Els hereus dels dibuixants de Bruguera reclamen el seu llegat
Milers de pàgines originals de còmics clàssics estan ara en mans de Prensa Ibérica. Fills i nets dels autors demanen la devolució d'aquest patrimoni cultural
BarcelonaEl maig passat van començar els treballs d'enderroc de l'antiga rotativa del Grup Zeta a Parets del Vallès, que abans havia sigut la impremta principal de l'Editorial Bruguera. La notícia no va passar desapercebuda a alguns estudiosos del còmic, però no pel significat històric de l'edifici, sinó perquè en un soterrani de la nau es conservava un dels tresors més importants de la història del còmic: milers i milers d'originals dels dibuixants de Bruguera. Pàgines de Mortadel·lo i Filemó, Las Hermanas Gilda, El Repórter Tribulete, Zipi i Zape, Doña Urraca, Carpanta, 13 Rue del Percebe... La llista és tan gran com els centenars de revistes i sèries que Bruguera va publicar az partir del 1945 i fins a la seva fallida el 1986.
On son aquests originals ara? I per què eren a Parets i no en mans dels autors o els seus hereus? És més fàcil respondre a la segona pregunta: a Bruguera els autors no tenien dret a conservar els seus treballs. Segons explica l'historiador Antoni Guiral a Los tebeos de nuestra infancia, l'empresa els feia firmar un contracte en què constava sempre com a creador dels personatges Francisco Bruguera, que els cedia perquè els dibuixants fessin les historietes, que també eren propietat de l'amo. La majoria dels autors, esclar, no van recuperar mai cap original.
Destruir abans que tornar
Va ser el cas de Jorge, àlies del dibuixant Miquel Bernet, creador de la sèrie Doña Urraca i un dels grans noms de la primera etapa de Bruguera. El seu fill és un altre gran dibuixant, Jordi Bernet, conegut per obres com Torpedo 1936 i Clara de Noche. “El meu pare va morir el 1960 i jo, amb 15 anys, el vaig substituir un parell d'anys dibuixant Doña Urraca –recorda–. Aleshores ja reclamava els originals, els meus i els del pare, però no em feien ni cas. Anys després, un treballador de Bruguera em va portar una pila d'originals del pare estripats per la meitat. Els havia vist a la paperera i els havia agafat pensant en mi. Es veu que sovint llençaven originals antics per fer lloc als nous”.
Indignat pel fet que l'empresa preferís destruir les obres a tornar-les als autors, Bernet va escriure una carta a Rafael González, el director editorial, que tot i negar els fets va enviar-li un sobre amb alguns originals de Jorge. Van ser els únics que va recuperar la família. “Els altres dibuixos que tinc del meu pare els vaig comprar a un paio que els havia robat dels magatzems de Bruguera –explica–. Era una cosa que passava molt durant els últims anys, quan l'empresa ja no pagava els treballadors. Jo vaig comprar uns 80 originals i em va costar un dineral”.
Altres hereus conserven molts menys originals. De Vázquez, un dels autors més importants, prolífics i representatius de Bruguera, el seu fill Manolo només en conserva un de l'etapa de Bruguera, i li va regalar l'actor Santiago Segura, protagonista de la pel·lícula El gran Vázquez. Un altre fill de Vázquez, el Carlos, també en te només un, d'original del pare. I Carme Rafart, filla d'un altre mestre de Bruguera, Raf, també té un sol original antic del seu pare, el dibuix emmarcat de Sir Tim O'Theo que mostra en la fotografia que il·lustra aquest article. “És de l'exposició del meu pare que van fer el 1992 al Saló del Còmic –explica–. Quan la van desmuntar, li van regalar a la meva mare, que no en tenia cap. També tinc algunes caricatures i coses que va fer després a El Jueves; allà sí que tornaven els originals”. Guim Cifré, net de Guillem Cifré, explica que per veure un original de la sèrie més popular del seu avi, El Repórter Tribulete, va haver d'anar al museu de Larraz, a l'Aragó, on s'exposa una pàgina. “A la família tenim una desena de portades del meu avi i unes 15 o 20 pàgines, però cap del Repórter Tribulete. Avui no es podria fer una mostra del personatge perquè no hi ha originals per exposar: l'obra del meu avi ha desaparegut”.
Treballadors penedits
La pista dels originals de Bruguera no és difícil de seguir. El 1986 el Grupo Zeta va comprar l'editorial amb tots els seus personatges i el seu fons, inclòs el famós arxiu d'originals. La nova editorial es va anomenar Ediciones B. La responsable de l'arxiu era Julia Galán, que havia treballat a Bruguera com a secretària de Rafael González. “Jo era conscient que alguns originals es destruïen i que d'altres es retallaven per remuntar-los. Jo ho vaig veure i em suposava una càrrec de consciència”, recorda. Durant l'època de Grup Zeta, ella mateixa va retornar alguns materials als autors o als seus hereus. “Ho feia quan la gent m'ho demanava o sentia que havia de fer-ho, però sempre d'estranquis. Em sap molt greu tota la gent que podria tenir un record del seu pare o avi i no el té”, diu.
També simpatitzava amb la reclamació dels autors l'editor Ricardo Artola, que del 2007 al 2011 va ser director editorial d'Ediciones B. “Quan treballes en un lloc et deus a la seva línia empresarial, però ara puc dir que la reivindicació dels autors està justificada. Allò era pràcticament un segrest, però emparat per la llei”. Artola creu que el Grup Zeta no va saber estar a l'altura de la situació. “S'hauria d'haver fet una devolució als autors o les institucions, però jo no tenia la força per decidir-ho –diu Artola–. En canvi, el que fèiem era donar allargues als hereus; així, la gent s'avorria i es cansava. Jo em sentia molt incòmode amb aquell paper, la veritat”.
Un dels receptors de les allargues d'Ediciones B va ser Jordi Bernet. “Vaig parlar amb tots els directors de l'editorial i no va servir de res –diu–. L'últim, Ernest Folch, un tipus molt simpàtic que em va rebre amb els braços oberts i em va dir que tornar els originals era prioritari per a l'empresa però que havia de tenir paciència perquè el senyor del magatzem no coneixia l'arxiu i primer havien de seleccionar i escanejar les pàgines. El temps va anar passant i no vaig tornar a saber res d'ell”. L'ARA ha contactat amb Ernest Folch, però l'actual editor de Navona ha preferit no participar en aquest reportatge.
El cas d'Ibáñez i Jan
Un dels pocs autors que durant l'etapa d'Ediciones B va recuperar una part important dels seus originals de Bruguera va ser Jan, creador de Superlópez, que tot just s'ha acomiadat del personatge. “Els vaig recuperar gràcies al suport de Julia Galán i Miquel Pellicer, el director de revistes infantils d'Edicions B”, subratlla el dibuixant, a qui van tornar els originals dels primers àlbums de Superlópez publicats a la col·lecció Olé!, així com els d'algunes revistes antigues de Bruguera. “Però no tot”, matisa, i assenyala que dels originals de la seva altra gran sèrie de Bruguera, Pulgarcito, en va recuperar “només una petita part”. Hi ha molt material antic que no li van tornar mai, però reconeix que és un tema que no li fa perdre la son. “El que m'interessava més eren els àlbums, perquè les anteriors revistes de Bruguera m'imposaven una línia editorial que jo detestava i només acceptava perquè tot just havia tornat de Cuba sense un ral i amb dona i dos nens”.
L'altre gran autor d'Ediciones B, Francisco Ibáñez, ha comentat en públic diverses vegades que, tot i que l'horroritzava que es destruïssin originals, ell no té un interès especial per recuperar els seus materials més antics. Julia Galán té una anècdota que ho il·lustra perfectament: “El Saló del Còmic va fer una exposició sobre Ibáñez que incloïa uns originals d'El sulfato atómico, el primer gran àlbum de Mortadel·lo, i, en lloc de tornar les pàgines a l'arxiu, les vaig fer arribar a Ibáñez. Li vaig dir que em semblava que era un material molt important, que si no les tenia potser algun dia les seves filles haurien de comprar-les a un col·leccionista. I Ibáñez em va dir: "I ara què faig amb això, si no m'hi cap enlloc?”
La lluita dels Escobar
Una actitud molt diferent té Sergi Escobar, net del creador de Zipi i Zape. De tots els hereus ell és un dels que més s'ha enfrontat a Ediciones B pel llegat del seu avi i, de fet, fa uns anys va aconseguir que la família recuperés la propietat intel·lectual de Zipi i Zape i Carpanta. “El 2012 es va fer la pel·lícula Zipi i Zape i el meu pare i la meva tieta van cedir els drets per una xifra irrisòria. Quan els nets ens en vam assabentar vam fer una reunió i vam contractar un advocat. Vam enviar un burofax dient que no renovàvem el contracte editorial i vam demanar la propietat de les marques i la devolució dels originals. Al principi es van riure de nosaltres i ens van dir que si anàvem a judici tindríem problemes per demostrar que Escobar era el pare de Zipi i Zape, que ells podien demostrar que el creador era el senyor Bruguera”.
Contra tot pronòstic, la família Escobar va acabar doblegant el Grup Zeta, que necessitava com fos el permís dels hereus per tirar endavant una segona pel·lícula de Zipi i Zape que ja estava en producció. “Vam firmar un nou acord editorial amb millores generals i de royalties i vam recuperar les marques dels personatges i els originals des de 1987, però no hi va haver manera d'aconseguir els de l'època de Bruguera, es van tancar en banda com si els hi anés la vida. I per no haver d'anar a judici, vam acabar acceptant”, diu Escobar, que tot i això segueix reclamant els originals del seu avi i, fa uns anys, fins i tot es va presentar a la rotativa de Parets amb l'advocada i un notari exigint veure'ls. “Havíem demanat mil vegades anar-hi perquè teníem dret a fer-ne ús però no ens feien cas, així que vam tirar pel dret. No ens van deixar entrar, però al cap d'una setmana sí. Em van preparar una taula amb alguns sobres d'originals però jo vaig exigir veure el magatzem on hi havia l'arxiu. I a contracor ens van deixar entrar-hi una estona. Ho tenien més o menys ordenat, ensobrat i en caixes grans. Hi havia una caixa enorme d'Escobar, una altra de Mortadel·lo i moltes lleixes amb milers de sobres”.
Carles Santamaria, exdirector del Saló del Còmic, també va freqüentar el famós magatzem de Parets el 2004 mentre preparava amb Jaume Vidal l'exposició del CCCB La factoria Bruguera. “Allò era el Fort Knox del còmic però vam poder anar-hi cada divendres durant sis mesos i vam revisar entre 5.000 i 6.000 originals –recorda Santamaria–. Hi havia molt material dels 60, però dels 40 i 50 faltava molta cosa. Durant la fallida de Bruguera allà hi va passar molta gent i van arrasar”. Santamaria opina que les condicions de conservació a Parets “no eren òptimes, però sí dignes”. Els originals, apunta, “no estaven classificats ni ordenats, però sí agrupats en arxivadors”.
L'arxiu torna a canviar de mans
La pregunta del milió és qui té ara els originals, en quin estat i on. Quan el grup Penguin Random House va adquirir Ediciones B el 2017 molts van suposar que l'arxiu d'originals estava inclòs en la compra. Alguns autors i hereus fins i tot es van dirigir a Penguin Random House per reclamar els originals de Bruguera, però l'empresa no els tenia: s'havien quedat al Grup Zeta. Segons fonts de Penguin Random House, no va ser una petició seva; el Grup Zeta no els va posar mai sobre la taula i, per tant, no formaven part de la venda. El que sí que van adquirir amb la compra d'Ediciones B va ser un arxiu amb centenars de publicacions de Bruguera, un fons que Penguin Random House està valorant cedir a la Biblioteca Nacional de Catalunya, molt interessada en el patrimoni de Bruguera.
L'actual propietari de l'arxiu d'originals de Bruguera, en realitat, és Prensa Ibérica, el grup editorial que el 2019 va adquirir el Grup Zeta. Va ser llavors que Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art Catalunya (MNAC), es va reunir amb un directiu de Prensa Ibérica per traslladar-li l'interès del museu en els originals. “La Generalitat té un pla de còmic i una comissió que està treballant en el relat del còmic català i en la compra de col·leccions, i es va identificar l'arxiu de Bruguera com un patrimoni molt valuós per explicar la història del còmic –diu Serra–. Jo vaig parlar dues hores amb un directiu de Prensa Ibérica i li vaig explicar que no reclamàvem res, només ens oferíem desinteressadament, com a museu públic, a conservar, protegir i difondre aquest fons. Ell en va prendre nota i va dir que s'ho mirarien, però de moment la resposta ha sigut el silenci”. Sergi Escobar també assegura haver parlat amb personal de Prensa Ibérica interessant-se pels originals del seu avi: "L'últim cop que vaig parlar amb ells em van dir que els originals són ara en un magatzem de documentació a Manresa o Vic”. Les fonts de Prensa Ibérica consultades per l'ARA no han precisat l'actual localització dels originals i no tenien constància que s'haguessin produït contactes amb cap hereu o amb el MNAC.
Els hereus dels autors de Bruguera amb qui ha parlat l'ARA no veuen malament la possibilitat d'una mediació de la Generalitat amb Prensa Ibérica. “No és que tinguem un enorme interès per posseir els originals per enriquir-nos amb ells, no es tracta d'això –subratlla Guim Cifré–. Però crec que hauríem de saber on són aquests originals i quants n'hi ha”. “I si hi hagués una donació l'hauríem de fer nosaltres, no Prensa Ibérica”, afegeix Jordi Bernet: “Volem recuperar el que és nostre, i després ja veurem el que fem”. Per a Carme Rafart, en canvi, la prioritat és que es reconegui el treball del seu pare: “La seva obra no hauria d'estar tancada en unes catacumbes”. Alguns dels hereus que apareixen a la fotografia d'aquest reportatge ja es coneixien però d'altres no. De la trobada amb l'ARA en surt el compromís de mantenir el contacte i un grup de WhatsApp: Família Bruguera. Però la pilota és ara a la teulada de Prensa Ibérica.