Himmler, Bernhard i l’expansió del virus del nazisme

GironaDemà farà 116 anys que va néixer un dels grans assassins de la història. Heinrich Himmler és responsable de la mort de milions de persones sota el Tercer Reich com a arquitecte de l’Holocaust, ideòleg de la política racial de Hitler, culpable de les tortures més atroces i comandant de l’exèrcit nazi. Per al Rudolf, és el seu ídol. Cada any, per l’aniversari de Himmler, es torna a posar el vestit militar nazi i rememora amb nostàlgia temps passats. Ho ha de fer en secret, perquè seria mal vist en plena democràcia, i menys després d’haver-se reinventat com a polític centrista tot i haver comandat un camp de concentració.

Thomas Bernhard va escriure a Davant la jubilació un dels seus textos més clarament antifeixistes -junt amb La plaça dels herois-, un al·legat implacable contra uns personatges malalts que, a més, es basava en un cas real (el cas Filbinger, del 1978). El reputat director polonès Krystian Lupa torna per vuitena vegada al festival gironí Temporada Alta i torna de nou a un text del seu admirat Bernhard per abordar una de les qüestions que més li preocupen i li sorprenen de l’Europa actual: el renaixement de moviments feixistes. “Em sembla absurd que a Polònia, un país que ha sigut la víctima principal del nazisme, apareguin grups de joves neonazis que, sota el paraigua del partit que governa [Llei i Justícia], cobrin cada vegada més força, que facin manifestacions amb la salutació nazi. És esfereïdor, terrible, és com si la història ens fes una mala jugada. I també passa a Itàlia o a Espanya. Ens pensàvem que amb la Segona Guerra Mundial ho havíem allunyat, i mai va marxar del tot”, lamenta. Per això afirma que Davant la jubilació, escrita el 1979, no només és actual sinó “profètica”.

Els personatges, que trobem dins una atmosfera domèstica opressiva pròxima a Ritter, Dene, Voss, són “incapaços d’alliberar-se d’aquella ideologia, i no en són culpables -explica Lupa-, perquè és un passat present en la societat en què es troben, un món de mentida que no es pot purificar”. “I no senten cap sentiment de culpa. És d’una perversió meravellosa”, afirma Mercè Arànega. El director hi afegeix que el més pervers és pensar “quant de Bernhard hi ha en el Rudolf” i, per extensió, quant de nazi hi ha en cadascun de nosaltres.

A la potència de l’espectacle -que es podrà veure a El Canal de Salt els dies 14 i 15 d’octubre i en temporada al Teatre Lliure del 13 de gener al 5 de febrer- s’hi ha d’afegir el fet que sigui la primera producció que Krystian Lupa dirigeix amb una companyia d’actors catalans. Arànega, Marta Angelat i Pep Cruz van haver de superar un càsting per poder treballar amb un dels grans creadors del continent, i un dels millors coneixedors de Bernhard, “l’autor que va atrevir-se a mostrar el que tenim amagat, el que és fosc i miserable, sense ser moralista ni avergonyir-se’n”.

L’actriu Paula Blanco, que gràcies al seu polonès ha debutat com a ajudant de direcció amb tot un Lupa, descriu el teatre del director com l’oposat del que es busca avui en el teatre convencional, la velocitat, l’efectisme, externalitzar les emocions. Lupa és contenció, lentitud, introspecció. La dificultat per als actors ha sigut aquesta manera de treballar, i no la llengua (han comptat amb un intèrpret, Xavier Farré). “Lupa aporta misteri, i això és atractiu i hipnòtic -explica Pep Cruz-. T’adones que sempre que parlem, mentim, perquè sempre hi ha un pensament que ens mou a dir el que diem. L’actor ha de viatjar per aquest impuls interior i fer-lo sortir per mostrar la complexitat humana i de les relacions. Per això fent una truita, Lupa t’explica el misteri de la vida. És la sublimació del fet teatral”, sentencia l’actor.