Una heroïna anomenada Clitemnestra

'Clitemnestra, la casa dels noms'

Teatre Romea. Fins al 26 de setembre

Les dones ja podran prendre lliurement les seves decisions, diu la Clitemnestra de Colm Tóibín / Agustí Villaronga a l’escena final. Tota una declaració d’intencions d’aquella dona a qui el seu marit, Agamèmnon, va arrabassar la filla Ifigènia per aconseguir el favor dels déus. Què no faria una mare per la seva filla?, es planteja l’autor en la seva recreació de la tragèdia. El director de cinema Agustí Villaronga ha portat al teatre la seva reinterpretació de la tragèdia grega a partir del text que va escriure Tóibín, La casa dels noms.

No es tracta de justificar la venjança que la reina de Micenes emprendrà contra el seu marit i la seva amant Cassandra, però sí de comprendre la reacció d’una mare, d’una dona sotmesa als capricis dels déus i a la voluntat del seu marit sense poder oposar-s’hi, perquè fins i tot l’engarjolen en una cova perquè no pugui fer res. Clitemnestra és una víctima de la violència d’una societat patriarcal que menysprea el gènere femení. El seu crim és un acte de venjança però també de reivindicació. Cal comprendre-la.

La versió de Villaronga recull noms de les tres primeres parts del relat, que en té sis, on la protagonista narra en primera persona els fets. Deixa de banda la tornada d’Orestes i la venjança contra la seva mare. Es tracta d’un llarg monòleg, entreverat amb algun breu diàleg, en mans d’una gran actriu, Núria Prims, que torna al teatre per la porta gran després d’anys de voluntària absència. Quina llum que té aquesta actriu! Ella és el centre de tot plegat i la resta d’intèrprets són el cor que l’envolta sense interferir en una funció que respira l’aire de la genuïna tragèdia grega. Ella ens fa arribar el seu dolor, la seva fúria i la seva intel·ligència, sigui com a mare o com reina poderosa. I no ho té fàcil, perquè l’imponent espai escènic de Rafel Lladó que emula una construcció àtica amb piles de matalassos no és senzilla de transitar amb túniques llargues. Villaronga, com ja va fer amb El testament de Maria del mateix Tóibín, aposta per una lectura cinematogràfica d’escenes breus amb bon ritme i excel·lent resultat, si no fos per una deficient amplificació que impedia seguir del tot les notes baixes de la partitura.