Gustavo Dudamel: "Odio Otel·lo" (el personatge, no l'òpera)

BarcelonaEl director veneçolà Gustavo Dudamel porta un dit embenat, víctima de “l’efusió” amb què dirigeix Otello, l’òpera de Verdi de la qual es faran onze funcions al Liceu del 27 de març al 14 d’abril. “En un assaig del tercer acte em vaig donar un cop amb la pantalla de plexiglàs [obligatòria en temps de covid]. Aleshores vaig veure que hi havia sang... M’havia aixecat l’ungla del dit”, ha explicat Dudamel aquest dilluns al final d’una roda de premsa al Saló dels Miralls del Liceu. “Puc dirigir amb el dit així”, tranquil·litza. Una hora abans recordava que aquesta producció d’Otello de la Bayerische Staatsoper serà “la primera òpera escenificada” que dirigirà “a Espanya”, que l’orquestra del Liceu, a la qual ja havia dirigit en una versió concert d'Il trovatore l'octubre del 2020, és una formació "generosa, d'un nivell altíssim i amb una entrega meravellosa", i que el repartiment encapçalat pel tenor nord-americà Gregory Kunde (Otel·lo), la soprano búlgara Krassimira Stoyanova i el baríton andalús Carlos Álvarez és "llegendari": "Treballar amb ells marca un abans i un després en la meva vida musical".

El director veneçolà, més avesat al repertori simfònic que a l’operístic, també ha recordat que als vuit anys va descobrir l’òpera gràcies a Verdi. “El meu mestre era molt mozartià i verdià, i jo vaig descobrir Otello en un enregistrament que tenia ell. Va ser un descobriment total per a mi. La primera escena és aclaparadora i me'n vaig enamorar”, diu Dudamel, que tanmateix admet que li fa molta ràbia Otel·lo, “el personatge”: “Odio Otel·lo”. El sentiment és comprensible, atès que la tragèdia de Shakespeare és la història d’un assassinat masclista motivat per la gelosia. Iago fa que la desconfiança niï en el cor d’Otel·lo, que reacciona de la pitjor manera davant l’única persona que l’estima de debò.

“Otel·lo estima Desdèmona com no ha estimat ningú, però tot es degrada per culpa d’una insinuació de Iago. La gelosia pot dur a coses terribles”, diu Kunde, tot un expert en Otel·lo. De fet, és un dels pocs cantants que pot dir que ha cantat en un mateix teatre, el Liceu, els dos Otel·los, el de Rossini (en versió concert el 2016) i ara el de Verdi. “La gelosia ho pot destruir tot. Otel·lo ni tan sols demana què en pensa a Desdèmona”, diu la directora d’escena Amélie Niermeyer. “Otel·lo acaba sent una víctima de les fake news”, afegeix Kunde, que aquesta vegada no interpretarà el personatge amb la cara pintada de negre. “Ens ho demanen, i ho entenc. Una persona blanca no es pot fer la idea del racisme que pateixen les persones que no són blanques”, diu el tenor, que tanmateix assegura que és important entendre que Otel·lo és el diferent.

Per a Stoyanova, que va debutar al Liceu el 2006 amb el rol de Desdèmona, “ella és el centre de la història”. Així ho mostra la posada en escena de Niermeyer: ella hi és present sempre, encara que no canti. L’espai escènic d’aquesta producció estrenada fa tres anys a Munic és una sala amb dos colors: “el blanc de l’esperança i la confiança” del principi i el color més fosc a mesura que Otel·lo es deixa envair per la desconfiança. “És una habitació simbòlica. Volíem que l’acció passés en un interior, dins de la relació”, precisa Niermeyer.

En aquest triangle, a Carlos Álvarez li correspon encarnar Iago, una maldat covada en l’enveja, el racisme i el ressentiment. “Per interpretar-lo no n’hi ha prou amb el gest, cal una vocalitat fidedigna amb el caràcter del personatge. Però tinc la sort de no tenir la necessitat d’endur-me el personatge a casa –explica Álvarez–. Una vegada, fent un Don Giovanni molt fosc, la meva dona em va dir: “Perquè dormim junts cada dia, que si no no et reconeixeria”. Era una floreta”.

"Un renaixement de l'art i de la societat"

Gustavo Dudamel ja porta unes setmanes a Barcelona assajant un Otello que inicialment havia de dirigir Riccardo Frizza; el director italià va cancel·lar la seva participació arran d'una reestructuració de l'agenda, tal com va informar el Liceu al gener. No és l'única contingència que ha afectat el títol verdià. La producció que estava prevista era la de la Royal Opera House de Londres, però les restriccions a la mobilitat n'impedien el trasllat des del Regne Unit. El Liceu va reaccionar programant el muntatge de la Bayerische Staatsoper, una producció d'un caràcter ben diferent de l'Otelloambientada en un camp de refugiats amb direcció escènica d'Andreas Kriegenburg que va passar pel teatre de la Rambla el 2016. Kunde, que va veure la de Kriegenburg, considera que la de la Bayerische Staatsope és "millor". "La del 2016 era interessant, però aquesta convida més a la reflexió, anem més a fons amb els personatges", diu Kunde, content de tornar a trepitjar un escenari després de "54 setmanes" d'inactivitat a causa de la pandèmia. Per a Dudamel, que hi hagi teatres amb activitat com el Liceu és un senyal d'un "renaixement de l'art i de la societat". "Em sento un privilegiat, però soc conscient de les dificultats de molts artistes per poder tirar endavant la seva vida, perquè això no és una feina, és una vida", afegeix el director veneçolà, titular de la Filharmònica de Los Angeles.