'Hineni', Leonard Cohen

Les obres, els discos, les cançons, són el que són no només per elles mateixes sinó per la vida (o mort) que les envolta. Dit d’una manera més concreta, no té la mateixa ressonància la seva veu en el buit d’avui, són les mateixes paraules però no sonen igual ni signifiquen el mateix; tot ha canviat i malauradament tot encaixa: el comiat de Leonard Cohen, “ja no tinc lloc en aquesta taula, estic fora del joc”. Ell ens diu que està preparat, ho estàvem nosaltres?

Quasi com una premonició m’he emportat el disc 'You want it darker' de gira per fer més ràpids els quilòmetres i portava uns dies dient en veu alta com m’agradava i com és de profund i intel·ligent. I tot i que he sigut capaç de visualitzar la figura minvant de Cohen amb el barret a la mà dient “au revoir”, avui en aquest viatge per les planúries franceses cap a Utrecht una sensació profunda d’irrealitat m’ha colpejat als compassos inicials, una hòstia que m’ha deixat amb la cara girada.

I, mentre em llepo la sang del llavi inferior, escric aquestes paraules recordant la primera vegada que el vaig veure en directe, i com ens vam colar a la prova de so i ell ens va saludar amb el barret. I com s’agenollava davant de Javier Mas quan cantava 'The gypsy’s wife', la humilitat i la humanitat. I penso en el Nobel de literatura, i que ningú m’ha emocionat com ell amb les paraules; 'Famous blue raincoat', 'So long, Marianne' i “un milió d’espelmes per l’amor que mai va arribar”, que ja no arribarà. I ara sonen les cordes al final del disc i miro per la finestra ("my little darling") i no us podeu creure com n’és tot, de bonic, i com us estimo.