'La hija de un ladrón': un debut remarcable que segueix una jove desemparada a la recerca d'una vida normal
Crítica de l''opera prima' de Belén Funés amb Greta Fernández i el seu pare Eduard de protagonistes
BarcelonaDirecció: Belén Funes. Guió: Marçal Cebrian i Belén Funes. 102 minuts. Espanya (2019). Amb Greta Fernández, Eduard Fernández i Àlex Monner.
El territori geogràfic i emocional que recorre la Sara (Greta Fernández), la protagonista de l'opera prima de Belén Funes, encara resulta massa invisible al cinema del nostre país. Mare jove i soltera, la Sara intenta tirar endavant en un barri de l'àrea metropolitana i en un context en què s'acumulen les precarietats. Viu en un pis tutelat pels serveis socials i busca feina estable mentre encadena una feina aquí i una altra allà. Malgrat les circumstàncies poc favorables, la noia decideix demanar la custòdia del seu germà petit, en mans d'un pare, el Manuel (Eduard Fernández), que mai hi ha sigut del tot i amb qui ella manté una relació conflictiva. La hija de un ladrón funciona, així, com la continuació de Sara a la fuga (2015), el curt amb què es va donar a conèixer la directora, al voltant d'una Sara aleshores adolescent (i encarnada per Dunia Mourad) que s'escapava del centre d'acollida on vivia a l'espera de trobar aquest pare sempre absent, a qui ja interpretava Fernández.
En la seva aproximació a una jove impel·lida per la urgència de construir-se aquella vida normal que fins ara se li ha negat pel fet de ser pobra i a la pràctica òrfena, Funes adopta un model ben reconeixible, el del cinema dels germans Dardenne. La directora manté la càmera sempre a tocar de la protagonista, a qui una esplèndida Greta Fernández atorga aquesta difícil barreja d'incertesa, determinació i vulnerabilitat.
Quan la Sara per fi aconsegueix una feina estable, t'adones de fins a quin punt cert cinema social ha modelat les nostres expectatives davant aquestes situacions. Perquè et trobes amb l'ai al cor per la por que aquest mínim puntal se li enfonsi al primer inconvenient (demanar una baixa, no arribar a temps per una sèrie d'infortunis...). Però Funes desplega una situació de desigualtat social sense que li calgui forçar un escenari de dramatisme extrem com passa per exemple en les últimes pel·lícules de Ken Loach. També pel que fa a les relacions entre els personatges. La Sara voldria viure amb el pare del seu fill, el Dani (un sobri Àlex Monner, que es distancia de la seva imatge d'ídol adolescent), però ell no n'està prou enamorat. Tanmateix, li dona suport des d'un vincle en què no falta l'afecte. Funes retrata una noia que pateix la indefensió de qui no disposa de cap taula de salvació emocional ferma però ho fa sense necessitat de garantir-se les simpaties de l'audiència a base de fer patir al màxim els personatges. La directora també filma amb pols i una sobrietat no exempta de cert alè poètic la trajectòria quotidiana de la Sara per aquests barris de carrers costeruts entre cruïlles de carreteres. Benvinguda sigui, doncs, aquesta opera prima que ens endinsa, amb sensibilitat i respecte, en aquests marges poc transitats pel cinema del nostre país.