“La meva mare sempre va desconfiar d’Espanya i mai hi va voler tornar”

BarcelonaEl 3 de febrer del 1944 Braulia Cánovas (1920-1993) va entrar al camp de concentració de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Cánovas, que havia sigut secretària de la CNT i havia format part de les xarxes de la Resistència francesa i belga, tenia una fortalesa enorme perquè no només va sobreviure a Ravensbrück, sinó també a Bergen-Belsen, on la van traslladar els últims mesos de la guerra. “La meva mare mai va poder oblidar com va haver de treure morts apilonats amb una pala, molts víctima del tifus -explica François Jené Cánovas-. Sempre em va dir que estava convençuda que se’n sortiria”. Va tocar la mort de ben a prop perquè va ser traslladada a la infermeria -a Bergen-Belsen era sinònim de final-, però la va ajudar un soldat que se’n va apiadar i li va donar llet.

Quan Cánovas va entrar a l’infern gelat de Ravensbrück l’hi van prendre tot, la van deixar nua i li van marcar el número 27697 al braç. Els deportats tan sols tenien dret a un uniforme de ratlles. En una bossa de cartró es va quedar el rellotge i l’anell que duia, i que s’han estat durant més de 73 anys a l’International Tracing Service (ITS), un arxiu alemany que guarda més de 30 milions de documents sobre la persecució nazi. Dilluns passat el François i la seva germana van poder recuperar els objectes personals de la mare. “No em pensava que poder tenir aquests objectes, poder-los tocar, m’afectaria tant. Quan me’ls van portar se’m va fer un nus a la gola i no podia respirar”, diu el François. Si els han recuperat ha sigut gràcies a l’obstinació de l’historiador Antonio Muñoz, que intenta des de fa un parell de mesos trobar els familiars dels deportats que apareixen a les llistes de l’ITS. “Cap dels governs espanyols ha fet res ni s’ha interessat per tots aquests objectes. Alguns ajuntaments a qui he trucat han respost amb indiferència”, diu Muñoz.

La Braulia ja no va voler dir-se mai més Braulia quan els aliats van alliberar Bergen-Belsen, d’on va sortir pesant poc més de 35 quilos. Des d’aquell moment es va fer dir Monique, el seu àlies a la Resistència, i es va quedar a viure a Perpinyà: “Sempre va desconfiar d’Espanya i mai hi va voler tornar -explica el François-. Es va enfadar molt quan vaig decidir anar a viure a Barcelona”.

A la Braulia se li havien acumulat molts records dolorosos. Quan tenia només 16 anys va veure com el seu pare moria a causa de l’ensorrament de la casa on es refugiaven de les bombes que els nazis van tirar sobre Madrid. “La mare fumava d’amagat però el meu avi ho sabia i, quan estava a punt de morir, li va donar el seu encenedor i li va dir: «Ara et toca a tu»”. A partir d’aquell moment la Braulia va haver de guanyar-se la vida per ajudar la família. Dominava el francès perquè havia anat a l’escola a França -on el seu pare havia treballat durant un temps- i va entrar com a secretària a la CNT. Quan el 1939 Franco va entrar a Barcelona, la Braulia se’n va anar tota sola fins a la frontera francesa. “Tenia una gran capacitat per sortir-se’n de tot. A Portbou es va angoixar molt perquè no la deixaven passar, però va convèncer els gendarmes assegurant-los que a França hi tenia família amb diners”, explica el François. Però algú va delatar la Braulia i els nazis la van anar a buscar a la casa on vivia a Perpinyà. Era el 9 de maig del 1943.

“Hi ha moltes coses que no ens va explicar mai, del camp, crec que per pudor -diu el François-. Sí que deia que es feien sostenidors amb la tela de l’uniforme perquè sempre van voler mantenir la dignitat, i que hi havia una gran solidaritat entre les presoneres”. Quan va sortir de Bergen-Belsen, el govern francès va enviar la Braulia al balneari de Font-romeu perquè es recuperés. Poc després, a Perpinyà, va conèixer el seu marit, l’advocat Manolo Jené, amb qui va tenir dos fills.

Desaparegut a la frontera

Però encara hi hauria més pèrdues. Quan el 1949 va néixer el François, els germans de la Braulia que vivien a Barcelona van voler anar a Perpinyà per poder-lo conèixer. “La meva àvia i el meu pare hi van anar amb tren -explica Josep Cánovas, el nebot de la Braulia- però el meu oncle Pepe hi va anar amb cotxe amb dos amics. Van desaparèixer. Els hem buscat, però mai més n’hem sabut res”. Un dels amics del Pepe no tenia salconduit i van passar a peu per la muntanya. No era infreqüent que la Guàrdia Civil disparés contra els que intentaven passar. Moltes vegades els morts quedaven a la muntanya.

La Braulia i el seu marit van morir la nit de Nadal amb sis anys de diferència. Tots dos tenien 73 anys. “No m’agrada gaire el Nadal”, diu el François. “La mare sempre em deia que no seria mai lliure si no era capaç de dir que no, fos quin fos el preu que hauria de pagar -recorda el fill de la Braulia-. Era una dona vital que sempre mirava cap endavant i mai cap al passat”. Amb tot, poc abans de morir, quan el càncer ja estava molt avançat, aquesta dona valenta va voler tornar als camps. “Es volia acomiadar dels que li havien fet costat”, diu Josep Cánovas.

El govern francès va retre homenatge a la Braulia amb les màximes condecoracions: Cavaller de la Legió d’Honor i Oficial de la Legió d’Honor, un títol militar que tenen molt pocs espanyols. A Espanya només va rebre un homenatge al poble on va néixer, Alhama de Múrcia, el gener passat. Va ser a iniciativa de l’historiador Víctor Peñalver, que batalla perquè els consistoris murcians reconeguin els deportats.