Hèctor Parra: “A Europa estem tractant els immigrants pitjor que a animals”

BarcelonaProlífic i cada vegada amb més reconeixement internacional, el compositor Hèctor Parra (Barcelona, 1976) continua la seva residència en dos equipaments barcelonins. L’Ensemble Intercontemporain, dirigit per Pablo Rus Broseta, interpretarà dues obres seves al Petit Palau de la Música avui (20.30 h), i dissabte l’Ensemble Recherche en farà quatre, inclosa l’estrena a Catalunya d’Early life, a la sala 2 de L’Auditori (18.30 h).

Com vas triar el programa que interpretarà l’Ensemble Intercontemporain al Petit Palau?

El Palau em va donar carta blanca. A part de dues peces meves, vam triar Dérive I de Pierre Boulez com a homenatge i Death of light / Light of death de Jonathan Harvey perquè va ser el meu mentor. Ell era al jurat de l’IRCAM quan jo vaig ser acceptat ara fa catorze anys, i m’ha influït molt. És una obra fabulosa, i amb un component místic tràgic extrem. I també hi ha Éclipse, de Yan Maresz, que és una mica tot el contrari, però també amb una línia d’instrumentació brillant. Vaig fer cursos amb ell quan jo era molt jove, aquí a Barcelona, i em va dir: “Vine a París, a l’IRCAM, que està molt bé”. És un programa molt variat.

També hi ha dues peces teves.

I són dues obres literàries. Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air està inspirada en una de les històries de la novel·la Tres dones fortes, de Marie NDiaye, que és una escriptora que m’encanta. Trobo que és la veu de la dona a França avui. És també la veu de la dona immigrant, de la persona que busca un futur millor. Treballa la psicologia humana com ningú en les seves novel·les, el seu teatre, i he fet dues òperes amb ella. A la novel·la parla de tres dones africanes que emigren i tenen tres destins diferents. Una és una advocada, una altra es casa a Europa i l’última és una emigrant pobra morta per la policia en un camp d’immigrants. I em va colpir tant... La flauta de Moins qu’un souffle, à peine un mouvement de l’air representa aquesta tercera dona. Vaig inspirar-me en les flautes travesseres de l’oest africà, i vaig treure tot el material de la flauta de melodies que vaig trobar a YouTube de la flauta africana. Potser és la meva obra més social en un sentit directe. Aquí treballo la brutalitat de les reixes als camps d’immigrants a Ceuta i Melilla. A Europa estem tractant els immigrants pitjor que a animals. Trobo que això és una vergonya política.

¿És important que els músics coneguin el context quan interpreten peces com aquesta?

Els ho explico. Sé que demano molt, sobretot a la flauta, i sé que si no coneixen la història hi haurà una part de l’emoció que no es transmetrà. Tendeixo a demanar més del que poden. La meva música no és fàcil, és complexa, i en aquest cas la flauta gairebé ha d’escopir sang mentre va tocant. Si no sap la història, no ho farà de la mateixa manera; ha d’anar més enllà del que pot. De tota manera, la Sophie Cherrier, la flautista, té un fill d’origen africà i és una persona molt sensible.

Ets bon crític de les teves obres?

Les accepto, no sóc un torturat sàdic masoquista. El que passa és que tendeixo a refer coses després, amb calma. Per exemple, a Una pregunta (a Jaume Plensa), la peça que va estrenar el José Menor, li he afegit un minut. Ho faig d’una manera positiva, pensant que l’ideal no l’acabes d’aconseguir mai. Retocar una obra vol dir que has vist alguna cosa més enllà del que has pogut fer, dels teus límits, i no fer-ho és gairebé un delicte. És com estimar un fill: si pots aportar-li alguna cosa, l’hi aportes. Però no sóc un obsessiu. A una obra has de donar-l’hi tot, però no torturar-la i no deixar-la viure. Hi ha músics que toquen versions anteriors de les meves obres perquè no han conegut les noves i no passa res. No sóc un obsessiu.

Què t'aporta la col·laboració amb l'Agustí Fernández, amb qui combines la música escrita i la improvisada?

L'Agustí va venir un dia, fa cinc anys ja, i em va dir que el que jo feia té molt a veure amb el que ell fa des d'un angle oposat: ell des de la improvisació i jo des de l'escriptura. Ens vam començar a trobar i a jugar com nens amb el piano. I d'aquí va sorgir una mena d'empatia musical, una gestualitat, una exploració. A mi m'ha aportat molt, tota una energia renovada que ha influït també en la meva música instrumental escrita. A poc a poc vam anar forjant aquests dos projectes, Frec 1 i Frec 2, i l'any que ve estrenarem Frec 3 a L'Auditori. Realment, ha sigut com un contacte físic de dos animals musicals que han intercanviat idees. Els col·legues compositors que l'han sentit diuen: “Ostres, és molt proper a la improvisació”. I els col·legues propers a la improvisació de l'Agustí diuen: “Ostres, està molt compost, això”. És un híbrid. L'any que ve incorporarem tres o quatre instrumentistes més i l'Agustí els articularà des del piano. Serà una constel·lació d'improvisacions.

Com serà el projecte que prepares amb l’organista Juan de la Rubia?

És una peça per al gran orgue de Radio France. Mai he escrit per a orgue. Serà el primer cop, però encara no l’he fet.

¿T’agrada el repte de compondre per a instruments amb què no has treballat encara?

Sí, cada cop més. Jo intento compondre per a tot. Tinc òperes, monodrames, melodrames, obres simfòniques, de cambra, solos, electròniques... Pel que em sento més atret és per l’òpera; n’he fet cinc, gairebé totes estrenades a Alemanya i a França, però aquí poquetes...

Quin balanç fas de la residència a L’Auditori i al Palau de la Música?

El balanç a L’Auditori i el Palau de la Música és molt positiu pel que fa a la música de concert, però el Liceu no ha picat l’ham, i per tant no s’han pogut veure les meves òperes. Ja hi cauran, perquè són molt internacionals i tard o d’hora ja es faran. L’última, Wilde, va ser amb el Calixto Bieito, i hi ha plans de fer-la al Teatro Real de Madrid cap al 2018, espero. El Joan Matabosch té el compromís de fer-la, però en aquest món mai se sap. Wilde també va d’un tema brutal, la degradació moral. És el millor que tinc.

Tornant al concert del Petir Palau, es pot dir que és el que interpretarà l’Ensemble Intercontemporain és un programa IRCAM?

Doncs bastant, tot i que cap obra d'aquestes té electrònica ni cap vincle directe amb l'IRCAM, però sí que som tots compositors vinculats a l'IRCAM, fundat per Pierre Boulez.

L'IRCAM ha passat per èpoques molt polèmiques...

Sí, perquè Boulez va animar un debat a França, i gràcies a això avui dia encara podem parlar a França d'una cultura de creació musical potent. Potser Alemanya és el país més potent, perquè és la mare de la música contemporània, però França es manté en aquest eix francoalemany molt fort, i Boulez, tot i que molt cops va ser arrogant, va vetllar per una alta qualitat. Odiava tot el que era mediocre, les mitges tintes, per bé i per mal. Jo sóc professor de composició a l'IRCAM i puc dir que no hi ha cap mena de prejudici estètic.

¿L'IRCAM va ser l'últim gran projecte públic de creació musical?

No ho crec. Sí que ha sigut el més potent filosòficament. La Bauhaus de la música, que deia Boulez. Hi ha un estrat científic profund, física fonamental, acústica, enginyeria, ciència aplicada, composició musical, compositors que apliquen aquests coneixements científics i tecnològics, i després pedagogia i musicologia. Potser actualment és una època crucial per la mort de Boulez. Es discuteix què cal fer, cap on s'ha d'anar. És un monstre en evolució.

En la teva obra hi ha ciència i arts plàstiques, i una idea de l'humanisme en sentit ampli.

El meu pare és físic teòric i a mi m'interessa la ciència fonamental, la física teòrica, des de la relativitat fins a les noves teories de supercordes, la quàntica de bucles. I també la biologia en un sentit evolutiu. M'interessa la ciència sobretot per raons ontològiques, no tant per aplicar-la directament a la música, tot i que un terç de la meva producció està inspirada en la ciència. Però és un sentit sobretot ontològic, humanista: què som, cap on anem, què és la vida, què és l'existència, per què és tan fràgil, per què no té un sentit últim. M'agrada pensar la meva filosofia a partir de coneixements científics.

Et planteges mai quin és el valor d'ús social de la teva música?

És una pregunta complicada i delicada. La música en el fons no serveix de gran cosa pel que fa a utilitat. Serveix per ser més feliços i sobretot per ser més rics interiorment. L'enriquiment interior, personal, psicològic, hauria de ser una fita última de l'existència humana. L'empobriment causat per la neurosi narcisista és l'abisme, la mort. La finalitat de l'ésser humà és ser feliç però sobretot ser ric, tenir una vida rica encara que no sempre sigui feliç. Llavors la fita última de la meva música sí que seria proporcionar enriquiment als músics que la toquen i al públic que la percep. Penso molt en l'educació. L'educació musical és bàsica, i està completament deixada al nostre país, i a tot Europa en general. La música és una de les fons bàsiques d'enriquiment i de desenvolupament de la intel·ligència humana, però està oblidada o es diu que és una assignatura maria; això és terrorisme cultural. I qui denigra la música en l'ensenyament està privant la població, els nens, de desenvolupar una branca de la intel·ligència. Per a mi això és fonamental.