Hansen-Love viatja al fons de la nit electrònica

Enviat especial a Sant SebastiàEl temps passa i ens arrossega. Però ¿i si quedem atrapats en un remolí, ballant la mateixa cançó mentre la música no para de canviar? En la seva curta carrera, Mia Hansen-Love (33 anys) ha explorat repetidament la forma en què el temps i les circumstàncies esculpeixen la vida. En aquest sentit, tot i la seva major escala, el film sobre l’escena electrònica francesa dels anys 90 i 2000 que la directora va presentar ahir a Sant Sebastià aprofundeix en aquest interès.

Eden, que podria aspirar a premis importants en el palmarès, comprèn 20 anys de la vida d’un discjòquei francès, el Paul, inspirat en el mateix germà de Mia Hansen-Love, que firma amb ella el guió. La pel·lícula segueix el Paul des dels pioners afters i festes privades on comença a forjar-se l’escena house francesa fins a l’èxit massiu assolit pels grans exponents del moviment, Daft Punk. Però el film no és un biopic encobert sobre el famós duo, com s’han pensat alguns abans de veure la pel·lícula, sinó precisament el contrari: un retrat de la cara B de l’èxit, sobre aquells artistes que, tot i estar en el moment i el lloc adequats, no eren la persona correcta. Eden no és Don’t look back, sinó A propòsit de Llewyn Davis, una melancòlica crònica emocional sobre el fracàs.

“Com el ‘house’, però més disco”

El Paul es fa un lloc en l’escena electrònica formant amb un amic un duo de garage (“com el house però més disco”, el defineixen), un estil que amb el pas dels anys queda arraconat per l’ electro dels Daft Punk. Les nits de glòria omplint clubs de moda i punxant a l’estranger deixen pas a sales mig buides, deutes amb el banc i problemes amb les drogues. Les nòvies van passant i fent la seva vida mentre el Paul ajorna el moment de mirar-se al mirall i assumir la realitat de la seva vida. Mia Hansen-Love acompanya el Paul en aquest viatge al fons de la nit electrònica amb la seva habitual narrativa plena d’el·lipsis i fluïda -una mica com Boyhood -, més interessada a capturar les sensacions que a detallar el dibuix dels personatges. L’emoció triga més a brollar que en altres cintes de l’autora, però el film és implacable com a fresc d’una generació que no es decideix a créixer.

També en secció oficial, l’argentina Aire libre va provocar els primers xiulets de la competició. Anahí Berneri observa amb una mirada gairebé entomològica la descomposició d’un matrimoni aparentment sense problemes i l’escletxa física i emocional que s’obre entre la parella mentre la restauració de la casa on han de viure es va fent eterna. No hi ha explicacions psicològiques ni arguments narratius, només rigor narratiu sense recompensa estètica. Aquesta casa és una ruïna ja explicava el mateix amb força més gràcia i un final menys amarg.

Félix et Meira, del quebequès Maxime Giroux, tampoc va apujar gaire el nivell de la competició. La relació inesperada que sorgeix entre un diletant que acaba de perdre el pare i una jueva hassídica, casada i amb un fill, centra el relat d’un film un pèl anèmic sobre la dificultat de trencar els barrots invisibles de les presons culturals i religioses.

Fora de competició, Laurent Cantet va sorprendre amb el petit drama de cambra -o més aviat de terrassa- Retour à Ithaque, en què cinc vells amics cubans celebren en un terrat de l’Havana el retorn d’un d’ells al país després de 16 anys a Espanya. Amb alguns trucs dramàtics i tirant d’arquetips del relat de retrobaments, l’invent funciona gràcies a l’entrega del repartiment i la capacitat per submergir-se en la història d’un poble a través de les vides d’uns pocs individus.