'La hija oscura': una pel·lícula sobre la cara menys idíl·lica de la maternitat

'La hija oscura'

(3,5 estrelles)

Direcció i guió: Maggie Gyllenhaal, a partir de la novel·la d'Elena Ferrante. 122 minuts. Estats Units, Regne Unit, Israel i Grècia (2021) Amb Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson i Ed Harris. Estrena als cinemes el 18 de febrer.

Hi ha una diferència fonamental que separa La hija oscura, debut en la direcció de l’actriu Maggie Gyllenhaal, de la novel·la homònima d’Elena Ferrante que li serveix de matèria primera. El llibre comença amb la Leda, la protagonista i narradora, admetent davant dels lectors que quan les seves filles van marxar a viure amb el seu exmarit es va sentir alliberada, com si hagués rejovenit de cop. A la pel·lícula, però, aquesta mateixa idea s’expressa en veu alta quan el metratge s’acosta ja a la seva fi. Potser Gyllenhaal creu que els espectadors no estan preparats per encaixar en fred una confessió com aquesta. I segurament té raó: al cap i a la fi, es fa difícil pensar en antecedents que hagin plasmat a la pantalla amb franquesa les qüestions més problemàtiques de la maternitat i d’allò que s’espera de les dones un cop esdevenen mares, sobretot dins dels marges del cinema estatunidenc de vocació més o menys comercial. En qualsevol cas, la decisió dramatúrgica de posposar aquesta revelació permet a la cineasta tensar l’obra fins al punt d’encaixar-la literalment dins l’etiqueta de thriller psicològic.

Així, l’arribada de la Leda per passar uns dies de vacances a la costa grega es converteix en un camp de mines mental, ple de detonants que transporten el personatge a flaixos del seu passat i les seves angoixes i frustracions (professionals, afectives, sexuals) com a mare desbordada de dues nenes petites. Per posar en escena aquest turbulent viatge interior, Gyllenhaal sembla emmirallar-se en l’estil elusiu i sensual de Lucrecia Martel i, sobretot, de Claire Denis (no deu ser casual que la banda sonora estigui signada per un dels seus col·laboradors, l’ex-Tindersticks Dickon Hinchliffe), i deixa marge a Olivia Colman i Jessie Buckley perquè treballin la difícil empatia de les dues edats d’una dona que es defineix com a “mare antinatural”.