Els heroics i visionaris anys 20, al Guggenheim de Bilbao

BarcelonaEls anys 20 del segle XX van ser una dècada “dominada pel trauma d’una pandèmia i immersa en una gran recessió econòmica després de la Primera Guerra Mundial”, diu el director del museu Guggenheim de Bilbao, Juan Ignacio Vidarte. Però alhora va ser “una dècada de progrés, d’explosió de creativitat”. Ho demostra l'exposició que es pot veure a partir d'avui al museu amb més de 300 pintures, escultures, dibuixos, fotografies, objectes, mobles i vestits. Les peces són d’artistes i arquitectes tan icònics com Fernand Léger, Otto Dix, Le Corbusier, George Grosz, Man Ray, Constantin Brancusi, Marcel Breuer, Mies van der Rohe, Hannah Höch, Paul Klee i Raoul Hausmann.

“Ens hem centrat en els moments especialment visionaris i heroics, i que són rellevants avui en dia”, diu Cathérine Hug, conservadora del Museu de Belles Arts de Zuric, d’on provenen un terç de les peces exposades, i comissària de la mostra juntament amb la conservadora del Guggenheim de Bilbao Petra Joos. “Els anys 20 van suposar una explosió de creativitat, d’alliberació eròtica, de pulsió sexual i de feminisme, però també de trauma, lluita i economia salvatge i despietada”, diu Joos. Un altre dels trets distintius de la mostra és que les obres històriques dialoguen amb unes altres d'actuals, d’artistes com Kader Attia, Thomas Ruff, Hiroshi Sugimoto i Laura J. Gerlach.

El recorregut de la mostra, titulada Els bojos anys 20, s'endinsa en la realitat artística de ciutats com París, Berlín, Viena i Zurich. Però l'enfocament és novedós respecte a mostres anteriors: en lloc de moviments com el dadaisme, la Nova Objectivitat i la Bauhaus, està dividit en àmbits temàtics, com els traumes de la Primera Guerra Mundial, els nous rols socials (sobretot de les dones), les revolucions en el camp de la moda, l'arquitectura i el disseny, el cos i l'erotisme. Les exposicions temporals del Guggenheim sempre tenen el valor afegit dels espais gegantins de les sales i els recorreguts serpentejants de Frank O. Gehry, i a sobre el muntatge d'Els bojos anys 20, que compta amb el patrocini del BBK, té el segell encara més potent de Calixto Bieito. El director teatral i dramaturg ha submergit les obres d'art i objectes de la mostra en colors forts, com el negre i el blau, llums de neó i música ambiental, per evocar els cabarets, i projeccions en els llocs més insospitats per sorprendre els visitants.

Com diu el mateix Bieito, que ha dirigit obres de l'època com Pierrot Lunaire i Lulu, el seu objectiu ha sigut "estimular la imaginació de les persones" en una exposició que veu com "un cant a la llibertat, a la creativitat". Calixto Bieito és actualment el director del Teatro Arriaga de Bilbao i subratlla que "la llibertat en l'art i el pensament és possible" i que no es perdran "mai". Malgrat tot, també adverteix que cal aprendre de la història, després dels paral·lelismes que s'han fet entre la pandèmia de la grip espanyola de 1918 i l'actual del covid, per no tornar a caure en tragèdies com el Crac del 1929 i la Segona Guerra Mundial. De fet, espera que els anys 20 del segle XXI "no es converteixin en una dècada grotesca com una Broma infinita", citant el títol de la novel·la de David Foster Wallace.

L'enfonsament d'una idea del món

"Per comprendre els anys 20, hem d'entendre el que va passar durant la Primera Guerra Mundial, especialment pel que va suposar per als sentiments, els records i la visió del món i de les persones", diu Hug, especialment com es va començar a "fragmentar" la noció que les persones tenien d'elles mateixes. Com es pot veure en un reguitzell de fotografies de Kader Attia -que ja es van poder veure a la Fundació Joan Miró- els soldats que tornaven mutilats del front no eren tractats com herois. "Va ser una contradicció respecte al que els havien promès", subratlla, i també un contrapunt de les imatges de la ballarina Josephine Baker i d'unes pel·lícules mudes evocadores de les relacions amoroses més diverses.

Una altra de les conseqüències més importants de la guerra va ser que els homes i les dones van tenir "la possibilitat de redefinir el seu rol en la societat", diu també Hug. Més concretament, les dones van començar a entrar en el mercat laboral quan els seus marits van marxar a la guerra, i més endavant van reclamar més drets per haver contribuït a l'economia dels diferents països. I també van canviar els pentinats i la moda per alliberar les dones de les cotilles anteriors, com es pot veure amb vestits de Paul Poiret i Coco Chanel.