Aquest és l'autor més llegit de França

ParísGuillaume Musso (Antíbol, 1974) fa més d'una dècada que regna a les llistes dels llibres més venuts a França. Una popularitat que li ha generat alguna crítica ferotge, però que no ha afectat gens ni mica ni la seva manera d'escriure ni l'èxit de les seves novel·les, que s'han traduït a 44 idiomes i de les quals se n'han venut més de 32 milions d'exemplars. Ara s'acaba de publicar en castellà, amb traducció d'Amaya García Gallego, la vintena novel·la de Musso, Angélique (ADN), que combina els ingredients que l'han fet tan exitós: intriga, suspens, relacions sentimentals, insatisfaccions i personatges amb motivacions força fosques que es van desvelant al llarg de la novel·la.

L'entrevistem a París, a la seu de Calmann-Lévy, l'editorial francesa on té el despatx on treballa els matins. A la tarda continua escrivint en solitari, fins a les vuit del vespre, al seu antic apartament, que ha adaptat com a oficina. "Escriure és treballar, treballar molt. És el que vull mostrar als meus fills, que treballar en una cosa creativa també requereix disciplina", diu. És la quarta entrevista del matí, però respon molt atentament a totes les preguntes, fins i tot les incòmodes.

Musso va publicar la primera novel·la, Skidamarink, el 2001, i les vendes van ser més aviat modestes. Tanmateix, dos anys després, amb Et après... (Y después..., en l'edició en castellà d'ADN), l'èxit va ser estratosfèric. "Suposo que el llibre va arribar en un bon moment. Tampoc sé com explicar-ho. A la Fira de Frankfurt es va vendre a una dotzena de països, però intento prendre força distància amb l'èxit", assegura. Per a l'autor hi ha tres ingredients que han ajudat a fer-lo popular: "Treballar molt, una certa singularitat, fer alguna cosa diferent dels altres i un factor molt important: la sort. S'ha de ser conscient d'això per tocar de peus a terra", afirma.

Angélique és un nom curiós per a una de les protagonistes, una dona que, insatisfeta amb la seva vida i ressentida perquè està convençuda que es mereix més, és capaç de cometre algunes maldats. Ella és el personatge que més ha fascinat les plataformes, i les dues adaptacions en forma de sèrie que es preparen, una a França i l'altra a Corea del Sud, giraran al seu entorn. "Vaig escriure fins a quatre finals per a l'Angélique. La sèrie en farà un altre...", afirma. L'altre protagonista és Mathias Taillefer, un policia torturat amb moltes ferides físiques i emocionals.

L'escriptor no se sent còmode amb les etiquetes, com la de novel·la negra o thriller: "Mai penso que escriuré una novel·la de suspens: la violència no m'interessa gens, els procediments policials m'avorreixen. M'interessen sobretot els personatges, la seva veu, com interactuen i les seves motivacions. Quan aprofundeixes, moltes vegades hi apareix l'amor: potser creus que no n'has rebut prou o que te'n mereixies un de millor", detalla Musso. "Milan Kundera deia que les novel·les han de dir al lector que les coses són més complexes i els sentiments més confusos del que creuen. Jo estic en aquesta línia", afegeix.

L'impacte de la crítica

Al llibre la majoria de personatges opten per prendre's la justícia pel seu compte, sobretot els més rics i el policia. "Un dels subtemes de la novel·la és la desconfiança envers les institucions, que és una cosa que fa temps que percebo entre la gent", assegura Musso. L'autor, al final de la novel·la, aporta informació sobre totes les cites literàries que fa servir al llibre. Hi surten des de Victor Hugo fins a Simone de Beauvoir. "Soc fill de bibliotecària, des dels 14 anys anoto en un quadern aquelles cites de les meves lectures que em criden l'atenció i que vull compartir amb el lector", explica. Musso no entén per què hi ha d'haver un tall radical entre gustos culturals: "Sempre he llegit de tot. Els meus pares em feien llegir Marcel Proust, però també llegia Stephen King. Durant un temps vaig pensar que aquesta obertura de ment era el més habitual, després vaig veure que no".

L'escriptor porta bé les crítiques d'alguns periodistes, tot i que alguna ha estat força ferotge: "Són recurrents. Zola o Dumas van rebre crítiques, i no m'hi estic comparant. Le Figaro deia que Dumas era per als conserges i Le Monde criticava ferotgement Georges Simenon als anys 60. Ara l'adoren. Tot plegat és una mica teatral, cadascú juga el seu paper i alguns periodistes han de ser ultratjants. Tanmateix, aquestes crítiques no impedeixen que els lectors continuïn llegint novel·les populars", assegura.

De fet, les crítiques no tenen gaire impacte en la vida de Musso: "Si és positiva puc estar content dos minuts, si és negativa em molesta també durant dos minuts. No canviarà ni el llibre ni la meva vida. Poques vegades hi ha crítiques constructives. Et diuen que les has d'acceptar per millorar, però mai n'he vist cap que m'hagi fet aprendre res. Forma part del folklore literari. El que em molesta és el menyspreu als lectors, com se'n mofen". L'escriptor va créixer a la Provença i no es considera part de cert món literari de París. No li fa perdre la son: "Les noves generacions tenen la ment més oberta. Certa elit intel·lectual parisenca amb el temps acabarà dissipant-se".