La història amagada de la Via Laietana
PeriodistaAbril de 1958. A Miguel Núñez, àlies Saltor, la policia el va tenir tot un dia penjat de les manilles als tubs de la calefacció del sostre d’aquella sinistra prefectura de la policia franquista, coneguda pel nom del carrer: en l’argot antifranquista, anar a Via Laietana no era una passejada fins al port, sinó un patiment terrible.
Núñez, dirigent del PSUC, va entomar el repertori de maltractaments. Quan entraves, et feien el corro : el detingut era al centre d’una circumferència de policies que li pegaven a discreció cops de puny, de porra o puntades de peu. La banyera era l’ofegament a petites dosis: posar i treure el cap en una galleda en què a vegades s’hi orinaven. Aquest mètode s’ha sofisticat i avui es fa amb bosses de brossa lligades al coll, fins que la hipòxia arrapa el plàstic com una segona pell. Els marines americans a Guantánamo i l’Iraq han fet tristament cèlebre i actual la modalitat del waterboarding, la mànega d’aigua contra la cara tapada per una malla. El quiròfan consistia a estendre el detingut en una taula, lligat pel ventre i les cames, i el mig cos superior, penjant. La sang puja al cap i la sensació de cefalea angoixa, mentre la víctima està sotmesa a altres brutalitats, des de les cremades amb cigarretes fins als elèctrodes.
A Jordi Carbonell li van fer la cigonya. Canells emmanillats per darrere dels genolls, cosa que deixa el detingut llargues hores a la gatzoneta. També cops com a càstig suplementari a la pèrdua de posició o la caiguda. Carbonell va ser una de les últimes víctimes de maltractaments severs, arran de la seva detenció per la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el desembre del 1970. S’hi van abonar perquè Carbonell es va negar a declarar en castellà. Li van etzibar barroerament que li aplicaven “el derecho de conquista ”.
La finalitat de la tortura era triple: arrencar noms i adreces que permetessin desarticulacions dels aparells clandestins, elevar les autoinculpacions a prova judicial i estendre la por fins al pànic i la paüra, que són immobilitzadors socials.
L’efecte de la tortura va portar molts demòcrates a les presons i als patíbuls. Han quedat tanmateix molts noms d’“herois del nostre temps”, com va qualificar Vázquez Montalbán a Miguel Núñez. Helios Babiano, Vicente Cazcarra, Jordi Conill, Tomasa Cuevas, Jordi Dagà, Gregorio López Raimundo, Jordi Pujol... Un escandall dels torturats, al més exhaustiu possible, hauria de recordar-los en aquest espai memorial que ahir el Congrés va aprovar, i la realitat virtual, per dura que sigui, hauria de simular la morbosa mecànica dels sofriments.
Casa de la Brigada Político-Social
La Via Laietana era la seu de la Sisena Brigada d’Investigació Social (BIS), també dita Brigada Político-Social (BPS). Estava estructurada en grups especialitzats: Grup I - Afers Laborals, Grup II - Activitats Catalanoseparatistes, Grup III - Activitats Comunistes, Grup IV - Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials, Grup VII - Servei d’Universitat... Segons l’últim recompte, censos de 1972 i 1974, la BIS tenia 120 funcionaris de plantilla, i el departament d’Ordre Públic adscrit, uns 79 més.
Els despatxos dels grups i les sales d’interrogatori-tortura estaven repartits en diferents pisos, i al soterrani hi havia els calabossos, en lamentable estat de salubritat. També hi havia les sales dels arxius, calaixeres metàl·liques on constaven atestats, informes confidencials, declaracions de detinguts i les fitxes.
Els demòcrates de tots els colors fitxats per la policia franquista tenien els seus expedients de gruix en funció de les activitats que els atribuïen; no calien proves. Centenars de noms, dels quals anoto uns quants que es van fer coneguts després en diversos àmbits, des de la política a la cultura, i que actualment honoren la nostra vida civil: Francesc de B. Aragay, Montserrat Avilés, Josep M. Benet i Jornet, Oriol Bohigas, Maria del Mar Bonet, Martí Carnicer, Andreu Claret, Josep-Lluís Carod-Rovira, Francesc i Lluís de Carreras, Amadeu Cuito, Ramon Espasa, Xavier Folch, Ricard Lobo, Lluís Llach, Pasqual Maragall, Ramon Mas, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Raimon Obiols, Magda Oranich, Raimon Pelegero, Pere Portabella, Quico Pi de la Serra, Jordi Pujol, Xavier Ribalta, Carles Santos, Anna Sallés, Assumpció Sallés, Miquel Sellarès, Joan Manuel Serrat, Enric Sopena, Rafael Subirachs, Joan Subirats, Xavier Vidal-Folch...
La trituradora de la història
Quan Miguel Núñez va redactar la seva autobiografia, va demanar al ministeri de l’Interior consultar la seva fitxa policial. Li van contestar que no els constava. Jo havia vist la paperassa que ocupava Miguel Núñez a la Via Laietana i era dels que tenien més antecedents. Van passar per la trituradora de la història.
Quan es va crear l’Arxiu Històric de la Policia, a Alcalá de Henares, van fer lligalls amb tota la documentació de la BIS i els van amuntegar a l’antic magatzem Casa Vilardell, abans de facturar-los-hi. Gràcies a la col·laboració d’un policia demòcrata, que es temia el pitjor, vaig estar mesos anant a aquell magatzem. Vaig poder fotocopiar documentació, que he cedit al Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB. Hi ha història en estat pur, com ara les 113 fitxes dels detinguts de l’Assemblea de Catalunya i de nombrosos activistes de l’antifranquisme, atestats, ordres de seguiments, etc. També l’última petició de condecoracions a agents, amb nom i rang.
Vaig entrar per primer cop als arxius de la BIS el març del 1985, amb carta blanca del governador Ferran Cardenal, a través de l’amic i col·lega Josep-Anton Rosell, el seu cap de premsa. El resultat dels anys d’estudi han estat quatre llibres. I la redacció del primer esborrany del que avui és una proposició no de llei, que vam presentar conjuntament amb Jordi Carbonell, com a testimoni dels torturats; Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, i el diputat Joan Tardà, veritable motor de la iniciativa. Vam fer una roda de premsa el 6 de juliol del 2005, al davant de la Prefectura.
