Guillamino es vesteix de soul

Barcelona.La passió i l'empenta presideixen fins al gest més quotidià de Pau Guillamet (Barcelona, 1976), músic i professor de belles arts. En un bar del Poble-sec, treu el telèfon i obre una aplicació amb un munt d'arxius de so. "Són temes electrònics que he anat fent aquest estiu amb el mòbil", informa. I cap d'ells no té res a veure amb les deu cançons d'Un altre jo , el disc de soul que publica el segell Bankrobber.

Diu que va pel carrer amb els auriculars posats i el telèfon a la mà. "La gent deu pensar que estic mirant el Facebook, però estic fent música", assegura amb un somriure, i explica que titula les peces amb noms que l'ajuden a recordar els paisatges on ha enregistrat cada tema, com ara Tramvia Diagonal Mar . "Crec que hauria de fer un doble LP sobre llocs i viatges, enregistrar-lo i fer concerts amb el mòbil", diu. Tot just acaba de sortir Un altre jo i ja pensa en nous projectes. Fins i tot aventura que li agradaria fer un disc de hardcore i un altre de guitarra espanyola. "La música és la meva gasolina en el dia a dia", reconeix.

Guillamino és un motor que mentre treballa imagina el següent pas. Va dedicar el 2012 a publicar un llançament diferent cada mes. Quan acabava l'any, ja tenia al cap fer "un disc de soul acústic". Se'l plantejava com un "exercici d'estil". Venint d'un músic com ell, ja es podia preveure que no seria un exercici historicista. No es tracta de reproduir un model, sinó de remenar tot un imaginari musical per sonar 100% Guillamino. "No puc cantar com Otis Redding. No ho aconseguiré mai. Aquella idea inicial va anar evolucionant i he acabat fent cançons vestides de soul i cantades en català. No sóc negre, ni tinc la voluntat de sonar anglosaxó", assegura.

Energia i errors de veritat

El resultat és un viatge estètic que sembla un disc de gènere però que traspua autoria de dalt a baix. Dit d'una altra manera, Guillamino no ha buscat copiar les joies de la història del soul, sinó escampar el que té "gravat a foc" -"El que he mamat", concreta-, i aprofitar aquesta matèria primera per enriquir la seva personalitat. És Guillamino fent soul, no Guillamino intentant ser un cantant de soul. La clau és la passió. "Quan era petit vaig sentir la versió que Otis Redding feia de Satisfaction dels Rolling Stones. Quina energia! Com la d'Elvis Costello i la dels Sonics, uns blancs que la sabien ficar. Volia reflectir aquella energia, aquella espontaneïtat; fins i tot els errors", recorda. Aleshores es va plantejar un repte: enregistrar el disc en directe, tocant tots els músics alhora, i amb cinta analògica.

Podia haver proposat un simulacre afegint-hi errors humans amb l'electrònica, però es va estimar més tirar pel dret. "Els errors guapos són els de veritat. Vam voler tensar la corda i lluitar amb la cançó i amb la veu, que durant el procés se'm va anar cascant. Vaig començar a fer galls involuntaris, i els músics em deien Gallamino", explica. Tot plegat fa que Un altre jo sigui un disc calent i impulsiu fruit de quatre dies de gravació sense xarxa. "Amb risc, sense control + z . Volia que la cosa trempés", exclama. Quan li demanen quins discos li agraden, recomana This year's model d'Elvis Costello -"Una font d'inspiració", diu-, Raons de pes d'Umpah-pah i Niandra Lades and usually just a t-shirt de John Frusciante, uns discos que "s'han de protegir" i que no vol que sonin fora de context. I encara n'hi afegeix un més: "Una recopilació que em vaig fer amb les cançons més reggae dub dels Bad Brains. És un dels punt de connexió entre el meu seny pop i la meva rauxa hardcore ".

Sanjosex i David Bowie

Musicalment, a Un altre jo hi predomina el soul acústic. Hi ha peces més rítmiques, com ara Verd verd verd , i balades en què posa a prova el falset, com fa a Quan l'amor s'hi posa . En canvi, hi ha poc funk, un gènere que Guillamino va explorar a Fang (2011) i que aquí només toca de manera explícita a Has de fer . "He fet un esforç perquè sigui un disc homogeni -explica-. M'agrada que soni tot amb la mateixa instrumentació i que hi hagi harmonies semblants, com passa a Demà a les tres i Verd verd verd . Són coses que fan que un disc tingui un relat musical". En aquest relat hi caben també picades d'ullet a Sanjosex. "Sí, la cançó Un altre cop és molt Sanjosex. En sóc molt conscient, perquè ens influenciem mútuament", reconeix. I no hi falten referències menys evidents. A Quan quan quan juga amb les repeticions sil·làbiques. "La idea ve del « Ch-ch-ch-ch-changes » de David Bowie. És un bon recurs rítmic", afirma.

El cel, la sang i la família

Al marge de la música, el que preval és un joc introspectiu que revela, efectivament, un altre jo que no té por de regirar sentiments de culpabilitat a peces com Cel tan blau , en què canta: "Vaig tocar amb les mans un cel tan blau / però era com tenir les mans tacades de sang". "L'origen és la culpa. Hi ha un pecat. És una llicència poètica molt de gòspel, molt de predicador: el cel i la sang -explica-. Tot el disc és molt personal i molt d'amor", diu sobre un àlbum "dedicat a la família", en què hi ha cançons sobre la dona ( Nina ) i la filla ( Quan l'amor s'hi posa ).

Els set còmplices musicals de Pau Guillamet

Guillamino ho va tenir clar: per fer un disc com Un altre jo calia una banda i un bon arranjador de vents. Els va convèncer i van quedar que es dirien Control Z's. Al capdavant hi ha el saxofonista bisbalenc Genís Bou, ànima dels Gramophone Allstars i responsable d'uns arranjaments que beuen en les pàgines sagrades del soul, amb predilecció per la subtilesa engrescadora de Stevie Wonder. Bou és prou valent per il·luminar Cel tan blau amb una flauta. "Jo m'hi imaginava la cançó amb un saxo baríton -recorda Guillamino-, però el Genís em va convèncer de fer servir la flauta". En altres cançons domina la poderosa línia de baix de Gerad Cantero, 50% d'una secció rítmica que completa el bateria Toni Molina. Els altres còmplices són el guitarrista i teclista Jordi Rudé, el trombonista Sidru Palmada, el trompetista Andrés Tosti i la cantant Judit Neddermann. El propòsit és que tots plegats, ben uniformats, participin en els concerts de presentació del disc, a la primavera. "Serà una explosió", avança Guillamino.