Guillermo del Toro, un Lleó d’Or a l’humanisme del cinema fantàstic

Barcelona“Tinc 52 anys, peso 150 quilos i he fet 10 pel·lícules”. Amb aquest concís autoretrat va iniciar Guillermo del Toro el seu discurs d’agraïment pel Lleó d’Or aconseguit gràcies a la magnífica faula fantàstica The shape of water [La forma de l’aigua]. Malgrat que es tracta d’una producció de Hollywood, Del Toro es va reivindicar ahir com a cineasta mexicà, el primer que s’alça amb el màxim guardó del festival més antic del món. “Espero que aquest premi pugui servir d’inspiració per als joves realitzadors mexicans que confien en la força del cinema fantàstic per construir paràboles fílmiques”, va dir el director de The shape of water, una pel·lícula que a l’octubre es podrà veure al Festival de Cinema de Sitges.

Les declaracions de Del Toro van revelar, una vegada més, la qualitat metafòrica del seu emocionant nou film, que porta el conte de La bella i la bèstia fins als ombrívols escenaris de la Guerra Freda. Una apel·lació al passat que li serveix per denunciar la intolerància i la violència que enfosqueixen el món contemporani. “Arriba un moment en la vida de tot narrador que decideixes arriscar-ho tot i llançar-te a fer una cosa diferent”, va explicar un Del Toro commogut sobre l’escenari de la Sala Grande de la Mostra.

El poder del romanticisme

La veritat és que The shape of water -una història d’amor entre una dona de la neteja muda i un monstre aquàtic que remet a La dona i el monstre de Jack Arnold- no sembla un film gaire diferent d’altres de Del Toro, un creador abonat al poder de l’imaginari fantàstic. El que sí que resulta singular, en el context d’un cinema mundial abocat a la ironia i el cinisme, és l’aposta del mexicà per un romanticisme en el qual conviuen, delicadament, una concepció naïf de l’impuls amorós i una exploració de la dimensió física i luxuriosa de l’amor. I no és que l’autor de Cronos i la saga Hellboy hagi renunciat al vessant sinistre -a The shape of water hi ha una crítica crua i brutal al militarisme-, però la seva nova pel·lícula brilla com un punyent i oportú cant humanista.

El palmarès anunciat ahir per la presidenta Annette Bening va saber premiar algunes de les millors pel·lícules vistes a Venècia. Martin McDonagh es va emportar el premi al millor guió per la seva complexa immersió en l’Amèrica profunda i en la cara més fosca de l’esperit humà a Three billboards outside Ebbing, Missouri. L’emergent Charlie Plummer va rebre el premi a l’actor revelació per la seva interpretació d’un noi sensible a la recerca d’una família a Lean on Pete, d’Andrew Haigh, i Charlotte Rampling va fer bones totes les quinieles i es va emportar la Copa Volpi a la millor actriu pel seu paper a Hannah. “Itàlia ha sigut la meva principal font d’inspiració”, va afirmar Rampling, l’estrella de films de Luchino Visconti, Gianni Amelio i Liliana Cavani, que al nou film encarna una dona que ha de carregar amb la llosa moral dels crims del seu marit.