'Hijos de la ultraderecha': Un 'thriller' danès sobre els perills de la retroalimentació dels discursos de l'odi
Un jove s'integra en una cèl·lula terrorista en aquest film, premi del públic a l'Atlàntida 2019
BarcelonaDirecció: Ulaa Salim. Guió: Ulaa Salim. 120 min. Dinamarca (2019). Amb Zaki Youssef, Mohammed Ismail Mohammed i Imad Abul-Foul. Disponible a Filmin a partir de l'1 de maig.
En la seva opera prima, el danès Ulaa Salim plasma una de les preocupacions recurrents als països nòrdics i a tota Europa: l'auge de partits d'ultradreta que excusen la seva xenofòbia en part en el terrorisme jihadista. A la manera de la ciència-ficció anticipatòria que vol funcionar de mirall avisador de les amenaces del present, el film se situa en un futur imminent en què, després d'un atemptat, una formació supremacista guanya posicions en el panorama polític danès i estén la islamofòbia arreu. Així ho pateix un dels protagonistes, el jove Zakaria (Mohammed Ismail Mohammed), que comença a radicalitzar-se.
En la primera part, Hijos de la ultraderecha (traducció simplificadora de l'original Fills de Dinamarca) ressegueix el procés d'integració en una cèl·lula terrorista de Zakaria. Salim opta per convertir en virtut les modestes condicions de producció i tanca el focus en el personatge principal, filmat en una estètica de thriller de realisme brut. Les etapes de la radicalització són de sobres conegudes (el veterà que lidera els joves que entraran en acció i n'esperona el ressentiment, l'aïllament de la família...) i el film en dona una visió més simple que depurada que s'accentua en el retrat tòpic i recorrent de l'esfera familiar dels personatges.
Amb el gir de guió de la mitja part, Hijos de la ultraderecha guanya en complexitat i en tensió dramàtica, tot i que desemboca en un final previsible i alliçonador. Però la pel·lícula apunta aquí a temes crucials: com els mitjans de comunicació blanquegen la ultradreta i la introdueixen en les llars a través de l'entreteniment, i de quina manera el gruix de la ciutadania europea no racialitzada així com les seves institucions (de la policia al govern) menystenen el perill que suposa aquest supremacisme perquè no són l'objectiu primer del seu odi.