Hazanavicius se’n va a la guerra i perd el nord

Enviat especial a CanesGuanyar un Oscar a la millor pel·lícula et garanteix un crèdit il·limitat per fer el que et vingui de gust en la següent pel·lícula. Sovint és una cosa radicalment diferent de la que t’ha portat al cim. És el cas de Michel Hazanavicius, que va triomfar als Oscars del 2012 amb la contagiosa carta d’amor al cinema mut The artist i ahir presentava a Canes el melodrama bèl·lic The search, un remake del film del 1948 Els àngels perduts de Fred Zinnemann.

Sense embuts: és un despropòsit que el film sigui a la competició oficial. Hazanavicius naufraga amb una història convencional fins a dir prou sobre les víctimes de la guerra que segueix quatre personatges: un nen txetxè que veu com els seus pares són massacrats per soldats russos, la seva germana que el busca, una representant de la Comunitat Europea i un jove rus forçat a entrar a l’exèrcit. Es veu que el francès ha volgut fer la seva pel·lícula seriosa, però The search no va més enllà dels tòpics sobre la crueltat de la guerra que es recrea gratuïtament en els seus horrors al mateix temps que abraça un sentimentalisme barat amb coartada humanista. L’únic consol, la bellesa de Bérénice Bejo.

Godard, absent i irreductible

Però el plat fort de la competició d’ahir va ser el retorn d’una llegenda del cinema, Jean-Luc Godard. Adieu au langage, el seu primer llarg en 3D, continua i fins i tot radicalitza l’amalgama de cites audiovisuals, veus en off i petites escenes escapçades que formen un patchwork de rimes i aforismes. Sense un discurs estructurat com el de Film socialisme i amb un look encara més brut -el 3D en interiors sempre és complicat-, el nou experiment godardià és una proposta més íntima i abstracta però també enigmàtica, que té en una parella i el seu gos el més semblant a un fil conductor. Això sí, als 83 anys, Godard continua sent irreductible. En un parell de moments del film, separa les dues càmeres i trenca la imatge estereoscòpica, pecat mortal que condemnen tots els manuals tècnics del 3D. 55 anys després dels salts d’eix d’ Al final de l’escapada, el director manté l’esperit d’ enfant terrible que li fa desafiar els límits del llenguatge.

Per descomptat, Godard no va fer acte de presència a la première del film, que, tot i la seva dificultat, va ser ovacionat. Aquests dies, Godard ha assegurat que no té cap interès en la Palma d’Or i que, si la guanya, l’hi regalarà al seu assessor fiscal. I ahir també va declarar a France Inter que no sent respecte per Tarantino, a qui considera un “pobre nen”.

Fi del crèdit a Ryan Gosling

A Ryan Gosling, tot i ser un símbol sexual, la crítica sempre l’ha respectat. Però al nen guapo de Hollywood se li ha acabat el crèdit per culpa de Lost river, el seu debut com a director, que va col·lapsar dilluns a la nit la sala Debussy. Col·legues com Willem Dafoe, Wim Wenders i Nicolas Winding Refn van acudir a l’acte, però ell era qui centrava les mirades. Tant, que Thierry Frémaux, presentador de la gala, va haver de cridar l’atenció del públic des de l’escenari perquè el 90% de la gent li donava l’esquena per contemplar l’efígie de Gosling. Ara bé, després d’una breu presentació de l’actor que el públic va aplaudir embogit, cinc minuts de Lost river van ser suficients perquè molts es preguntessin si havia valgut la pena fer dues hores de cua per veure l’ opera prima de l’ídol.

En un Detroit quasi postapocalíptic, Gosling convoca el lirisme embrutat de realitat de Bèsties del sud salvatge i els universos onírics i violents de David Lynch o Nicolas Winding Refn. Però, tot i el risc de la proposta i alguna espurna de geni en l’ús del so, el resultat és tan indigest que no ho salva ni la lluminosa Christina Hendricks.