Les heroïnes justicieres del #MeToo, una arma de doble tall

Al començament d’Una joven prometedora, un pedant fastigós introdueix els dits a la vagina de la protagonista. La nostra heroïna, que ha estat fingint que va beguda, de seguida es deixondeix i passa de presa fàcil a vigilant. El fastigós intenta mantenir l’atac insistint que és un bon nano i que ha notat una connexió amb ella. “Una connexió?”, la Cassie repeteix. “D’acord. A què em dedico?” L’home no té resposta. Ella continua. “Quants anys tinc? Quant de temps he viscut a la ciutat? Quins són els meus hobbies? Com em dic?” La Cassie, de gairebé 30 anys, és una cambrera que té com a hobby això: seduir possibles violadors per alliçonar-los. Tot i així, mentre el film avança, descobrim ben poc sobre ella i encara menys sobre la dona que està intentant venjar.

Els crítics han aclamat Una joven prometedora, d’Emerald Fennell, que acaba de ser nominada a quatre Globus d’Or, per la seva oportunitat, sovint connectant-la amb el moviment #MeToo, que ha empoderat les víctimes d’assetjament i abús sexual. Mentre aquest moviment continua fent-nos canviar la manera com pensem sobre la violència sexual, centrant-nos en les experiències de les víctimes i exposant l’abús de poder, les històries de venjança sobre violacions com aquesta podrien ser més importants que mai.

Tot i així, Una joven prometedora i un grapat de pel·lícules actuals -La perfecció, Revenge i I spit on your grave: deja vu - recorden films dels anys 70 i 80 que reduïen les víctimes de violació a dones sense sentiments, i fins i tot venjadores sexis. Donen als personatge femenins una autonomia superficial. Una dona que va ser una víctima indefensa davant del seu atacant pot prendre’s la justícia pel seu compte però ha de pagar el preu de perdre la seva identitat.

La violació redueix noies i dones a poc més que objectes, i aquestes pel·lícules -dues dirigides per dones- contribueixen a aquesta deshumanització, en comptes de desafiar-la. Sentencien els personatges femenins a vides d’ira sociopàtica. Però no té perquè ser així: el recent revival de Black Christmas o sèries com Big little lies i Podría destruirte, donen als personatges espai per créixer i recuperar-se.

Afrontar l’impacte d’una violació

A Una joven prometedora, la Cassie (Carey Mulligan) viu per venjar la seva millor amiga, la Nina. Descobrim que ella i la Nina estaven estudiant medicina quan un altre estudiant va violar l’amiga davant dels seus amics. La Nina va deixar la carrera i la Cassie va fer el mateix poc després per cuidar-la.

Tot i la seva importància a la trama, la Nina mai entra en escena. És morta, però no sabem com va morir. Ni tan sols sabem com era d’adulta, només veiem imatges seves durant la infància de la Cassie. La intensa personalitat de la Nina es veu en alguns instants -una anècdota de la seva mare, un discurs de la Cassie al seu violador-. Però al final la pel·lícula fa el mateix que el que condemna: reduir una dona completament formada a poc més que la pitjor nit de la seva vida.

Una joven prometedora condemna obertament els depredadors sexuals i els seus còmplices, i pica l’ullet al #MeToo (el llardós al qual enganya la Cassie està escrivint un novel·la sobre “què significa ser home actualment”). Tot i l’afirmació que la violació “és el pitjor malson de les dones” la pel·lícula exposa els personatges femenins a aquesta situació, o almenys a la seva amenaça. La Cassie es venja més durament de les dones que van desacreditar la Nina que dels depredadors sexuals que es troba a les discoteques -alerta, espòiler-: enganya una antiga amiga dient-li que l’han violat i segresta la filla adolescent d’un degà d’universitat. La Cassie també s’exposa a ser violada abans d’alliçonar-los.

Aquest comportament recorda al de la protagonista de la pel·lícula de culte La violència del sexe (I spit on your grave,1978), de Meir Zarchi, que sedueix dos dels seus atacants per portar-los a la mort. La seva filla fa el mateix quan es venja de la seva pròpia violació. Tant a la pel·lícula original com a la seqüela es recreen les escenes de violació grupal i la massacre que les acompanya, amb escenes explícites d’homes provocant, ferint i penetrant les víctimes. Les dones de Revenge (2017) i La perfecció (2018), tot i ser més calculadores, no en surten més ben parades. Les protagonistes de La perfecció esquarteren el músic que va abusar d’elles quan eren petites però sacrifiquen la seva humanitat durant el procés: una es mutila i l’altra fingeix una violació. A Revenge, la protagonista mata tres dels homes involucrats en la seva violació i intent d’assassinat. Tot i la seva recuperació, passa d’una fantasia sexual a una altra, canviant la cabellera rossa i les piruletes per pantalons extremadament curts i matances.

Cap d’aquestes pel·lícules sembla interessada en les seqüeles d’una violació. Les seves protagonistes mostren alguna emoció, però no truquen als seus éssers estimats, ni van a l’hospital o al psicòleg, ni tenen depressió o atacs de pànic. Si la violació serveix d’alguna cosa és per convertir-les en dones més enginyoses, capaces d’exigir justícia sense por de les represàlies.

Black Christmas és una història de violació i venjança més terrenal. Tot i que el film de Sophia Takai va ser un fracàs de taquilla i crítica, mostra tant el trauma de la violació com la catarsi de la venjança. A la pel·lícula, la Riley (Imogen Pots) encara s’està recuperant d’una agressió sexual a mans de l’antic president d’una fraternitat. Pateix ansietat i flash-backs i les seves amigues la veuen apagar-se. La Riley, al final, venç el seu rival, però no com a part d’una venjança violenta, sinó en defensa pròpia.

Un altre relat és possible

A la televisió podem trobar-hi exemples més equilibrats, en què la narrativa més llarga permet arribar a més detalls. A la primera temporada de Big little lies (2017), el misteri sobre un assassinat té una violació al centre. De la violació de la Jane (Shailene Woodley) a mans d’un desconegut en surt un fill però també la por per la influència que pot tenir l’ADN violent del pare, les ganes de venjança, les reserves a tenir noves relacions. La sèrie Podría destruirte (2020) se centra del tot en les seqüeles del trauma sexual, i la protagonista, Arabella (Michaela Coel), i les seves amigues intenten fer front a la situació abans de decidir girar full.

El clímax final d’Una joven prometedora és una última i ocorrent venjança, però alhora demostra que el film està més interessat pel que representa la Cassie -una resposta contra la cultura de la violació- que per la Cassie com a ésser humà. Tot i que la violació i la venjança apareixen a Black Christmas, Big little lies i Podría destruirte, les seves narratives no aïllen les dones que han patit agressions ni les condemnen a la recerca de la venjança. Aquestes dones reben el suport d’altres dones i al final troben la pau, i això importa més que el conflicte amb els seus agressors. Com diu la dita, la millor venjança és viure bé.