minitea3.
"La història dels teatres està íntimament lligada als canvis urbanístics, polítics i socials de la ciutat", diu Tierz. Els grans cronistes de la ciutat han sigut les fonts principals de les quals han begut: Josep Artís -de qui es conserven totes les notes manuscrites-, Sebastà Gasch, Gonzalo Pérez de Olaguer, Lluís Permanyer, Huertas Clavería i, fins i tot, les memòries de Josep Maria de Sagarra, entre d'altres. La recerca també ha generat un ampli i sorprenent anecdotari per a la posteritat. Per exemple, que fins al 1835 no van poder seure homes i dones junts a platea, cosa que demostren els centenars de fotografies recopilades. Però n'hi ha moltes més.
L'invent d''Els Pastorets'. Represàlies al capellà que va encarregar-los a Folch i Torres
El Coliseu Pompeia, inaugurat amb cerimonial el 1915 a la travessera de Gràcia, acollia "espectáculos discretos ". En realitat, va fer una aportació crucial al teatre català. El Patronat de Nostra Senyora de Pompeia va encarregar a un dels seus vocals, Josep Maria Folch i Torres, que fes uns Pastorets més moderns que El bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga de Pitarra, que ja quedava antiquat. L'estrena, el 1916, va provocar que la nunciatura deportés el frare responsable, Rupert Maria de Manresa, acusat de fomentar associacions mixtes i poc pietoses.
El 'destape' al teatre. El Teatre Nou Olimpia fa obres de teatre etiquetades com a S
El que sí que va ser atrevit va ser l'obertura del Nou Olimpia el 1979 a la carretera de la Bordeta. Pretenia traslladar el fenomen del destape del cine de la Transició al teatre. Aprenda a hacer el amor... con Bárbara es venia com la primera obra S, amb l'anunciat " Una orgía por primera vez en el escenario. Lesbianismo, masturbación, cunilingus ". Va resistir un any, malgrat l'intent de reflotar-lo d'Anton Font (Els Joglars).
Neix el Liceu en un convent. El convent de Montsió acull la primera 'Norma' de Bellini
El convent de dominiques de Santa Maria de Montsió va ser desamortitzat el 1835. S'hi van instal·lar un grup de milicians i hi van començar a fer balls, i després teatre. El 1836 s'hi va tolerar un espai estable, on ja hi havia un Liceo Dramático de Aficionados (després Liceo Filo-dramático de Montesión) i una càtedra de cant que va ser embrió de l'actual Conservatori del Liceu. El 1838 s'hi va cantar la primera òpera, que es combinava amb teatre modern. L'èxit va ser ràpid i als anys 40 van decidir buscar un lloc més ampli i adient, a la Rambla, al costat del rival Teatre Principal. Les monges van tornar al convent.
Reencarnacions màgiques. El Rei de la Màgia copia Houdin al Salón Mágico de la Rambla
Joaquim Partagàs va ser un mag català que va fer les Amèriques i, en tornar, va obrir El Rei de la Màgia. El 1894 va obrir a la Rambla el Salón Mágico imitant un local que Eugène Robert-Houdin tenia a París. A més de jocs de mans, il·lusionisme, hipnosi i ombres xineses, hi feia reencarnacions.
Les gales a la Barceloneta. Funcions per ajudar les famílies orfes dels mariners desapareguts
Avui sorprèn que la Barceloneta tingués una intensa vida escènica, amb el Teatro Oriente i el Teatro de la Marina, dels quals no queda rastre. Ho era per dos motius: perquè els mariners no eren benvinguts als teatres burgesos de la ciutat i perquè s'hi feien actuacions benèfiques per als familiars dels pescadors que morien a mar -tal com està ressenyat amb una crònica gairebé diària en la insòlita secció Después del temporal del diari El Diluvio.
El fenomen Circo Ecuestre. Un escenari que es pot convertir en piscina o pista de gel
El 1879 es va aixecar a la plaça de Catalunya el Teatro Circo Ecuestre, conegut també com a Circo Alegría. Havia de ser provisional i va durar 16 anys. Hi passaven contorsionistes, pallassos, saltimbanquis, acròbates i domadors (tenien sis toros ensinistrats), però també es podia convertir en piscina o pista de gel. L'empresari, de nom Vicente Alegría, tenia visió: va contractar noies de bon veure per vendre flors a l'entreacte i va escampar una catifa de coco a la pista per evitar polseguera. El 1895 Alegría va instal·lar-se al Tívoli i va fer construir gàbies per als animals rere l'escenari.
La juguesca de Rusiñol. 'L'auca del senyor Esteve' es va estrenar a l'Apolo amb èxit
L'Apolo, fundat el 1904, era un dels grans teatres de la puixant via del Paral·lel. Abans que que hi passessin les alegres chicas Colsada -vedets, com Tania Donis, que prenien el nom de l'empresari que les va fer famoses, Matías Colsada, que durant dècades, des del 1955, hi va fer revista-, l'Apolo va estrenar L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol. Es veu que l'autor va prometre afaitar-se la barba si arribava a la funció 50. L'estrena va fer anar al popular Paral·lel personalitats de l'època. L'estampa dels xofers esperant els senyors va ser recordada.
Vantar-se amb el Comedia. Un teatre de luxe obert després de la guerra, servil al règim
Feia dos anys que la Guerra Civil havia acabat, però les cicatrius del conflicte i la misèria no van impedir que empresaris com Josep Rodríguez Lloveras poguessin reformar, amb gran luxe, el Teatre Comèdia al passeig de Gràcia. No és sospitós, doncs, que la primera obra de la temporada fos Aves y pájaros, una comèdia que feia apologia del nou règim. El 1960, com altres teatres, es va convertir en un cinema, que encara està obert. Fins i tot The Times se'n va fer ressò i culpava la revenda de la crisi del teatre. El mateix empresari també aixecaria l'any 1945, i en només nou mesos, el majestuós Teatre Calderón -tot i la falta de materials bàsics, com el ferro-, gràcies a la mediació patriòtica del governador civil.