Hem pervertit el ioga?

La popularitat del ioga a Occident ha crescut exponencialment els últims cinc anys. Es calcula que aquesta particular indústria de l’espiritualitat mou, segons un informe d’Ipsos Public Affairs, uns 30.000 milions de dòlars anuals a tot el món, 10.000 milions dels quals només als Estats Units, on s’ha arribat a dir que actualment s’hi obren més centres de ioga que Starbucks.

A Espanya gairebé un 30% de la població en practica o n’ha practicat alguna vegada, i a més de la meitat dels que encara no ho han provat mai els agradaria fer-ho, assegura la plataforma especialitzada Aomm. Fins i tot les Nacions Unides han volgut obsequiar aquesta disciplina i des del 2015 se celebra el Dia Mundial del Ioga. Per no parlar de les incomptables aplicacions de smartphone que ofereixen tot tipus d’eines i exercicis per endinsar-se en la seva pràctica.

Però ¿els vestigis del ioga que han arribat a Occident tenen alguna cosa a veure amb l’autèntica tradició de l’Índia? Doncs més aviat no. Ioga significa la unió amb l’essència divina, tenint en compte que la nostra personalitat està formada per cinc cossos diferents: el físic, el mental, l’emocional, el social i l’espiritual. La disciplina inclou un conjunt d’exercicis físico-mentals formats per diferents postures, però també repeticions de mantres, respiracions controlades, capacitat de concentració, relaxació mental i meditació.

Tot i la seva complexitat, a les nostres latituds al ioga se’l coneix bàsicament per la seva vessant física. És a través d’una sèrie de postures (o asanes, si utilitzem el terme sànscrit) que intentem eliminar l’estrès i les insatisfaccions de la vida sedentària moderna, de manera que la disciplina ha quedat gairebé reduïda a un mer exercici gimnàstic.

Aquesta simplificació té molt a veure amb el que la majoria de teòrics asseguren que és la principal diferència entre el pensament occidental i l’oriental. La cultura d’Occident tendeix a l’extraversió, mira cap enfora i vol conquerir el món, mentre que la d’Orient tendeix a la introspecció, mira cap endins i el que li interessa és dominar la seva ment. No és d’estranyar que el principal objectiu del ioga tradicional sigui desenvolupar l’espiritualitat i trobar la veritat a través del coneixement d’un mateix.

L’origen

El més curiós de tot plegat és que, segons un equip d’investigació de la Universitat d’Estudis Africans i Orientals de Londres (SOAS), el ioga que es practicava a l’Índia fa més de dos mil anys preveia molt poques postures físiques, i la majoria únicament s’utilitzaven per facilitar la meditació. El ioga estava pensat per a la ment. No va ser fins fa 700 anys que van introduir les asanes amb l’objectiu d’enfortir de la mateixa manera cos i ment. ¿D’on venen, llavors, les famoses postures físiques del ioga? Doncs encara que costi de creure, la gimnàstica europea hi podria tenir alguna cosa a veure.

Els escandinaus Pehr Henrik Ling i, més tard, Niels Bukh, van idear i desenvolupar la gimnàstica sueca i la van exportar per tot Europa i per les seves colònies. Més endavant el pare del culturisme modern, l’alemany Eugen Sandow, va visitar l’Índia en una de les seves exhibicions precoces i els va descobrir un mètode per enfortir el cos que immediatament es va popularitzar, segurament perquè no el relacionaven amb cap tipus d’opressió colonial. És en aquest context que neix el ioga modern, aquell que el guru B.K.S. Iyengar va donar a conèixer a Occident durant els anys 60 i que des de llavors tant s’ha arribat a pervertir.

Apropiacions culturals

Segurament la gran pregunta sobre el ioga dels nostres temps és si es tracta d’una apropiació cultural indeguda, un terme gairebé tan de moda com la pròpia disciplina. Entenent-lo com la presa d’elements d’una cultura minoritària a la qual no es pertany, oblidant la seva totalitat, context i valor simbòlic original per quedar-nos exclusivament en la superficialitat i fins i tot acabar traient-ne rèdit.

Entre els escàndols més sonats d’apropiacions culturals recents trobem el videoclip Hymn for the weekend, de Coldplay, en què Chris Martin es passeja pels carrers d’una Índia idealitzada i amb una Beyoncé vestida amb un sari tradicional. Tot plegat, una sèrie d’estereotips connectats directament amb el sistema de poder i privilegi que actualment només té la mirada blanca. “Elles poden decidir treure’s la disfressa i tornar a la seva vida quotidiana quan vulguin”, es queixa l’escriptora índia Zoya Patel a Vice.

En la mateixa línia, l’actriu Aina Clotet va ser escollida per protagonitzar la pel·lícula de Maria Ripoll Rastres de sàndal (2014) interpretant el paper d’una noia índia. De la mateixa manera, Emma Stone es va fer passar per hawaiana a la pel·lícula Aloha (2015), de Cameron Crowe, o Scarlett Johansson per asiàtica a l’adaptació del còmic Ghost in the shell (2017), la qual cosa demostra que els papers protagonistes encara estan reservats a una majoria privilegiada, blanca i occidental, encara que el guió exigeixi el contrari.

En moda la llista és interminable: les rastes rosses de Marc Jacobs, els àngels de Victoria’s Secret vestits amb una corona de plomes indio-americanes, les bosses amb dissenys asteques de Christian Louboutin o els collarets d’inspiració africana i les trenes d’espiga de Valentino. Segons els teòrics, es tracta de petites mostres de racisme sistèmic que la societat occidental té tan interioritzades que gairebé sempre són fruit del desconeixement i no pas de la malícia.

El supermercat de l’espiritualitat

Però tornem al ioga, avui dia representat a Occident per dones i homes blancs, en bona forma física i de classe mitjana i alta. Valors com ara l’individualisme i la competitivitat també hi són presents tant en els alumnes que busquen destacar com en els mateixos professors, que són tractats com a celebritats i que promouen el seu estil de ioga per sobre dels altres. Els estilismes estan pensats al detall, i molts agafen símbols hindús prestats com ara la deïtat Ganeixa, que dessacralitzen en forma d’objecte merament decoratiu o com a estampat en samarretes o malles esportives. També és molt popular l’ús dels males tibetans en forma de collar o polsera quan en realitat serveixen per no descomptar-se quan es repeteixen mantres durant la meditació. A més, els preus de les classes acostumen a ser alts, fet que la converteixen en una pràctica elitista i sovint fora de l’abast de les minories de les quals l’han pres.

Els paquets de retirs de ioga i meditació organitzats al sud de Bali segurament són l’exemple més pervers d’apropiació cultural d’aquesta disciplina. Primer perquè es tracta d’una experiència de luxe amb preus desorbitats tot aprofitant el seu paratge paradisíac. Després perquè tots els professors són blancs, en la majoria dels casos australians (l’illa els queda a quatre hores en avió), i finalment perquè han aconseguit massificar la zona i expulsar gairebé tots els locals. En aquest context ¿què en queda, del ioga que es practica als asrams (monestirs) de l’Índia?

Evidentment, en molts casos practicar ioga a Occident ni tan sols s’hauria de considerar una apropiació, sinó un intercanvi cultural fruit de la globalització. Però ¿què hem de fer per estar segurs que sigui així? La professora i experta en estudis religiosos Shreena Gandhi explica que la colonització no només té a veure amb l’explotació de recursos naturals, sinó també amb la de les riqueses culturals. Per això recomana practicar el ioga des del respecte, deixant de banda l’ego, el capitalisme i la superficialitat, sent conscients de l’enorme llegat cultural que hi ha al darrere i amb una mirada tan poc occidentalitzada com sigui possible. Vaja, com més cap endins, millor. És possible?