Francesc Serés: “Hem d’aconseguir que la veu de la cultura catalana interlocuti amb les altres”

Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972) és conegut com a columnista i escriptor (en l'últim any ha guanyat el premi Proa i el premi Llibreter per la novel·la La casa de foc). Els que el tracten personalment saben que és una persona amable en les formes però dur en la conversa, perquè no fa gaires concessions intel·lectuals quan discuteix. Potser ho fa que Serés ha collit pomes al costat dels temporers i li molesten els rondinaries i els llepafils. Amb una trajectòria sòlida i una personalitat exigent, hem de considerar una bona notícia que hagi acceptat la direcció de l’Institut Ramon Llull, l’organisme públic creat el 2002 per promoure la cultura catalana al món. Serés ha trigat tres mesos en concedir la primera entrevista, que és un senyal de la seva ètica de treball: primer pensar, després fer i, en acabat, parlar.

Un escriptor que es passa a la gestió pública. Què li va dir la consellera Natàlia Garriga per convènce’l?

— Penso que no traeixo la conversa si explico que vaig dir-li: “Consellera, la resposta pot ser un sí, però jo necessito que vostè em doni un altre sí. Quan jo la necessiti, vostè hi serà?” Ella em va dir que sí, i dos dies després i jo li vaig donar el sí definitiu.

“Vostè hi serà” vol dir “vostè hi posarà diners”?

— És obvi. Però quan algú se la juga dient “compliré el 2%”, i això vol dir, mutatis mutandis, doblar el pressupost del departament en quatre anys, crea unes expectatives que et fan dir que no ho pots deixar passar, que treballaràs de manera incondicional amb la governança. Que algú se la jugui doblant el pressupost... Ostres, no podia dir que no. I una altra cosa: el que té de bo l’Institut Ramon Llull és que la política hi arriba molt suavitzada, i que la seva governança inclou l’Ajuntament de Barcelona, el govern Balear i nexes amb els governs valencià i andorrà.

L’Ignasi Aragay em feia notar que Catalunya és la comunitat que gasta menys per habitant en cultura.

— I ho trobo gravíssim. Pensem que la major part de conflictes que tenim avui a la nostra societat i al món són problemes de base cultural. Com ens relacionem amb Espanya, com ens relacionem amb el món, tot això és bàsicament cultural. No vull dir que són guerres culturals, perquè és un terme embastardit, però són conflictes culturals.

Quin és el seu projecte per a l’Institut Ramon Llull?

— Que sigui el receptacle dels debats clau que afecten la cultura mundial: canvi climàtic, revolució feminista, com estan resistint diferents cultures els nous models econòmics, per què el capitalisme és una màquina de devorar cultures... És a dir, que el Llull no tan sols sigui l’eina que exporta la cultura catalana, sinó que sigui capaç d’interpretar el moviments que hi ha al món i ajudar els nostres creadors a participar en aquest debat contemporani de les idees. Hem d’aconseguir que la veu de la cultura catalana interlocuti amb les altres, construir el relat d’una veu cultural catalana pròpia, i aportar al món.

Quina és la veu específica catalana, en aquest debat?

— Comencem pel principi: la nostra cultura té un patrimoni. Hem de saber què fem amb tot el que ens ha passat, tot el que hem produït, tot el que hem escrit. Si som capaços d’actualitzar aquest patrimoni, serem part d’aquesta veu al món. Després, ¿tenim una mirada pròpia sobre el món? Sí, som un país amb una cultura no hegemònica. Hem d’explicar-nos dient que som una cultura amb discontinuïtats que sobreviu entre dues potències culturals enormes i que té una creativitat impressionant.

¿Un exemple de discontinuïtat?

— Ens faltaria tenir més relació encara amb el País Valencià i una relació més pròxima amb les Balears. I avui que tenim tants catalans vivint a l’estranger, el que fan també és cultura catalana que està passant en un altre país. Tot això cal recollir-ho.

El Llull ha destacat per l’impuls a les traduccions de la literatura catalana. Continuaran?

— Aconseguir que es traduïssin tants llibres del català a altres llengües és un èxit inapel·lable, però no ens quedarem amb això, ho millorarem. Com? Fixi’s que parlem sempre del llibre, de la traducció, de l’editorial. Bé, vull treballar més l’autoria, donar més oportunitats als autors, intentar aconseguir residències de llarga durada fora, mirar si podem fer un programa de beques per fer un màster d’escriptura creativa en un altre país. Admeto que això és una mica més que una declaració de bones intencions, però com deia el Genís Roca, “el pla estratègic ha mort, anem a buscar el pla d’acció”. Aquesta xarxa de professors dels lectorats de català que hi ha per tot el món, de la qual ens sentim molt orgullosos, la volem millorar... I en l’àmbit de les arts, el mateix. Tenim una institució que farà vint anys però no hem de ser una màquina, també hem de ser un cervell.

¿Fins on arriba el concepte “cultura catalana”?

— La idea que cultura catalana és la que es fa en els territoris de parla catalana, la que es fa en català i/o la que ho vol ser, per a mi és interessantíssima. I aquí la sotmeto a debat. Jo no tinc la veritat absoluta sobre la definició, però aquí jo em sento molt còmode.

¿Hi ha alguna cultura feta a Catalunya que no vulgui ser catalana?

— La decisió sobre la identitat cultural jo no l’he de pressuposar, ni tampoc l’he de negar. Aquest és un dels temes més polèmics que arrosseguem. Però fixi’s que no és polèmic per la definició, sinó pel que arrosseguem. Aquí hi ha el problema. Arrosseguem una situació anòmala en la qual la cultura catalana té un estat gairebé en contra. Jo vinc de la Franja de Ponent i no sabria dir-ho d’una altra manera: tenim un estat en contra. Però no li negaré mai a ningú la ciutadania cultural catalana per escriure en una llengua o en una altra. Miri, jo soc aragonès, de la província d’Osca. El més favorable seria que jo digués que soc un escriptor aragonès d’expressió en català. És cansada aquesta discussió i sobretot, pels resultats, és estèril, perquè el contingut polític desborda el contingut cultural i ens despista. Ara, literatura catalana és la que s’escriu en català. I la cultura catalana ho engloba tot.

¿Totes les debilitats són exògenes?

— No. Venim d’uns anys de retallades no revertides, hem tingut molts consellers en pocs anys, una crisi política evident derivada del Procés que ha generat inestabilitat i que no deixa que la gent es manifesti amb més confiança sobre què pot fer. En els darrers quaranta anys, i ho tinc escrit, la gent que fa cultura en català ha tingut en contra la sociovergència perquè no sabia on posar-se, i el sentiment d’orfandat era bastant gran. I, en canvi, ningú ha volgut entomar el veritable problema català.

¿La supervivència?

— Jo en dic la lluita pel manteniment d’una societat cultural en el temps. ¿Volem que la societat cultural catalana sigui viable en el temps? Perquè si no ho volem, agafem el mateix model social que ja és unívoc, que és una koiné, parlem en anglès i que totes les ciutats i tots els hàbits de consum s’acabin assemblant, i pleguem. ¿La biodiversiat cultural és com un mecanisme de contrapesos als grans corrents que intenten uniformitzar-ho tot? Per a mi, sí.

Si el francès ja fa anys que està en retirada internacional i l’italià està envaït d’anglicismes, què no li passa al català...

— Als catalanoparlants la llengua ens importa. I ens sap greu la falta de solidaritat i que als altres no els importi. És una cosa que ens fereix. Malauradament, hem d’aprendre a gestionar el conflicte. Si ho mirem fredament és un miracle, no hi ha cap dia sense una notícia contra la llengua. Com vols que no ens afecti?

Ara és un moment de desgel polític entre Barcelona i València. ¿No és el moment d’incorporar el govern valencià al Llull?

— Mira, jo ho vaig dir molt clarament als meus caps de la conselleria: “Amb València hem de fer més activitat i menys papers”. Comencem per crear vincles de confiança amb universitats, ajuntaments, la mateixa Generalitat, que ja tenim alguns convenis signats. No siguin nominalistes, no pensem que perquè ja tenim un organisme, ja ho podrem solucionar tot. A mi el que m’interessa és que els artistes valencians sentin el Llull com un mecanisme. Liderem nosaltres l’acció, i si això que oferim és bo, els altres ens faran la confiança necessària. I sobretot una cosa: amb poc soroll. Parlar de la defensa del català a Girona no és el mateix que a Alacant.

Qui és prescriptor, avui?

— Si ho diu per la Fira de Frankfurt, va ser importantíssima per a la nostra cultura, però hi pots anar una vegada i ja està, ja ha servit del que havia de servir. Som a la Biennal de Venècia, i toquem fusta, perquè també depèn d’ells que hi anem o no hi anem. Avui els grans altaveus els té Penguin, el pot tenir Planeta, Amazon, Facebook, Google...

¿Dedicarà algun temps a saber si és possible que un escriptor en llengua catalana guanyi el premi Nobel de literatura?

— No. Aquest és un debat de temps passats. La millor manera que això no passi és parlant-ne molt. Cada vegada que vagis a parlar d’aquest tema a Suècia ho sabran abans al ministerio que no pas nosaltres.

¿Hem guanyat un director de l’Institut Ramon Llull i hem perdut un escriptor?

— Sí, sento com un honor poder donar a l’Institut i a la cultura catalana part del que m’ha donat a mi. Soc una persona que no vaig estudiar mai en català i que vaig venir a fer belles arts a Barcelona. Tinc coneguts a Saidí que veuen el català com una cosa aliena, malgrat parlar-lo. És a dir, jo podria haver caigut a l’altre costat.

Per què va caure del costat del català?

— Per una qüestió de seducció cultural. Jo veia que hi havia una societat diferent de la que jo he viscut a l’Aragó. Així de clar. És a dir, els nens aquí tenien un esplai. Jo no tenia res. I això només es construeix en una societat civil diferent. O sigui, quan parlo de cultura, parlem d’expressions culturals que són l’art, l’ensenyament, la literatura... Però això surt d’un pòsit, una indeterminada identitat. I jo em sentia molt millor quan veia que hi havia una escola activa que allà no existia, unes estructures socials, un nivell d’oportunitat que allà no existien, i això també és cultural. Em vaig trobar una societat diferent que em va fer sentir ben acollit i en la qual em sento molt a gust. També li dic que sempre haig d’estar defensant la llengua i això em fa sentir un cert malestar permanent. I tinc altres coses que tampoc no m’acaben d’agradar. La construcció cívica i democràtica és una cosa de permanent revisió. Quan tu deixes d’avançar, les forces del mal tornen.

¿El dia que plegui, per quins paràmetres l’haurem de jutjar?

— La meva il·lusió més gran seria que el pròxim director o directora del Llull digués: “Puc treballar sobre uns materials que són bons i projectar-los encara més al futur”.