Guinjoan, un segell inconfusible

Poeta i gestor culturalAmb Joan Guinjoan (1931-2019) desapareix el compositor català viu més important i alhora un dels més remarcables a escala europea, encara que tot plegat fos un dels secrets més ben guardats de la nostra cultura. Som un país analfabet des del punt de vista musical, que desconeix tant el seu patrimoni com la vàlua de molts dels seus creadors contemporanis, dels més sèniors als més joves. La mort de Guinjoan ens acara frontalment amb aquesta anomalia sense que a l'horitzó hi detectem seriosos senyals de canvi.

Però anem al gra: Guinjoan és autor d'una obra dotada d'un segell inconfusible, tant pel que fa al seu nivell d'exigència i ambició com a la seva capacitat comunicativa. Quan el 1986 dissol 'Diabolus in musica', dona per acabada la seva etapa divulgativa de la música del segle XX i contemporània i es lliura del tot a la composició, Guinjoan està en plena maduresa i sap on vol arribar: "Aspiro al fet que la meva obra sigui un viu testimoni del moment en què fou escrita [...] La recerca constant és vital, perquè en matèria d'art ni tan sols un mateix es pot plagiar [...] Cap on vaig? Vaig retrobar-me buscant cada vegada més les meves arrels d'autòcton recalcitrant, amb la humilitat d'origen lligada indissolublement a la realitat de cada moment".

D'aquests pressupòsits en sorgeix una obra proteica i polimorfa que es reinventa constantment a si mateixa, sense desatendre les seves arrels ni l'afany comunicatiu. Per això quan sentim qualsevol de les seves obres –des de les aparentment més simples a les més complexes–, el reconeixem i el retrobem de seguida. Més que no d'un eclecticisme en ús, la seva obra és el resultat d'una simbiosi d'estètiques relligades per un estil propi inconfusible, en què el desplegament d'una sèrie de matrius rítmiques juga un paper estructural determinant.

Tant si escoltem els seus homenatges a Albéniz, Mompou o Carmen Amaya, com l'obra per a piano 'Verbum (Genoma in musica)', 'Flamenco' i 'Jondo', el trio 'Passim', els concerts per a piano, violí, guitarra i clarinet, la 'Simfonia del Sincrotó Alba' i l'òpera 'Gaudí', amb la seva extraordinària 'Fantasia del trencadís', veiem com tota l'obra de Guinjoan és més fruit d'una reflexió constant sobre el procés creatiu –"Em considero per damunt de tot un músic immers en la complexa problemàtica que comporta la creativitat"– que no pas de l'adscripció a uns determinats corrents estètics.

Lliure, insubornable i sempre viva, l'obra de Guinjoan s'imposa doncs com una de les trajectòries musicals europees més suggeridores d'aquests últims 50 anys. Haver-lo pogut acompanyar des de Columna Música en l'edició de bona part de la seva obra integral va ser tot un privilegi i un gran regal.