Guinjoan, pilar indiscutible de la música de creació a Catalunya

BarcelonaEns acaba de deixar en Joan Guinjoan, un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI. Pilar indiscutible de la música de creació a Catalunya i referent de primer ordre per a les generacions posteriors de compositors i intèrprets, aquest riudomenc educat a Barcelona (deixeble de Cristòfor Taltabull, com els coetanis Josep Maria Mestres Quadreny i Josep Soler) i a París (amb estudis a la Schola Cantorum i a l'École Normale de Musique Alfred Cortot), dedicat en un primer moment amb devoció i talent a la interpretació pianística, comença a explorar nous camps creatius a partir dels anys 60.

L'exigència intel·lectual i artística que caracteritza tot el seu treball, combinada amb una intuïció sempre activa, ha afavorit la plena emergència d’una expressió singular autèntica com poques. Ha combinat admirablement composició, direcció d’orquestra i gestió cultural, i ens ha ofert una obra proteïforme i polièdrica de més de cent títols que cobreixen tots els gèneres. La seva obra vital és fruit d'una prodigiosa assimilació del passat i d'un afany inesgotable de recerca i de projecció cap al futur. La seva curiositat innata anava intrínsecament unida al seu tarannà familiar i empàtic, d'un humor punyent, intel·ligent i directe.

Tenacitat constructiva i solidesa harmònica

La seva tan reivindicada filiació i amor per la música d’Arnold Schönberg (en va estrenar a l’Estat la 'Suite op. 29') la trobem en la seva tenacitat constructiva i en la solidesa harmònica i contrapuntística del seu art. La coherència i la racionalitat de l'obra d'art han estat sempre un dels seus pilars fonamentals. En cada obra, Guinjoan desplega amb minúcia i lucidesa un procés compositiu inspirat en múltiples tendències europees històriques o actuals. Entra d'aquesta manera en un diàleg significatiu i autèntic amb el context de creació europeu que li ha tocat viure.

Els seus anys a França van deixar una altra empremta importantíssima en la seva obra: la component tímbrica del so com a eix arquitectònic fonamental de la música. L’estudi minuciós de l'orquestració raveliana i l'amor per la música i la cultura francesa –la Monique, la seva dona, i el seu fill François en formen part– el van conduir a realitzar fites orquestrals absolutament rutilants, com l'obra 'Trama' (1983), en què les contínues i sorprenents ramificacions dels gestos sonors creen textures de transparència encisadora o d'opacitat inquietant.

El torrencial flux gestual de la seva música, sorprenentment combinat amb un refinat gust per la moderació ajustada a la sensibilitat humana, l'ha conduït a un equilibri estètic admirable, realment mediterrani. Així, la seva música ens transmet la llum matinal i poderosa d'un sol que mai no viurà la seva posta.