Guerrilleres de postal i cossos en lluita al Festival de Canes
Combatents kurdes i la noia que vol canviar de gènere conviuen amb la revelació italiana que apunta a Palma
Enviat especial a CanesEls rumors es van començar a escampar dissabte. L’ opera prima d’un director belga de la secció Un Certain Regard havia causat tanta sensació que molts periodistes vam canviar de plans per fer encaixar en les nostres atapeïdes jornades una projecció de Girl, que havia deixat de ser un títol més dels centenars que es projecten al Festival de Canes i estava acaparant molts dels comentaris que la premsa intercanvia entre sessió i sessió. Un cop vista, s’entén el perquè: Girl és la primera sorpresa del festival, una reflexió brutal sobre la relació entre identitat i cos que, a més, sembla capaç traspassar el debat a la societat sense caure en les habituals trampes didàctiques del cinema social.
Al film del debutant Lukas Dhont (27 anys, tot un descobriment), el cos és el camp de batalla de la protagonista, l’adversari que s’interposa entre ella i la seva identitat. La Lara s’ha traslladat a una nova ciutat amb la seva família. Allà inicia el tractament hormonal que en dos anys culminarà en una reconstrucció genital i és admesa en una exigent acadèmia de dansa clàssica, la seva passió. “És un nou cicle, una nova vida per a nosaltres”, diu en la festa del 16è aniversari de la Lara el seu pare, una figura amorosa i comprensiva que dona suport a la seva filla i alhora intenta frenar els comportaments nocius que li provoquen l’ansietat de les classes, la mirada de les companyes i la inseguretat d’un cos estrany, aliè, que ella intenta negar amagant-se el penis amb cinta adhesiva.
El més interessant de Girl és que la lluita de la Lara no és contra elements externs sinó contra ella mateixa i la seva impaciència per completar el procés. Així, les classes de dansa, cada vegada més dures, es van convertint en un viacrucis dolorós, gairebé un càstig físic al cos que la traeix. L’espectador comparteix el turment de la Lara i la dificultat d’expressar en paraules tot el que no rutlla en la seva vida, ni tan sols amb un pare cada vegada més preocupat. Però el més impactant és l’impressionant treball actoral de Victor Polster, un jove ballarí que fa creïble un personatge complicadíssim i injecta vida i veritat en la tràgica figura de la Lara. Si fos a la secció oficial, el premi a la millor interpretació masculina seria seu.
Propaganda i estereotips buits
Hi ha un moment a Girls of the sun, que sí que es presentava a competició, en què la periodista que interpreta Emmanuelle Bercott i una de les soldats kurdes que lluiten contra els jihadistes a Síria fa broma sobre com les guerrilleres peixmergues són les “reines de la propaganda”. És lògic; quan les milicies kurdes van guanyar terreny a l’Estat Islàmic, els mitjans es van abraonar sobre la imatge d’aquestes dones que combatien per alliberar el poble sirià del jou del Daeix tot defensant un credo revolucionari i feminista. La seva lluita s’ha convertit en un símbol que ja ha donat peu a centenars d’articles i algun documental -el més recent, Commander Arian, que la catalana Alba Sotorra acaba d’estrenar al prestigiós festival Hot Docs de Toronto- i sens dubte mereixia un gran film de ficció.
Per això és trist que Girls of the sun es limiti a fer un relat propagandístic i sentimental, sotmès a les pitjors convencions del melodrama televisiu. La francesa Eva Husson s’acosta a les guerrilleres kurdes d’una unitat formada només per dones que abans havien sigut esclaves sexuals de l’Estat Islàmic amb tanta admiració que no hi ha espai per a la complexitat: només per al trauma horrible d’un passat -explorat a través de flashbacks lamentables- i el coratge sense límits d’unes guerrilleres de postal, sobretot la bella i heroica comandant protagonista (Ahmet Zirek). La mirada fascinada de Husson és la pitjor enemiga d’uns personatges que converteix en estereotips buits i poster girls d’una revolució que es mereixia una pel·lícula millor.
Rohrwacher, favorita a la Palma
El mal regust que ha deixat el film de Husson l’ha esborrat una altra directora, Alice Rohrwacher, que després de triomfar el 2014 amb El país de les meravelles torna a acumular elogis -i campanes de premi- amb Lazzaro felice, una pel·lícula lliure i singular dividida en dues parts: la primera, memorable, s’ambienta en un poblet italià aïllat en les muntanyes, Inviolata, on viu una comunitat de camperols sota el domini feudal d’una marquesa que els manté aïllats del món per explotar-los com a esclaus. Rohrwacher retrata aquest món amb intel·ligència i una màgia enlluernadores, amb escenes d’un encant rústic i d’altres que semblen extretes de Los santos inocentes per la seva crueltat. De fet, la pel·lícula trasllada una mica la figura del sant babau, que interpretava Paco Rabal en aquell film, en el personatge del Lazzaro, un noi bondadós i una mica curt de gambals, un heroi tràgic que encarna la puresa del seu món.
A la segona part del film -on, per cert, apareix Sergi López fent un dels seus papers habituals de dolent-, la comunitat d’Inviolata es desintegra i la pel·lícula s’obre al realisme màgic per explorar el contrast del món rural i la ciutat, amb la misèria i servitud dels més humils com a element de continuïtat. Però el discurs polític de la pel·lícula s’integra amb molta naturalitat en una història en què conviuen perfectament la paràbola poètica i el neorealisme. Aquesta edició en què tothom aposta per una Palma d’Or femenina ja ha trobat la seva gran favorita.
L’absent Panahi s’emmiralla en Kiarostami
Ja són tres els directors que no han presentat les seves pel·lícules al festival. El rus Kirill Serebrennikov perquè està en arrest domiciliari, Jean-Luc Godard pel seu exili autoimposat i l’iranià Jafar Panahi perquè el seu govern no li permet sortir del país. També li ha prohibit fer pel·lícules, però Three faces ja és la quarta que filma en aquestes condicions. I si en les anteriors tant el tema com el dispositiu formal al·ludien directament a les seves circumstàncies personals, el seu nou treball és un exercici més lluminós i poètic que recorda molt el cinema del seu mestre, Abbas Kiarostami, i sobretot I la vida continua, on el director del film també conduïa un cotxe fins a una zona rural. Aquí Panahi ho fa acompanyat d’una actriu famosa, Behnaz Jafari, per investigar el missatge d’una adolescent desesperada per estudiar interpretació.