Guillem Frontera: “Sempre has de tenir a mà una bona dosi d’indiferència”

PalmaSi hi ha alguna cosa que no li falta a l’escriptor Guillem Frontera és humor. Demana instruccions al fotògraf per no quedar “amb cara de beneit”. Diu que si morís ara “tampoc faria lleig”. L’edat sí que l’emprenya, “aquests dolors que no saps d’on venen”. Demana unes tallarines en un local de Palma. De segon serà lluç. “Amb patates fregides”, pronuncia amb els ulls il·luminats. El migdia, en canvi, és gris, quasi negre, i plou amb ganes.

Durant la conversa, surt sovint el seu llibre La mort i la pluja (Proa). “Diuen que és el millor que he escrit”. Li té afecte, perquè hi recorre sovint. Aquest recull de contes, un particular viatge al passat i a la infantesa de l’autor, va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or. Però no parla de premis, tampoc gaire de llibres, i esmenta breument que li fa il·lusió el monogràfic que li ha dedicat la Fundació Mallorca Literària. Frontera va publicar la primera novel·la el 1968, Els carnissers (Club Editor). Té 76 anys.

La conversa no segueix un ordre concret. “Per poques coses no viuria a Mallorca, però una d’elles és París. Quan la meva filla em va demanar si podia anar a estudiar-hi un any li vaig dir que sí, que és clar. Vaig enyorar-me molt, aquell curs”, riu. A Barcelona, Frontera s’hi va instal·lar el 1969 i sempre s’hi ha sentit ben tractat. Dins la societat culta hi havia ecos del Maig del 68, que es van sentir fins al 85. “Hi havia gent d’un nivell cultural altíssim que vivia amb un sentit de la llibertat molt ampli. També la sexual. La gauche divine. Ara bé, jo no puc xerrar del poliamor, perquè seria com xerrar de la cria de l’os formiguer”, amolla.

El seu país és “Can Bum”

De petit, sempre havia considerat les illes Balears com el seu país, fins que va veure “que això era Can Bum”. Un símptoma? “El pintor eivissenc Vicent Calbet va morir sense haver exposat mai a Menorca”. El paisatge humà de l’Eivissa dels 60 li encantava. Hi ha anat tornant, però es va desencantar. “En aquest territori hem fet més cas a Manuel Fraga que a Miquel dels Sants Oliver. Mira que ens en va deixar dites, de coses”, remuga. El 2015 va publicar Sicília sense morts (Club Editor), un retrat de l’entramat corrupte i clientelar que sosté el teixit empresarial i polític de Mallorca. “Encara record quan Fraga va ser a l’illa el 1964 per inaugurar l’hotel número 1.000, l’Hotel de Mar a Cas Català”.

Va visitar Algèria, per primer cop, l’any 1972, un lloc “tremendament acollidor”. Hi va tornar. I després van venir Egipte, Tunísia, el Marroc –existeix una joia petita on escriu d’aquest lloc, Quadern d’Ifitry (Ensiola)–. Conta, també, que va anar de Madrid a Moscou amb tren. Viatjar l’ha fet feliç moltes vegades.

No ha sigut un escriptor de vida literària. Res d’associacions o grups. “Tenc més amics pintors o músics que no pas escriptors. Els admir. Donaria tot el que he escrit per haver firmat una partitura de Boccherini”, confessa. Frontera va dirigir la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, i ha sigut comissari i crític d’art.

Un dia era a casa seva, a Ariany, i va posar-se el Triple concert de Beethoven. “Quan està a punt d’acabar el segon moviment i arriba el tercer és com si la mà d’un àngel t’agafàs el cor i se l’endugués una estona. Això, això ha de ser el sentit”. Des de petit li ha agradat escoltar les veus dels cors. “Els eclesiàstics tenen cert poder d’elevar-te a una realitat superior, que no cal que sigui la de Déu, basta que sigui la teva”, adverteix. No és creient, encara que ho va ser. El seu pare, que va morir quan ell tenia deu mesos (és el petit de set germans), era un gran cantant de cor, i també molt catòlic.

No havia pensat gaire sobre el fet d’haver crescut sense pare. Va ser en una missa a Roma, al Vaticà (“una obra feta per acollonir la gent”), mentre escoltava el cor, que va pensar: “Ara és aquí”. La música té aquest poder. El seu pare va ensenyar a llegir i escriure a la seva mare. La situació familiar va fer que estudiés al seminari. Una dècada després de sortir-ne va escriure Tyrannosaurus (Club Editor), una novel·la d’abusos que corprèn els lectors.

Des d’una de les finestres de casa seva mira el cementeri d’Ariany. Ho diu sense immutar-se. “En aquesta vida, sempre has de tenir a mà una bona dosi d’indiferència”.