Javier Bardem: "A Espanya sempre li obrim la porta al graciós de torn, des de Jesús Gil y Gil fins al rei emèrit"

Sant SebastiàQuasi vint anys després de Los lunes al sol, Javier Bardem torna a formar equip amb el director Fernando León de Aranoa en una pel·lícula que té com a rerefons el món laboral i que es presenta al mateix escenari, el Festival de Sant Sebastià, on Los lunes al sol va guanyar la Concha d'Or. Però El buen patrón no posa el focus en l'atur ni la solidaritat de la classe treballadora, sinó en la naturalesa depredadora del poder. És a dir, en els amos. Bardem ja no és un aturat panxacontent aficionat a llançar pedres i veritats, sinó Julio Blanco, el propietari d'una fàbrica de balances que opta a guanyar un premi a l'excel·lència empresarial. Encantat d'haver-se conegut, no para de repetir que l'empresa és una gran família mentre ignora la desesperació d'un treballador acomiadat, s'immisceix en la vida privada dels subalterns i persegueix la becària més guapa. León de Aranoa ha canviat el drama per la sàtira per deixar entrar l'humor negre i la mala llet en un retrat quasi grotesc de les relacions laborals.

Hi ha molta gent com Julio Blanco en el món del cinema?

— En el cinema hi ha persones així, sí, però moltes menys del que et podries pensar. És cert que és una professió molt jerarquitzada on hi ha un director a dalt de tot i un productor totpoderós. Se suposa que és un món poc democràtic però en realitat no és així, cada departament té veu i vot. Ara bé, he conegut Harvey Weinstein, i no hi ha ningú més semblant al meu personatge que Harvey Weinstein.

Quina relació hi vas tenir, amb Weinstein?

— Ell havia de produir una pel·lícula que es deia Ricardo Mortara i que jo havia de protagonitzar. Va ser el 2001, després de Los lunes al sol. El càsting va ser molt curiós. Jo era en un hotel a Londres, assegut en una cadira, i ell va aparèixer per una porta i em va dir: “Digue'm on vas néixer, però en anglès”. I jo: “Doncs vaig néixer a Las Palmas de Gran Canaria...”. I ell: “Ok, el paper és teu!”. I va marxar. Jo em vaig quedar al·lucinat, no entenia res, perquè era el paper protagonista d'una pel·lícula important amb Anthony Hopkins.

El vas tornar a veure?

— Sí, quan optava a un paper de Nine. I era una persona encantadora, molt intel·ligent i amb una cultura i un gust cinematogràfic envejables. I quan va esclatar l'escàndol no m'ho podia creure. Però després vas pensant una mica i veus una pauta: era una persona aclaparadora, amb una gran presència física, que t'agafava, et tocava. T'asseuen, et porten menjar... Acabes pensant “però com surto d'aquí?” I esclar, té sentit que algú que fa tot això també pugui fer totes les altres coses.

El carisma i l'abús de poder van sempre junts?

— En el cas del personatge de Julio Blanco el carisma és necessari perquè la gent li obri la porta i es cregui que ell té una voluntat real d'ajudar-los, quan realment el que fa és envair la seva intimitat per controlar-los. Et fan sentir especial i, quan t'adones del que està passant, ja t'han envaït. Blanco té aquesta simpatia de taverna que fa que caigui bé. A Espanya sempre li obrim la porta al graciós de torn, des de Jesús Gil y Gil fins al rei emèrit. Hi ha gent que arriben molt lluny per què el seu carisma fa que se'ls perdoni tot.

La idea de l'empresari fet a si mateix ha fet molt de mal?

— És innegable que el treball i el sacrifici tenen recompensa, però en l'èxit professional també influeix molt la sort. Ara bé, el que critica El buen patrón és més aviat l'abús de la teva quota de poder, i en aquest sentit no importa si ets l'amo d'una gran empresa o si tens un bar de barri. És com la xenofòbia o el masclisme, tots coneixem la teoria però després l'hem de posar en pràctica. Tots tenim la nostra quota de poder i hem de mirar de no trepitjar ningú.

El mercat laboral està encara pitjor que a l'època de Los lunes al sol. ¿T'has imaginat què faria el Santa, el teu personatge d'aquell film, si treballés a l'empresa d'El buen patrón?

— Cremar-la! [riu] El Fernando [León de Aranoa] i jo hem imaginat moltes vegades què es dirien el Santa i Julio Blanco. La qüestió és que Blanco no és fàcil d'enganyar, perquè a més del carisma té una intel·ligència popular. El Santa era molt radical i tenia la força del grup; en aquesta pel·lícula s'uniria segur a la protesta del treballador acomiadat i agafaria pels cabells a tots els treballadors perquè també s'hi afegissin. El Santa intentaria fer mal a l'empresa i m'agrada pensar que acabaria guanyant la partida.

Què ens diu el contrast d'una pel·lícula a l'altra sobre la situació dels treballadors fa vint anys i ara?

— Les condicions laborals ara són tan deplorables o més que llavors. I també hi ha una por que abans no hi era: que si et negues a fer una feina, vindrà algú més preparat que tu i la farà. Els temps no acompanyen, avui dia tothom vol les coses al moment i perfectes. A més, si t'enfrontes a un abús o una agressió, des de les xarxes socials t'identifiquen i t'ataquen. I això facilita la impunitat de personatges com Julio Blanco: no se'ls jutja, se'ls ignora i se'ls excusa.

En el procés d'aproximar-te al personatge i entendre'l ¿has reconegut alguna cosa de Julio Blanco en tu mateix?

— No és que em reconegui en ell, però sí que hi reconec el potencial. Jo no assassino ningú, però quan interpreto l'assassí de No és país per a vells estic obligat a reconèixer aquesta violència en mi. L'actor està obligat a identificar dimensions desagradables d'un mateix en els personatges que interpreta. I de Blanco puc reconèixer la part d'un mateix que se sent amb el dret de passar per damunt dels altres perquè la vida t'ha donat el poder de fer-ho. I no estic dient que ho faci, però són coses que tots portem a dins i hem de tenir-ho present. No és el mateix, però l'altre dia era Nova York i és terrible veure el desgast dels sensesostre i el ritme al qual passem per davant seu quan anem pel carrer. Això és també un abús de poder. I són situacions que, portades a un altre lloc, em serveixen per fer de Julio Blanco, que sent que la vida li ha donat el dret de veure't ferit de mort i passar de llarg.

Com ha sigut tornar a treballar amb Fernando León?

— Entre les coses que em van donar Los lunes al sol, que van ser moltes, les més boniques van ser l'amistat amb Luis Tosar i el Fernando. L'estimo molt i l'admiro com a pare, director i escriptor. Ens coneixem molt i això és un avantatge de vegades i d'altres un problema, perquè sap perfectament què ha de fer amb mi per treure'm de polleguera. Però jo amb ell també em deixo anar perquè sé que és un grandíssim muntador d'actors i al final això és el més important del cinema. El muntatge ho acaba definint tot: un actor pot marxar a casa content i pensant que ho ha fet bé i que ha donat moltes opcions al director, però si no hi ha algú amb un sentit fi del muntatge no serveix de res. I el Fernando passa hores i hores buscant la paraula i el gest. Per això l'humor funciona tan bé a la pel·lícula.

—