Guinjoan, pilar indiscutible de la música de creació a Catalunya
Tot el seu treball té una gran exigència intel·lectual, combinada amb una intuïció sempre activa
BarcelonaEns acaba de deixar en Joan Guinjoan, un dels grans compositors de la segona meitat del segle XX i inicis del segle XXI. Pilar indiscutible de la música de creació a Catalunya i referent de primer ordre per a les generacions posteriors de compositors i intèrprets, aquest riudomenc educat a Barcelona (deixeble de Cristòfor Taltabull, com els coetanis Josep Maria Mestres Quadreny i Josep Soler) i a París (amb estudis a la Schola Cantorum i a l'École Normale de Musique Alfred Cortot), dedicat en un primer moment amb devoció i talent a la interpretació pianística, comença a explorar nous camps creatius a partir dels anys 60.
L'exigència intel·lectual i artística que caracteritza tot el seu treball, combinada amb una intuïció sempre activa, ha afavorit la plena emergència d’una expressió singular autèntica com poques. Ha combinat admirablement composició, direcció d’orquestra i gestió cultural, i ens ha ofert una obra proteïforme i polièdrica de més de cent títols que cobreixen tots els gèneres. La seva obra vital és fruit d'una prodigiosa assimilació del passat i d'un afany inesgotable de recerca i de projecció cap al futur. La seva curiositat innata anava intrínsecament unida al seu tarannà familiar i empàtic, d'un humor punyent, intel·ligent i directe.
Tenacitat constructiva i solidesa harmònica
La seva tan reivindicada filiació i amor per la música d’Arnold Schönberg (en va estrenar a l’Estat la 'Suite op. 29') la trobem en la seva tenacitat constructiva i en la solidesa harmònica i contrapuntística del seu art. La coherència i la racionalitat de l'obra d'art han estat sempre un dels seus pilars fonamentals. En cada obra, Guinjoan desplega amb minúcia i lucidesa un procés compositiu inspirat en múltiples tendències europees històriques o actuals. Entra d'aquesta manera en un diàleg significatiu i autèntic amb el context de creació europeu que li ha tocat viure.
Els seus anys a França van deixar una altra empremta importantíssima en la seva obra: la component tímbrica del so com a eix arquitectònic fonamental de la música. L’estudi minuciós de l'orquestració raveliana i l'amor per la música i la cultura francesa –la Monique, la seva dona, i el seu fill François en formen part– el van conduir a realitzar fites orquestrals absolutament rutilants, com l'obra 'Trama' (1983), en què les contínues i sorprenents ramificacions dels gestos sonors creen textures de transparència encisadora o d'opacitat inquietant.
El torrencial flux gestual de la seva música, sorprenentment combinat amb un refinat gust per la moderació ajustada a la sensibilitat humana, l'ha conduït a un equilibri estètic admirable, realment mediterrani. Així, la seva música ens transmet la llum matinal i poderosa d'un sol que mai no viurà la seva posta.