Hipólito G. Navarro trenca un llarg silenci narratiu
Els vint-i-un textos que inclou el nou llibre de Navarro, 'La vuelta al día', són d’una gran heterogeneïtat
Barcelona“M’agrada tancar-me amb gent que no existeix...”, diu Hipólito G. Navarro. El narrador andalús, un dels més prestigiosos de la generació que va començar a publicar a la dècada dels 90, acaba de tancar un parèntesi difícil en la seva trajectòria: es va obrir l’any 2005 amb la publicació de Los últimos percances (Seix Barral) i ha estat obert fins aquest novembre, en què ha arribat La vuelta al día (Páginas de Espuma). “M’agrada tancar-me amb gent que no existeix... però cada vegada em costa més trobar els contes -admet-. Sé que podria escriure seguint estratègies que funcionen molt bé, però ja les he fet servir, i per tant no vull repetir-les. Sempre he intentat fugir d’una única fórmula. És curiós, perquè hi ha autors que escriuen meravellosament bé, com Raymond Carver, però que poc o molt han escrit el mateix”.
Els vint-i-un textos que inclou el nou llibre de Navarro són d’una gran heterogeneïtat. El títol del volum és un homenatge al Julio Cortázar de La vuelta al día en ochenta mundos i Historias de cronopios y famas. “Vaig descobrir Cortázar al final de l’adolescència -diu-. Per a mi va representar la felicitat de la lectura, la descoberta que podies escriure sobre qualsevol cosa, com ara les instruccions per pujar una escala, el comportament que havies de seguir en una sala de vetlla o els telegrames que s’envien les tortugues. Em vaig adonar que escrivint no havia d’arreglar el món, podia dedicar-me a desarreglar-lo".
Un narrador de soca-rel
En llibres com El cielo está López (1990) i Manías y melomanías, mismamente (1992) l’autor es “dedicava a jugar” i ho “passava bé”. També a Los últimos percances (2005). “El 2008, Javier Sáez de Ibarra va preparar una antologia per a Páginas de Espuma i va fer una tria de narracions que no eren les que m’ho havien fet passar millor -reconeix-. Rellegint-les em vaig adonar que compartien una sèrie de dolors i tragèdies personals que havien quedat emmascarats sota una capa d’humor”. Va ser a partir d’aquí que els contes que va començar a escriure li “costaven”. Els dos últims textos inclosos al recull són una bona mostra de l’exercici d’introspecció que ha estat practicant: “Vull continuar escrivint sobre els capítols més íntims de la meva infantesa i adolescència. Em van passar coses tan inversemblants que semblen irreals”. Mentre prepara el pròxim llibre -que no arribarà aviat-, Navarro ha buidat els calaixos i ha “reescrit” i “aplegat” una vintena de contes que constaten que és un narrador de soca-rel -versàtil, imprevisible, detallista-: tan aviat pot escriure singulars històries d’amor com demostrar el seu ocurrent virtuosisme o aconseguir emocionar el lector en només un parell de pàgines. “Si pogués -diu el narrador- m’agradaria arribar a escriure un text instrumental, sense veu”. En seria capaç.
