Joel Joan: “Com hi he d’anar, jo, als premis Gaudí? Ni em nominen, ni esperen res de mi”

BarcelonaJoel Joan Juvé (Barcelona, 1970) ha tornat a trobar amb Escape room la tecla per connectar amb el públic. Dijous van celebrar 300 funcions d’Escape Room 2, a finals d’any rodaran la pel·lícula i es posaran a escriure, amb Hèctor Claramunt, la tercera part de l’obra de teatre. Creador i primer president de l’Acadèmia de Cinema Català, els últims mesos li han coincidit uns quants aniversaris d’èxits televisius que ell va protagonitzar: Poble Nou (30), Plats bruts (25), Porca Misèria (20) i El crac (10). En aquesta conversa, parlem de per què fa anys que no el veiem ni a TV3 ni a la gala dels premis Gaudí.

Escape room 2 va ser l’últim any la segona obra més vista a la cartellera catalana. Què et diu aquesta dada?

— Què em diu? D’entrada, m’orgasmejo una mica jo sol. Sabíem que aniria bé, perquè la primera part hi va anar, i l’aposta era molt forta, vam dedicar-hi molt d’esforç i molts diners. Però no deixa de ser una obra de quatre personatges, no és cap musical, no comptem amb cap gran personatge... És que potser és l’obra de text més vista dels últims quinze anys, eh!

Per tant, primer orgasme, i després...?

— Molta energia i molta gasolina per continuar endavant. Celebrem les 300 funcions, no només amb molt de públic, sinó que continuem sent feliços a l’escenari.

Hi haurà Escape room 3?

— Jo penso que sí. Fa il·lusió, una trilogia. Parlant en plata, hem tocat una tecla que és un xollo. La combinació de quatre personatges fotent-se els plats pel cap i desemmascarar-los a dins d’un escape room perquè hi ha un assassí que els volta és un concepte molt simple; no pot ser més idiota, la idea, però és molt teatral.

Són 30 anys de Poble Nou, 25 de Plats bruts, 20 de Porca Misèria i 10 d’El crac. Quin d’aquests aniversaris et fa més il·lusió celebrar?

— Tots em fan il·lusió, perquè tots són projectes que m’han marcat molt. Sí que et puc dir el que més em dol, que és El crac. Que no hi hagués una tercera temporada d’El crac, com hi ha hagut amb Cites, per exemple. Entenc que no era una comèdia tan mainstream com Plats bruts o Porca Misèria, perquè era un humor més àcid, més adult. Tenim una tele molt infantilitzada en tots els sentits, però en el de la ficció, clarament. Si mires el prime time dels últims deu anys: Polseres vermelles, Merlí, Bojos per Molière, Les de l’hoquei, moltes coses giren al voltant de la canalla, i jo entenc que el prime time és l’hora dels senyors i les senyores de casa.

Quan parles d’infantilització de la tele, aquí hi inclouries Plats bruts?

— Sens dubte. Tot i que a Plats bruts, malgrat que estiguem fent pallassos, també hi havia una certa mala llet, que els adults també podien veure. Tenies un ventall de públic enorme.

Quina és l’última vegada que has parlat de debò amb els directius de TV3 per fer alguna cosa?

— Potser fa quatre o cinc anys. Els vaig presentar un projecte que a mi m’agradava molt i en què creia, i em van dir que no. Vaig pensar que hi devia haver propostes millors que la meva i m’he endut una decepció, al veure moltes coses que dius: “Una nit al karaoke, això què és?” Aquesta és una de les grans lliçons, també: [Mirant a càmera] No espereu, canalla, quan ja sigueu algú a la vida, que les coses vagin a millor. Van a pitjor, jo diria. Quan feia Plats bruts, amb 28 o 29 anys, que només hi havia una televisió a Catalunya, que no hi havia plataformes, que es rodava molt poc, que era dificilíssim i sense cap mena d’experiència, ho vam aconseguir. I ara, amb les plataformes, i la capacitat de producció de TV3, tens una idea i et diuen que no agrada.

I creus que no agrada la idea o que no agrada Joel Joan?

— No, jo no crec que no agradi Joel Joan. TV3 ha col·laborat amb les pel·lícules d’Escape room, amb les cinc obres de teatre que hem fet amb l’Hèctor Claramunt. No crec que sigui un problema amb mi. Almenys per fer coses que no siguin sèries.

Tu voldries fer Plats bruts 2?

— No, perquè és una etapa passada. Vull fer altres coses. El que passa és que de vegades a la vida et trobes que per treballar et toca fer Plats bruts. Doncs també ho podríem fer i també ens ho podríem passar bé.

Que puta que ets, no tanques cap porta.

— És que es pot fer tot, però si em preguntes què vull fer, jo vull fer la sèrie que vaig presentar i que tard o d’hora faré encara que me n’hagi d’anar al Canadà a fer-la en quebecois. Després de tot el talent, les ganes, l’energia, la força que hi hem posat, perquè tot el que hem fet, des de Plats bruts fins a El crac, fos un èxit, i així ha sigut, que la resposta sigui aquesta desconfiança per part de la televisió... Doncs per què ha servit una mica tot? Per què no em feu confiança? Per què heu deixat d’estimar-me i estimeu gent que no té les credencials que jo tinc ni de conya? I em sembla molt bé, perquè s’ha d’apostar, i ara en parlo perquè m’has tret el tema, però jo no vaig dient: “A mi no em donen cap sèrie, nye, nye”. El que passa és que, si em pregunten, responc. Ara mateix TV3 ha fet un concurs per a una sitcom. Tot de gent ha presentat projectes i li donen al Dani de la Orden. Collons, quina casualitat!

Dani de la Orden és el director de moda, amb Casa en flames.

— Doncs dona-li directament al Dani de la Orden. No facis perdre el temps a tota l’altra gent que s’ha currat un projecte. Ves al Dani i digues-li: “Vull una sèrie teva, que ets l’home de moda”. Xim pum. I és que això és el que han de fer els directius de la televisió. Han de prendre decisions. És que a mi, fins i tot, se’m va demanar que presentés una sitcom. De debò? Si voleu us faig de jurat, ha ha ha!

O sigui, TV3 et va demanar que presentessis una sitcom...

— Que em presentés a un concurs per després donar-li al Dani de la Orden. Imagina’t si l’arribo a fer...

Però potser si et presentes te’l donen a tu.

— No, home, no, que ara l’home de moda és el Dani de la Orden, i que està bé que sigui així. Li toca a ell, fer-la, no a mi. La sitcom no és el que em fa ballar el cap, ara mateix. Està molt bé que Televisió de Catalunya torni a fer una sitcom.

Ja que has parlat de Dani de la Orden, què et va semblar l’última gala dels premis Gaudí?

— No la vaig veure.

Ni hi vas anar?

— Estava treballant, tenia dues funcions el dissabte.

Com pot ser que no hi vagi el fundador de l’Acadèmia del Cinema Català?

— Ja fa molts anys que no hi vaig.

I per què no hi vas?

— Home, d’entrada perquè no em nominen, per exemple. Escape room, que és una pel·lícula que està molt treballada a nivell de fotografia, de direcció d’art i de música, per no dir els actors, no només no va obtenir cap nominació als Gaudí, sinó que per optar als premis Gaudí de l’Espectador els acadèmics prèviament fan una selecció de tretze pel·lícules: doncs no estàvem ni en aquestes tretze, tu. La segona pel·lícula més vista de l’any, després d’Alcarràs. No et peta el cap? Com hi he d’anar, jo, a aquesta gala? No esperen res de mi, ningú m'hi convida. De fet, ja no soc acadèmic, des de fa uns quants anys.

Per què? Quan vas deixar de ser-ho?

— Amb la Isona Passola, ja fa uns quants anys. Perquè no estic d’acord en com voten, en com la porten. Tu saps exactament qui guanyarà el Gaudí, són molt previsibles.

No és una mica si no guanyo jo, no jugo?

— Sí que vaig jugar. Escape room la vaig presentar i no va estar ni entre les tretze perquè el públic votés. Perdona, aquí sí que et puc dir que potser és el meu jeto o el meu nom o el que sigui, que crea al·lèrgia. És que és inconcebible que la segona pel·lícula més vista de l’any no estigui entre les putes tretze, em sembla que hi ha fins i tot mala llet.

Aquest últim any la cosa estava entre Casa en Flames i El 47. A tu quina t’ha agradat més?

— No n’he vist cap de les dues. Vaig intentar veure’n una, però és igual, no té cap importància quina de les dues m’hagi agradat més o menys.

No les has volgut veure?

— Casa en flames no la vaig aguantar, no entenia aquella família què era, què els hi passava. Em va caure, com quan et cau un llibre de les mans. I El 47 tinc un amic que la va veure i em va dir que no segrestaven l’autobús fins al minut 93 de la pel·lícula. I és una aposta que, com tot, sempre que obrim la boca, fem una obra de teatre o el que sigui, és descaradament política. Quan vaig veure el tuit de Pedro Sánchez dient: “Qué maravillosa película”, vaig pensar: “Ja sé quina pel·lícula no aniré a veure aquest any”.

No pot ser que una pel·lícula que li agradi a Pedro Sánchez li agradi a Joel Joan?

— Pedro Sánchez no és un senyor com Joel Joan. És el president d’Espanya i no fa tuits d’aquests amb cap pel·lícula. El discurs que hi ha al darrere d’El 47 és el discurs que va en sintonia amb el pensament de Pedro Sánchez, que no és el meu, sens dubte. Aquí tot és política.

Quina és l’última vegada que has tingut la sensació que no et donaven una feina per la teva ideologia política?

— No he tingut mai aquesta sensació. El que sí que veus és que no et truquen. M’he fet productor perquè he fracassat en la meva línia Javier Bardem, de tenir molts guions a la tauleta de nit i poder decidir. Ja que soc productor, faré coses que a mi m’agradin. És un país, aquest nostre, en què parlar amb una certa llibertat fa por. Mira que nerviós que m’he hagut de posar ara per dir que no em venia de gust veure El 47 per qüestions polítiques. Això no és normal. Jo he de poder dir el que em doni la gana sense patir per si vindrà gent al teatre, sense patir per si em donaran una subvenció o em fotran fora de la feina. Ens anem mediocritzant tots molt, perquè ningú no és lliure. Tots anem amb peus de plom, a quedar bé.

Últimament molta gent se’n va de Twitter. Tu n’has marxat o en marxaràs?

— No, no. No entenc gaire per què marxen. Perquè l’amo és un feixista? Quin amo no és una mica de dretes? A mi, que La Vanguardia digui que se n’ha anat de Twitter ho trobo tendre, fins i tot, ha ha ha. Ara toca això. Sempre és el mateix. Ser políticament correcte. Mira, el políticacorrectisme ens ha portat a la presó de l’estupidesa humana. La mateixa pregunta que m’acabes de fer ja és anar a buscar les pessigolles. No me n’he anat de Twitter ni me n’he anat d’Instagram. A mi ningú m’ha censurat res de les coses que dic. Si l’amo ara no em cau bé, Twitter no deixa de ser un mitjà d’expressió que tenim totes les persones, democràtic, on tothom pot dir el que pensa; hi ha molts fakes, però també hi aprenc moltes coses.

Tu creus que és el món contra Joel Joan o Joel Joan contra el món?

— Ni una cosa ni l’altra. Joel Joan, al món, per ara, fins que desaparegui. No home no, jo no estic contra res ni contra ningú. El que passa és que em dec haver fet gran. Si TV3 ja no et vol ni per fer sèries, tu que els hi has fet aquests èxits...

Però si et van demanar una sitcom.

— No, em van demanar que em presentés a un concurs.

I tu no et vols presentar a un concurs...

— No és que no m'hi vulgui presentar, és que penso: qui en sap més, de sitcoms,en aquest país perquè pugui valorar una cosa meva? I diran: “Ui, que xulo, que cregut que s’ho té”. Sí que m’ho tinc cregut, és que després de Plats bruts no hi ha hagut ni una sola sitcom que hagi sigut tan graciosa com aquella. Per tant, qui hi ha amb més autoritat que jo i el Jordi [Sánchez] per dir què és una bona sitcom? Com he d’entrar jo en una competició d’aquestes? És com si li diguessis a l’Spielberg que si es vol presentar a un concurs per fer un Indiana... James. T'hi vols presentar? Què m’hi he de presentar jo?

Saps a què m’ha sonat, això? A l’Aznar dient allò de: “¿Quién me tiene que decir a mí las copas que me he de tomar...?”. Perdona, eh.

— No, no, m’encanta el paral·lelisme, com et pots imaginar. És un dels meus ídols.

Acabem, les dues últimes són iguals per a tothom. Quina és l’última cançó a què t'has enganxat?

— Escolto poca música, em poses en un compromís. El duet Dua Lipa - Elton John, Oques Grasses, els Tyets, Figa Flawas...

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Gràcies i adeu-siau!