La guerrilla de la ciència forense

BarcelonaLes sales d’un museu d’art contemporani -el famós cub blanc- són un espai prou neutre perquè els artistes hi despleguin la seva obra sense interferències, però també estan revestides de solemnitat i poden esmorteir la potència de les obres. També poden fer oblidar que els museus són, en certa manera, un camp de batalla. El públic podrà fer aquestes reflexions quan entri a l’exposició temporal del Macba que obre les portes demà, perquè no hi trobarà el que espera i perquè amb una aposta com aquesta el museu mateix es posa en qüestió. Forensic architecture. Cap a una estètica investigativa repassa la trajectòria d’aquesta agència d’investigació establerta a la Universitat de Gold-smiths, a Londres.

El muntatge de la mostra pot recordar en alguns moments les pàgines d’un llibre ampliades i penjades a les sales, però és el que menys importa. Els casos en què han treballat els prop de vint arquitectes, científics, advocats, cineastes, artistes, activistes i periodistes d’investigació, com la guerra de Síria i el conflicte àrabo-israelià, apel·len directament els espectadors.

“El museu és un fòrum”, diu el director del Macba, Ferran Barenblit, sobre el fet d’haver programat aquesta exposició, el contingut de la qual supera el caràcter institucional del museu. “Estem compromesos a fer una cosa molt senzilla: invertir el punt de vista forense. La ciència forense és un mitjà amb el qual l’estat ens controla: és la feina de la policia. Nosaltres fem el contrari, el criminal sempre és l’estat, tant si és el Kremlin, com el Pentàgon, l’exèrcit i el govern israelians, les agències de les fronteres europees a la Mediterrània o la policia mexicana”, afirma l’arquitecte i investigador principal de l’agència, Eyal Weizman. “Tradicionalment les imatges venen al museu a morir, però per a Forensic Architecture, les imatges són un vehicle, una prova, no són la fi del procés”, subratlla.

Tots els mitjans possibles

La mostra inclou maquetes, projeccions i reproduccions a gran a escala de materials de treball d’aquest col·lectiu. Quan els seus integrants no tenen accés a un lloc de conflicte, recorren a vídeos i fotografies domèstics, filmacions de càmeres de seguretat i testimonis. Amb aquestes fonts van demostrar que l’exèrcit rus havia bombardejat un hospital a Alep i el Consell de l’Atlàntic Nord va presentar el seu informe a la Conferència de Seguretat de Munic. I també van desmentir que un beduí havia assassinat un policia israelià abans de perdre la vida ell mateix.

La peça més espectacular del recorregut revela l’exhaustivitat i la profunditat de la seva tasca: la reconstrucció d’una habitació que té el sostre travessat per un míssil prové d’un enregistrament de vídeo de 23 segons d’un bombardeig a la frontera entre el Pakistan i l’Afganistan. “L’exposició arriba en un moment en què les pràctiques de negació, ocultació i propaganda dels estats han assolit les cotes més elevades”, diu la comissària de la mostra, Rosario Güiraldes.

Forensic Architecture no només treballa amb víctimes de conflictes bèl·lics, sinó que també aborda problemàtiques mediambientals. Al cas anomenat La llei dels simis (2016) es van endinsar en la desforestació a Indonèsia i van demostrar que els incendis són provocats per expandir els conreus de palma per fer oli i que la matança dels orangutans que hi viuen constitueix un assassinat perquè se’ls pot considerar com a subjectes. Un altre dels casos més coneguts de la trajectòria de Forensic Architecture és la reconstrucció, realitzada per encàrrec d’Amnistia Internacional, de l’arquitectura del centre de detenció secreta sirià de Saidnaia.