El Guggenheim fa d’altaveu de l’art de denúncia de Jenny Holzer
L’exposició més ambiciosa de l’artista inclou peces amb testimonis de violència masclista i refugiats
BilbaoLa nord-amerciana Jenny Holzer (Gallipolis, 1950) està considerada una dels grans artistes actuals. Amb motiu de l’exposició que li dedica el Guggenheim de Bilbao, el director del museu, Juan Ignacio Vidarte, la defineix com una artista “precisa i exigent”. En canvi, la mateixa Jenny Holzer, coneguda sobretot per un dels seus lemes, “Protegeix-me del que desitjo”, posa en relleu el vessant més íntim de la seva feina i es defineix com a “lectora”, ja que algunes de les peces exposades, els seus característics rètols fets amb leds, contenen testimonis que ha obtingut a través d’ONGs com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Save the Children.
La tecnologia d’aquests rètols pot semblar freda, però en un món saturat d’imatges i davant el debat inesgotable de quines imatges mostren l’horror i el dolor dels altres sense banalitzar-lo la feina “des de la paraula”, com diu la mateixa artista, de Holzer compleix el seu objectiu amb escreix: cal estar molt atent perquè els testimonis passen molt de pressa -a la mostra n’hi ha de refugiats sirians, de dones que van ser violades durant la Guerra de Bòsnia i d’unes altres que van patir violència masclista-, però quan s’aconsegueix llegir algunes frases l’efecte és esfereïdor. “Em vaig adonar que els testimonis en primera persona són més efectius”, diu l’artista. “Només parlar dels temes és un acte d’intimitat i generositat”, afegeix Petra Joos, conservadora del museu i comissària de la mostra.
L’exposició inclou unes 150 peces -entre obres fetes amb leds, escultures, dibuixos i pintures-, compta amb el patrocini de la Fundació BBVA i porta per títol El que és indescriptible, potser perquè tant les paraules com les imatges fan curt a l’hora d’explicar unes experiències tan terribles. “Mai tens del tot resolt que una obra feta a partir de les desgràcies de la gent assoleixi un preu alt al mercat, però em permeten seguir treballant, i els preus de les meves obres no tenen res a veure amb els dels homes”, explica l’artista.
Jenny Holzer va ser la primera dona que va representar els Estats Units a la Biennal de Venècia de manera individual, el 1990, i està vinculada al Guggengheim de Bilbao des del començament, ja que a la col·lecció permanent hi ha una de les seves instal·lacions amb leds. Coincidint amb l’exposició, Holzer ha convertit per primera vegada el Guggenheim en suport d’una obra d’art: la façana de l’edifici acull fins al dia 30 de març una projecció gegantina creada específicament amb 169 poemes en anglès, castellà i euskera de dinou autors, entre els quals hi ha Bernardo Atxaga, Wislawa Szymborska, Kirmen Uribe, Olvido García Valdés i Elizabeth Bishop. “Les instal·lacions poden ser complexes, però el que és important és el contingut”, afirma Joos.
A l’altre extrem de les projeccions a la façana del museu i les instal·lacions, la mostra inclou una obra diminuta: durant la pandèmia de la sida als anys 80, Holzer va estampar una de les seves frases, “Els homes ja no et protegeixen”, en condons. “Ofereixo tots aquests relats perquè tots puguem saber què ha passat i fins i tot sentir-ho, i perquè això sigui la base per emprendre alguna acció”, afirma Holzer. De fet, els seus treballs més recents són aquarel·les fetes amb documents desclassificats del govern nord-americà, una recerca que va començar a fer després que els Estats Units envaïssin l’Iraq. Una de les aquarel·les inclou la descripció d’una tècnica de tortura amb aigua.
“Trump marxarà”
Holzer tampoc no es mossega la llengua quan parla de Trump, “un gran problema” per al qual busca una solució. “Les dones guanyarem i Trump marxarà. Les dones no tornarem a la cova”, subratlla. Precisament, Holzer, que va revelar que va patir abusos quan era una nena, ara se sent “commoguda” perquè el #MeToo fa servir alguns dels seus textos. “Quan era molt jove al bell mig d’Ohio, el meu referent era la pintora Rosa Bonheur: m’agrada molt mirar reproduccions de les seves obres amb cavalls i lleons”, diu.
Com es pot veure al començament del recorregut, l’inici de la trajectòria de Jenny Holzer va ser atípic. Les peces de les sèries Truisms i Inflammatory essays es remunten a quan l’artista enganxava clandestinament cartells amb missatges de caràcter social i polític a l’espai públic de Nova York. “Em quedava en un racó per escoltar les reaccions”, recorda l’artista. A més del Guggenheim, els Inflammatory essays també es poden veure a la col·lecció permanent del Macba. 40 anys després, Holzer no ha perdut la vocació pública, però sí que ha canviat de mètode: ara treu al carrer de diferents ciutats nord-americanes camions amb missatges escrits al remolc sobre els tirotejos als instituts, les eleccions, per fer una crida perquè la gent voti, i per recordar el Dia Mundial Contra la Sida. “Es tracta de posar els missatges davant la gent, i se sorprenen quan els veu”, diu.
Tot i el poder de la paraula en la seva obra, Holzer ha volgut compartir amb el públic del Guggenheim algunes obres destacades de la seva col·lecció privada, sobretot dibuixos d’artistes com Paul Klee, Mary Cassatt, Keith Haring, Alice Neel, George Grosz i Leon Golub, un altre assot dels abusos de poder. “M’agraden els dibuixos danyats. Crec que el dibuix revela l’ànima d’un artista”, conclou Holzer, que també ha demanat en préstec obres de la seva admirada Louise Bourgeois i una escultura de Paul Thek.
