Guitarricadelafuente, el fenomen postmil·lennial que triomfa a Pedralbes

BarcelonaEn la realitat pandèmica de concerts amb aforaments reduïts a 800 persones tampoc és fàcil vendre totes les entrades. Però n’hi ha que ho aconsegueixen sense problemes, com Guitarricadelafuente, àlies artístic d’Álvaro Lafuente. Així, amb tot venut, es va presentar divendres al Fes Pedralbes el cantautor de Benicàssim, estrella en creixement exponencial l’èxit del qual respon a una singular combinació de cançó llatinoamericana, jota aragonesa, flamenc (flamenquito, més aviat) i folk. Més sensible que sentimental, melancòlic però no ploramiques, Lafuente, d’encara no 23 anys, remena alhora lèxics antics i argot postmil·lennial, i fa segell personal d’una manera de cantar camuflant la veu entre gemecs, xiuxiuejos i accents diversos.

A Pedralbes, amb una posada en escena marcada per la presència de càntirs, va començar l’hora i mitja de concert amb Nacido pa' ganar, acompanyat d’un quartet prou versàtil per seguir-lo en aquesta aventura multireferencial. Lafuente, que a les xarxes té penjada una versió de la versió de Catalina que fa Rosalía, precisament rosalieja en peces com Caballito i sobretot en l’adaptació del bolero immortal del Trío Matamoros Lágrimas negras; les canta amb la boca petita i els ulls tancats, arrossegant la veu per la pena, un recurs expressiu que manté fins i tot quan reivindica les arrels aragoneses i entona l’Albada de José Antonio Labordeta, o quan a La filipina regira estrofes de jotes amb l’impuls estètic amb què Los Planetas s’acostaven al flamenc. L’efecte és estrany, com el que aconseguia Devendra Banhart quan es capbussava en el folklore veneçolà, però connecta amb l’esperit d’un temps en què les tradicions es remullen sense por a convertir-les en gremlins.

Amb aquesta desimboltura Guitarricadelafuente també s’endinsa en la Tonada de la luna llena del veneçolà Simón Díaz, un exemple paradigmàtic de músiques d’anada i tornada. Això sí, l’aproximació és més aviat epidèrmica, com si fos més important que l’estigui cantant que no el significat del que està cantant. I és que en un repertori en construcció tot és una de freda i una de calenta. S’enfronta a Tu frialdad de Triana, però desactiva la profunditat emocional de l’original desplaçant-la cap a una mena de cara B de Café Quijano. Altres cançons, com Desde las alturas, s’allarguen en derivades repetitives, però les que de moment més importen, les dues que reserva per al final, resulten imbatibles. Totes dues les va seguir el públic dret. Una és Guantanamera, que no té res a veure amb al cançó cubana: Lafuente la va refent en directe, connectant-la encertadament amb Jarabe de Palo. L’altra és Agua y mezcal, enlairada a cop de rumba i fraseig de reggaeton, i en què la protagonista podria ser una flaca com la de Pau Donés, però convertida en "vallecana dulce pero crunchy como crema catalana".